'Dones de ràdio': no se la perdin!

Com un cop de puny amb guant de vellut. Com una carícia amb guant de ferro. No és fàcil fer riure, entretenir i commoure tot parlant del càncer de mama. No era fàcil, però Cristina Clemente assoleix el repte en un virtuós equilibri entre la comèdia i el drama, gràcies també a l'excel·lent direcció de Sergi Belbel i de tres actrius en estat de gràcia. 

"És exactament així". M’ho deia una noia víctima de l'huracà emocional que sacseja la malaltia. Hi és tot. Des del xoc inicial fins a les preguntes sense resposta. Des del conflicte amb un mateix fins al conflicte amb els altres. Des del primer diagnòstic fins a la mastectomia i reconstrucció del pit. Des de la solitud fins a la solidaritat. Des del plor fins al riure.

Dones de ràdio és el fruit d’una recerca a partir d’una conversa, la de l'autora amb una mare a la porta d’un col·legi. Però també és fruit d’un seguit de converses amb dones que havien passat pel tràngol o que encara l'estan vivint. D’aquí van sortir tres perfils de tres dones que no tenien res en comú i a qui el càncer va connectar i unir. La Rosa (Àngels Gonyalons), de 55 anys i directora d’un programa de ràdio de màxima audiència. Simpàtica, creguda i vital. L'Àgata (Sara Espígul), de 40 anys, infermera. Casolana i mare entregada. La Carol (Sara Diego), que no ha complert els trenta, tan sincera i directa per admetre que és un absolut desastre.

Parlen d’elles i de la malaltia. Parlen en el seu nom i en el de marits i parents amb qui dialoguen. Tot un exercici de comèdia que es gela quan cau la sentència o s’albira el futur. I les actrius ho expliquen amb una absoluta credibilitat. Deixin-me destacar, però, la personalitat escènica de Sara Diego amb un personatge tan vulnerable i tan humà que es fa estimar. Encertat espai escènic amb una pedra central que evoca poèticament el mal. I bé per a la direcció d’un Sergi Belbel que recupera la seva millor forma. No se la perdin.