Crítica teatral
Cultura28/03/2025

'Dones de ràdio': no se la perdin!

Cristina Clemente assoleix el virtuós equilibri entre la comèdia i el drama amb tres actrius en estat de gràcia

Dones de ràdio Autoria: Cristina Clemente

  • Direcció: Sergi Belbel
  • Intèrprets: Àngels Gonyalons, Sara Espígul, Sara Diego
  • La Villarroel. Fins a l'11 de maig

Com un cop de puny amb guant de vellut. Com una carícia amb guant de ferro. No és fàcil fer riure, entretenir i commoure tot parlant del càncer de mama. No era fàcil, però Cristina Clemente assoleix el repte en un virtuós equilibri entre la comèdia i el drama, gràcies també a l'excel·lent direcció de Sergi Belbel i de tres actrius en estat de gràcia. 

Cargando
No hay anuncios

"És exactament així". M’ho deia una noia víctima de l'huracà emocional que sacseja la malaltia. Hi és tot. Des del xoc inicial fins a les preguntes sense resposta. Des del conflicte amb un mateix fins al conflicte amb els altres. Des del primer diagnòstic fins a la mastectomia i reconstrucció del pit. Des de la solitud fins a la solidaritat. Des del plor fins al riure.

Dones de ràdio és el fruit d’una recerca a partir d’una conversa, la de l'autora amb una mare a la porta d’un col·legi. Però també és fruit d’un seguit de converses amb dones que havien passat pel tràngol o que encara l'estan vivint. D’aquí van sortir tres perfils de tres dones que no tenien res en comú i a qui el càncer va connectar i unir. La Rosa (Àngels Gonyalons), de 55 anys i directora d’un programa de ràdio de màxima audiència. Simpàtica, creguda i vital. L'Àgata (Sara Espígul), de 40 anys, infermera. Casolana i mare entregada. La Carol (Sara Diego), que no ha complert els trenta, tan sincera i directa per admetre que és un absolut desastre.

Cargando
No hay anuncios

Parlen d’elles i de la malaltia. Parlen en el seu nom i en el de marits i parents amb qui dialoguen. Tot un exercici de comèdia que es gela quan cau la sentència o s’albira el futur. I les actrius ho expliquen amb una absoluta credibilitat. Deixin-me destacar, però, la personalitat escènica de Sara Diego amb un personatge tan vulnerable i tan humà que es fa estimar. Encertat espai escènic amb una pedra central que evoca poèticament el mal. I bé per a la direcció d’un Sergi Belbel que recupera la seva millor forma. No se la perdin.