"Eren adolescents quan van entrar a Auschwitz i molt poques van sobreviure"

BarcelonaEs van preparar una maleta amb la seva millor roba. Es van rentar els cabells amb aigua de pluja perquè els quedessin més sedosos i brillants. Tenien 16 anys com a molt, eren d’un petit poble d’Eslovàquia, i els van dir que anaven a treballar uns quants mesos al servei governamental de Polònia, que acabava de ser ocupada pels nazis. Van dir adeu als pares i als germans, i algunes es van deixar convèncer perquè hi anaven les amigues. La màquina nazi de matar era molt perversa. Van pujar a un tren que va arribar a Auschwitz el 26 de març del 1942. Eren 999 noies jueves i poquíssimes van sobreviure. L’autora i documentalista nord-americana Heather Dune Macadam va investigar i resseguir la història d’algunes d’aquelles adolescents i explica, amb l’ajuda d’algunes de les supervivents, els dies previs a pujar a aquells vagons que les va portar a l’infern, els anys entre filferrades, i el retorn a 999. Les primeres dones d’Auschwitz. L’extraordinària història del primer grup de noies condemnades al camp d’extermini (Comanegra).

Per què el número 999?

No sabem la resposta amb certesa. Crec que ho va planificar meticulosament Himmler, que era un maniàtic del control, i no deixava res a l’atzar. Aquell mateix dia van arribar a Auschwitz 999 dones alemanyes provinents de Ravensbrück, que havien estat seleccionades com a kapos. A més, Himmler estava obsessionat amb la numerologia i l’astrologia i va ordenar també que es fes en una data específica. Van arribar el 26 de març de 1942, que era una data astrològicament important per a ell, i el nou és el número que utilitzes quan vols acabar alguna cosa.

Al llibre descriu també la crueltat d’algunes de les dones kapos

Les 999 dones provinents de Ravensbrück van arribar a Auschwitz poques hores abans que les noies jueves. N’hi havia que eren criminals i d’altres que eren dones a qui havien empresonat per enfrontar-se al Tercer Reich. Per exemple, les supervivents esmenten molt Orli Wald, a qui es coneixia com l’Àngel d’Auschwitz [formava part de la resistència alemanya i va ajudar moltes presoneres, després va tenir molts problemes físics i mentals i va morir als 48 anys en un hospital psiquiàtric]. Hi havia prostitutes, com l’Emma, que també van ajudar molt. I n'hi havia de terribles perquè elles havien estat víctimes de tota mena d’abusos, algunes eren assassines, i les van posar a càrrec de noies molt joves i innocents que no tenien ni idea de què els esperava. Als Estats Units tenim una expressió que diu que el pare escridassa la mare, la mare escridassa al fill, i el fill maltracta el gos. A Auschwitz això es va portar a l’extrem.

Moltes supervivents, però, expliquen que sense la solidaritat de les altres no haurien sobreviscut.

Segurament la solidaritat és essencial però no només els que van ser més humans i més amables van sobreviure. Edith Friedman, una de les supervivents amb qui he parlat, m’explicava la història de dues germanes que van ser terribles. Les dues dones eren a una sinagoga a Bèlgica i, quan van sortir, un grup de supervivents les va envoltar i les va començar a pegar. Van acabar a l’hospital. És el quid pro quo.

Al llibre surten moltes històries d'amistat, algunes terribles perquè van haver d’escollir a qui salvar.

Eren adolescents quan van entrar a Auschwitz, molt poques van sobreviure, i en aquesta edat les amigues són molt importants. Van ser com germanes allà i ho van continuar sent quan van sortir. Es van continuar trobant i ajudant. I sí, hi ha històries com la de l’Helen, que va haver d’escollir.

L’Helen va tenir una relació amb un SS. Era possible l’amor a Auschwitz?

No podem saber si realment es van enamorar, si ella tenia el síndrome d’Estocolm, si realment va acceptar lliurement tenir una relació amb ell, si va fer simplement el que havia de fer per sobreviure. Altres noies com l'Adela, molt boniques, no van sobreviure. A l’Adela la van enviar directament a la cambra de gas, potser perquè va dir que no a algun SS. Crec, però, que l’SS es va enamorar de veritat de l’Helen. Quan va morir, els seus fills li van trobar una fotografia de l’Helen a la butxaca de la jaqueta.

Hi ha un moment que un veí del poble de les noies arriba a les portes d’Auschwitz, però veu aquelles dones descalces, enmig del fang, rapades, amb els uniformes i sense roba interior, i pensa que allò és un sanatori mental, que és impossible que les noies siguin allà.

És molt difícil imaginar que aquelles noies, educades per famílies jueves benestants, fossin les mateixes que carregaven coses i cavaven amb les mans.

Explica que els registres dels morts eren menys minuciosos amb les dones que amb els homes. Que moltes van morir i van desaparèixer, perquè no es va enregistrar enlloc.

Sabem que algunes es van suïcidar però no hem trobat els noms, perquè els documents van destruir-se. També crec que, en alguns períodes de temps, hi havia tantes mortes que no les registraven. Van morir més dones que homes, a Auschwitz. Les epidèmies de tifus mataven molts presoners però la mortaldat era pitjor en el cas de les dones.

Relata els dies després de l’alliberament. Algunes tornen i ja no queda ningú de les seves famílies, a altres els han pres la casa. Molt poques van acabar tornant al seu poble.

Només l’Edith va tornar i va trobar la seva família, però això era perquè el seu pare era necessari, ja que podia reparar avions. Els seus germans havien sobreviscut amagant-se al bosc.

S’ha parlat molt del fet que a alguns supervivents els va acompanyar sempre un sentiment de culpabilitat.

Rena Kornreich, que és una de les primeres testimonis que vaig entrevistar, sempre em deia que per què s’havia de sentir culpable, que ella no havia fet mal a ningú, que els únics que havien de sentir-se culpables eren els nazis. En canvi, l’Edith, que va veure com moria la seva germana per culpa del tifus a Auschwitz, arrossega un altre sentiment. Encara plora quan recorda la germana i se sent culpable perquè creu que potser hauria pogut fer alguna cosa, perquè ella també va tenir el tifus però va sobreviure.

¿A les dones els costa més parlar de la seva experiència?

Durant molt de temps no ho van fer, sobretot per l’època que van viure, tot havia de quedar a casa. Encara ara costa. Una de les meves testimonis em va demanar que no sortís el seu nom.