Dones filòsofes (I)

PalmaLa història de la filosofia ha posat en dubte de manera sistemàtica l’existència de dones pensadores, ocultant i silenciant les seves veus, tractant-les com a figures menors o presentant-les a l’ombra d’algun pensador, considerat més important. Els llibres de text contribueixen a difondre aquesta visió masclista i obsoleta de la filosofia, relegant les filòsofes a un paper subaltern, a ser notes a peu de pàgina, acceptant que el seu pensament no té el mateix nivell ni profunditat que el dels seus homòlegs masculins. Afortunadament, cada vegada hi ha més docents feminitzant l’ensenyament de la filosofia i recuperant de l’oblit i la marginació un bon nombre de filòsofes. Aquesta acció reparadora de la injustícia històrica comesa contra les pensadores es realitza en els marges del sistema educatiu, perquè els plans d’estudis exclouen les dones filòsofes del temari de la Filosofia.

És urgent que la filosofia aprengui a pensar-se a si mateixa críticament, rompent amb la tendència patriarcal i sexista que la caracteritza, recuperant de l’oblit el pensament femení i la seva contribució a l’avanç de la filosofia i el coneixement humà. És un deure i una obligació reivindicar la reforma dels currículums per feminitzar els estudis de Filosofia, incorporant-hi dones filòsofes. Aquest gir feminitzador és un gest que ha d’anar acompanyat de la problematització de la condició femenina, els contextos i el coneixement de les relacions de poder que impediren a les dones abandonar l’esfera privada i desenvolupar-se plenament en cada moment històric.

Recuperació d’obres

D’un temps ençà, amb la incorporació progressiva de les dones al món acadèmic, s’estan recuperant textos i obres de filòsofes de tots els temps (pitagòriques, místiques medievals, cartesianes, il·lustrades, existencialistes, pensadores polítiques i feministes). Cal donar visibilitat a les pensadores que desafiaren les estructures masculines de poder, i es convertiren en models exemplars de conducta. La normalització de la situació demana recuperar la memòria filosòfica femenina, valorant, en primer lloc, les aportacions ja existents, com és el cas de la Història de les dones filòsofes (1690) de Gilles Ménage, escriptor i llatinista francès, un diccionari centrat en la vida de seixanta-cinc pensadores antigues, agrupades en escoles filosòfiques. L’autor cita Hipàtia d’Alexandria, juntament amb altres filòsofes platòniques; descriu la vida de Cerèl·lia, filòsofa acadèmica; parla de les dialèctiques Àrgia, Teognida, Àrtemis i Pantaclea; i d’Arete, filòsofa cirenaica; es refereix a una filòsofa megàrica anomenada Nicarete; a la cínica Hipàrquia de Maronea; i a les peripatètiques Teodora i la filla d’Olimpiòdor; a les epicúries Temista, Leòncia i Teòfila; i a les estoiques Pòrcia, Àrria i Teòfila. Ménage recorda també Teano de Crotona i vint-i-sis filòsofes pitagòriques més. Malgrat el valor de l’obra, hi ha alguns comentaris masclistes i tòpics, com l’estranyesa de l’autor amb el fet que les dones, xerradores per naturalesa, pugin formar part d’una escola, la pitagòrica, que valora tant el silenci. La caracterització d’impúdica a Hipàrquia, en oposició a la bellesa de la pudícia, seria un altre exemple de menyspreu. El llibre recorda també altres filòsofes no adscrites a cap d’aquestes escoles, com Aspàsia de Milet i Diòtima de Mantinea. De totes elles, les més conegudes són Aspàsia, Diòtima i Hipàtia. 

La història de la filosofia ha presentat Aspàsia com a amant de Pèricles i regent d’un bordell a Atenes, descuidant els seus mèrits i coneixements com a instructora de Sòcrates i els seus alumnes en l’art de la retòrica, destacats pels comentaris elogiosos de Sòcrates en el diàleg Menexen de Plató. D’altra banda, Diòtima és coneguda en els cercles filosòfics a causa de la referència al conegut discurs sobre l’eros, pronunciat per Sòcrates en El Banquet de Plató, reproduint l’opinió de Diòtima, una sàvia amant de la saviesa, la bellesa i la bondat, que també és citada al Fedre. El nom de Diòtima també s’ha popularitzat a través de l’Hipèrion, el gran poema narratiu romàntic del filòsof-poeta Friedrich Hölderlin. La visibilitat adquirida per Hipàtia, la darrera filòsofa pagana de l’antiguitat, és deguda principalment a la seva vida marcada per la seva tràgica mort, reflectida a la pel·lícula Àgora d’Alejandro Amenábar.

Ingeborg Gleichauf fa una valuosa aportació a aquesta contrahistòria de la filosofia publicant Dones filòsofes en la història, un recull de quaranta-quatre pensadores des de l’antiguitat fins al segle XXI. La professora de filosofia Catalina Aparicio fa una altra contribució important a la feminització de la història de la filosofia a través del llibre Las héteras en la Antigua Grecia i del capítol que dedica a analitzar les relacions entre dones i filòsofs de l’antiguitat, a més dels apartats en què descriu el vincle entre filòsofes i filòsofs, i la relació entre sacerdotesses i filòsofes. La publicació Filósofas. Del olvido a la memoria intenta pal·liar el desinterès dels historiadors de la filosofia envers el pensament femení, recuperant vint-i-dues filòsofes oblidades, pertanyents a totes les èpoques. Es tracta d’un material didàctic dirigit al col·lectiu docent per treballar aquestes autores a l’aula de Filosofia a través de textos i activitats de cada autora. María Luisa Femenías fa la seva contribució personal a aquesta recuperació publicant Ellas lo pensaron antes, una selecció de vint-i-dues filòsofes des de l’antiguitat fins al present. En aquest llibre, recupera algunes filòsofes molt poc conegudes, com la filòsofa humanista espanyola Oliva Sabuco de Nantes Barrera, autora d’una obra enciclopèdica titulada Nova Filosofia (1587), a través de la qual va tractar temes tan moderns com la llibertat individual o el pacifisme. 

Gestes i fets realitzats per dones

Dins aquesta revisió de la història de la filosofia encaminada a l’elaboració d’una genealogia de les dones filòsofes, s’ha de valorar positivament l’obra Els mèrits de les dones de Plutarc, una narració moral exemplificadora de gestes i fets realitzats per dones que mereixeren el reconeixement dels seus contemporanis. I naturalment, s’ha de tenir en compte la informació proporcionada per Diògenes Laerci a l’obra Vides i doctrines dels filòsofs més il·lustres, una selecció biogràfica que proporciona testimonis de l’existència d’algunes filòsofes a partir de l’autoritat de filòsofs, seguint els cànons masclistes de la historiografia. Hipàrquia de Maronea esdevé l’única filòsofa que té una entrada pròpia, que la relaciona sentimentalment amb el filòsof cínic Crates.

En l’època medieval, destaca el protofeminisme de Hildegarda von Bingen i Christine de Pizan. La mística i abadessa Hildegarda combina la fe amb la pràctica científica i la composició musical, i parla per primera vegada, de la necessitat que la dona senti plaer sexual. La filòsofa humanista Christine de Pizán, apassionada de l’alquímia, és autora de La ciutat de les dames (1405), una rèplica a les injustícies patides per les dones a través d’exemples de dones il·lustres que han demostrat ser tan capaces com els homes, però que han estat intencionadament ignorades.