Les dones amb discapacitat intel·lectual han de poder ser mares?

BarcelonaQuan la germana petita de Clàudia Cedó se sumava a jugar amb les seves amigues, la nena era de sucre. “No jugava i, per tant, no podia perdre. Era com si no hi fos”, explica. Agafant aquest sentit figurat s’explica clarament el títol de Mare de sucre, l’obra que ha escrit i dirigeix a la Sala Tallers del Teatre Nacional des de dijous fins al 30 de maig. Hi imagina les ganes de ser mare d’una noia que té un 65% de discapacitat intel·lectual i que, per tant, segons les convencions socials, pot jugar a ser mare però no ho pot ser de veritat.

Però la Cloe desitja ser mare i ho plantejarà a la seva mare i ho demanarà a la fundació a través de la qual viu en un pis tutelat. I el que troba és una oposició total. “És un tema molt tabú i no és gens senzill, depèn de moltes coses. Però no se’n parla. Moltes vegades es posen implants subcutanis anticonceptius a les noies i ni se’ls planteja. Però què legitima una part de la societat a assimilar la jurisdicció sobre el cos de les dones? Com podem prendre decisions per una part de la societat?”, planteja la psicòloga i dramaturga, que fa quinze anys que treballa amb el projecte inclusiu d’Escenaris Especials a Banyoles fent tallers amb persones amb diversitat funcional, intel·lectual, amb malalties mentals i gent que es recupera de drogoaddiccions.

“El tema de la maternitat sortia molt, quan fèiem exercicis”, assegura Cedó. En el centre del debat hi ha qüestions purament pràctiques i legals –com la impossibilitat de les fundacions d’assumir el cost de la maternitat de les seves usuàries i aspectes com l’interès superior del menor–, però l’obra també ofereix una mirada social que estigmatitza i jutja. “Quan has de ser mare, tens dubtes. Ho faré bé? Seré bona mare? Però si bé a mi em deien que sí, que estigués tranquil·la, a elles els diuen que no seran capaces de tenir un fill, i això encara els genera més fragilitat i dubtes”, exposa Cedó. 

A part d’una qüestió gens tractada en escena –com ja va ser la seva exitosa Una gossa en un descampat, on Cedó abordava el dol perinatal–, la singularitat de la proposta és que per primer cop entra a la programació convencional del Teatre Nacional una companyia amb persones amb diversitat funcional i psíquica. Andrea Álvarez, Mercè Méndez i Judit Pardàs –totes tres actrius d’Escenaris Especials– i Marc Buxaderas –que va amb cadira de rodes– actuen a l’obra al costat d’actors professionals com Ivan Benet, Maria Rodríguez i Teresa Urroz. Rodríguez destaca que els intèrprets tenen “una mirada tan de present i tan de veritat, tenen una força tan impressionant, que costa estar-hi a l’altura”. La dramaturga també estrena la setmana que ve al Centro Dramático Nacional una versió de Calígula, Calígula murió. Yo no, una obra amb un repartiment inclusiu dirigida per Marco Paiva. 

Això és integració

Mare de sucre forma part del Festival Simbiòtic, que treballa no només per fer accessible el teatre per a tothom, sinó també per fer-lo inclusiu. L’edifici del TNC, amb la seva majestuosa escalinata, és prou hostil per a les persones amb problemes de mobilitat: per exemple, les cadires de rodes s’han de quedar a l'última fila. El Simbiòtic és tota una altra dimensió. Entre les activitats que proposen hi ha les visites tàctils a l’escenari per a persones cegues, el tacte de la maqueta de l’escenari en 3D, l’audiodescripció, la interpretació amb llengua de signes, la subtitulació, les funcions relaxades (per poder fer un pèl de soroll a platea i entrar i sortir sense patir, perquè a fora hi instal·len pantalles des d’on es pot seguir la funció) o, per exemple, materials per complementar la funció o fins i tot instruccions d’us per anar al teatre.