Miren Iza (Tulsa): "Les dones pensam que hem triat certs camins que en realitat ens han estat imposats"

Palma“No heredé la belleza / No heredé la bondad / No heredé tu talento especial para hacer a la gente callar / Sólo conseguí transmitir esa herida antigua / como me la transmitiste tú”, canta Miren Iza, al capdavant del grup Tulsa, en un moment donat d’Amadora, una proposta teatral i musical que arriba aquest dissabte, 2 de novembre, al teatre Principal d’Inca. Hi arriba, a més, amb dos premis sota el braç: fa només dues setmanes que les seves principals responsables, María Velasco i la mateixa Miren Iza, han rebut respectivament el premi Nacional de Literatura Dramàtica i el de Músiques Actuals, dos guardons concedits pel Ministeri de Cultura. “Just ara hem estat assajant”, reconeix Miren Iza en conversa amb l’ARA Balears, “i el que intentam és que l’alegria que ens han donat amb aquests reconeixements no s’espenyi, que ens acompanyi d’ara endavant, que a més tenim una nova incorporació per a les pròximes funcions i la il·lusió és encara més gran”. La cantant, que exerceix també de psiquiatra, explora i aprofundeix en els matisos de tot allò que històricament s'ha donat per fet a la vida de les dones.

D’on va sorgir la idea de tirar endavant una proposta com aquesta, que combina el teatre amb la música en directe, i que reflexiona sobre el paper de totes aquestes dones que han tingut cura de tothom que tenien al voltant?

— Inicialment la idea era fer un disc, que és el que faig jo, sobre un tema que jo sentia que m’interpel·lava per diferents bandes. El motor evident eren totes aquestes dones que jo veia a la consulta de psiquiatria i que tenien un denominador comú que estava relacionat amb aquestes cures que hem assumit com a obligatòries en la vida de les dones. I això també m’obligava a confrontar-me amb la senyora, per dir-ho d’alguna manera, que se suposava que jo també havia de dur a dins… [riu]

Què voleu dir?

— A veure, que jo també soc d’alguna manera una senyora, però no ho soc de la mateixa manera en què ho ha estat ma mare, o de la manera en què ens ha transmès la societat que hem de ser les dones quan arribam a una determinada edat. La confrontació amb això era el que jo volia explorar i també cantar. I com que era un tema tan complex vaig pensar que estaria bé desenvolupar-ho no només a escala musical, sinó també en format text. Primer no sabia si amb un llibre o una pel·lícula i finalment ha estat amb arts escèniques perquè segurament és el que està més a prop de la música. I vaig tenir la sort de topar María Velasco pel camí, que ha estat un regal que m’ha fet la vida. 

“No és invisibilitat, és menyspreu”, diu un dels personatges de l’obra. 

— És que no parlam de dones invisibles, ni tampoc ho són les tasques que duen a terme: la invisibilitat rau en la part de mandat, de l'obligació que ignoram que hi ha darrere això. Tot això s'invisibilitza perquè així tu, com a dona, et pots pensar que és un camí que has triat. Tendim a pensar que els hem escollit nosaltres però no, ens han estat imposats.

I ara hi ha tota una generació que té la possibilitat d’evitar-lo, cosa que era impensable no fa tant. 

Sí i no, perquè és cert que gràcies al feminisme ara ens hi podem enfrontar, però és que això ja havia passat abans i s’havia sepultat. Gràcies al feminisme recuperam reflexions i perspectives que ja havien aparegut però havien quedat enterrades, com per exemple que aquest tipus de feines són les que sostenen el món. Les donam per fet i comença a ser hora de valorar-les.

Deis que una part important del motor de l’obra està connectat amb la vostra tasca com a psiquiatra, que durant un temps desenvolupàreu a la seguretat social. Què és allò que més us va marcar d'aquella etapa?

— Doncs que aquell temps que tenia per la gent que venia no era mai suficient. Servia per descriure els dolors i poca cosa més: amb tan poc temps per pacient resulta molt complicat relacionar els símptomes amb un malestar que és molt antic i que, així i tot, pot no estar encara articulat dins el cap de les persones. 

I més encara quan té a veure amb malalties o situacions específiques de les dones: hi ha molt poca investigació científica, encara, respecte d'això. 

— És que quan una cosa no s’explica dins d’allò que fins ara hem considerat universal, que era la perspectiva masculina, tot d’una entra dins la categoria de coses inabastables o impensables o impossibles de dir. I sorprèn que avui dia encara hi hagi tants assajos i estudis clínics que no tenen en compte la diferenciació de gènere quan realment és essencial que hi sigui. 

Amb tot això sobre la taula, com s’enfronta a la composició d’Amadora? 

— Inicialment hi havia impotència, perquè veure que tot això són coses que la medicina no pot resoldre per ella mateixa… La medicina pot oferir pal·liatius, sí, però no pot canviar un sistema que fa que la dona sigui qui s’encarrega de tot a ca seva o fer que un germà faci una passa endavant i dugui el pes de les cures, i tot això és més important i més efectiu que prendre un tramadol. I amb l’obra artística podia parlar de tot això des de la llibertat: no jutges una situació concreta, sinó que parles gairebé d’un cas de laboratori. I des d’allà podia reflexionar sobre aquesta perspectiva que el feminisme ens ha donat, en què a l’hora de diagnosticar el mal que té una dona s’ha de tenir en compte el context on viu, les herències que ha rebut o les exigències que ha pogut tenir de part de la seva parella. 

Resulta inevitable demanar-vos pel cas d’Íñigo Errejón, que menys d’una setmana després d’haver-se fet públic sembla que hagi tornat a obrir la caixa dels trons.  

— Ho visc amb molt de malestar. Intent parlar-ne tant com puc amb el meu entorn i amb la gent que veig que comparteix aquest malestar amb jo. Jo crec que aquesta és una caixa dels trons bastant insòlita perquè… bé, encara és prest per saber què passarà, jo no soc una opinadora ràpida i preferesc anar molt alerta, però jo m’aferr a la capacitat de cadascuna de les dones, que s’ha de rescatar, perquè quan passen aquestes coses sembla que acabi soterrada i no, s’ha de recuperar. Això t’ho dic com a psiquiatra, perquè com a dona ja et dic que ho visc amb por i amb incertesa, la veritat. 

Tornam a tenir sobre la taula un enorme debat al voltant de les agressions sexuals, un que semblava que ja estava superat. 

— Jo crec que ara hem de pensar en com es resol, perquè resulta obvi que hi ha un problema. Tot això que ha passat, amb un home que precisament anava de feminista, ha servit per recordar-nos que encara no estava tot fet ni tot resolt ni tot aclarit, i ara és hora de fer-ho. Jo veig molts homes al meu voltant preocupats, que se senten qüestionats, i esper que aprofitem que passa això perquè hi pugui haver realment una conversa, una comunicació, i no dic només entre homes i dones. Tot aquest qüestionament, tota aquesta preocupació que veig al meu voltant em dona esperança.