"Quan els fills em pregunten pels pits, els dic que n'han fet croquetes a la Vall d'Hebron"

BarcelonaA vegades les amistats més sinceres són també les més inesperades. Yolanda Fuster, Patrícia Moya, Aïda Cerdanya, Loli Guart i Íngrid Icra es van conèixer arran de patir càncer de mama. La malaltia les va unir, però el vincle va molt més enllà. "Les nostres converses no giren al voltant del càncer. Quan ens veiem parlem dels fills, de la vida", diu Fuster, i Icra afegeix: "I de sexe". Tenen entre 40 i 50 anys i, fa uns mesos, van veure com la seva experiència amb la malaltia es transformava en una obra de teatre, Dones de ràdio, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel. Clemente –autora de muntatges com Lapònia(2019)i Una teràpia integral(2022)– va infiltrar-se en aquesta amistat col·lectiva per construir els personatges de tres dones que a l'escenari interpreten Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego. Dones de ràdio s'estrena a La Villarroel el 22 de març després de fer gira amb èxit per diversos teatres del país. Elles ja l'han vista i l'han celebrat: "És un espectacle que t'arriba molt endins, i que ens va fer riure molt", subratlla Icra.

Fer una comèdia sobre el càncer sense ofendre ni generar dolor pot semblar agosarat. "Vaig voler escriure sobre el tema arran d'una mare del bàsquet on juga la meva filla, que l'havia patit", explica Clemente, que va connectar amb aquest grup d'amigues a través de Yolanda Fuster. La van rebre entusiasmades, amb ganes d'ensenyar al món una realitat que ha estat –i, per a moltes persones malaltes, encara està– tergiversada i invisibilitzada. La idea preconcebuda que rebre un diagnòstic de càncer és una sentència de mort aboca les dones i el seu entorn més proper a l'abisme.

La majoria d'elles s'hi van trobar en un dels moments vitals més intensos i esgotadors, quan treballaven i tenien els fills petits. Com li passa al personatge d'Àngels Gonyalons, algunes el van viure en silenci per protegir-se i protegir la família. "No li podia dir a la meva mare. La meva germana havia mort sis anys abans de càncer de còlon. No la volia fer patir", explica Guart. Ella va passar la malaltia fent tots els possibles per amagar-la. "Em feia radioteràpia a les set del matí, me n'anava a treballar fins a les cinc de la tarda i després portava les filles a les festes d'aniversari. Anava amb camises folgades perquè tenia els pits cremats i pelats i esperava que no me'ls toqués ningú del mal que em feien", recorda. L'espectacle li ha canviat la mirada: "M'he adonat que vaig callar durant massa temps".

Un marit que és com "un ficus"

Saber reaccionar i acompanyar quan "la bomba del càncer" esclata a la llar no és gens fàcil. "La parella també té dolor, i per això calen psicòlegs que reuneixin a la família i els ajudin a fer-hi front. Però ara mateix és un servei que tenen molt pocs hospitals", assenyala Clemente. Les experiències parlen per si soles. "Quan li vaig explicar al meu exmarit que tenia càncer es va quedar tota la tarda plorant al llit, dient que no podia aixecar-se, mentre jo anava a l'Hospital Clínic a fer-me el tractament acompanyada dels meus pares. Tenia una parella que de cop i volta no feia res, era com un ficus", explica Icra. D'altres van tenir més sort, mentre que alguna d'elles ho va viure sola, com Moya. "Em sentia la més desgraciada del món per no tenir parella. Qui em cuidaria? Després la psicòloga em va dir que, en el 85% dels casos, l'home acaba deixant la dona. Vaig pensar: «Doncs val més sola que mal acompanyada»", relata.

L'espectacle també reflecteix com, socialment, encara cal molta consciència i molta lluita contra la desinformació. Elles han sentit de tot. "Em van arribar a dir que era el càncer rosa, el millor càncer que podia tenir", diu Icra. "Hi ha frases que són lapidàries", afegeix Moya. "Falta molta empatia", subratlla Cerdanya. El seu cas difereix del de la resta perquè ella no sap què és la vida abans del diagnòstic: li van trobar càncer quan era un nadó de 18 mesos i va estar en tractament a l'hospital fins als quatre anys, quan li van fer una mastectomia. Durant tota la infantesa va créixer amb aquest secret gegantí a dins i amb la preocupació perquè la resta de companys i amics no el descobrissin. "Em van ensenyar a vestir-me i a desvestir-me perquè no em veiés ningú, perquè pogués sobreviure a una societat cruel. Tenia una amiga que sabia el que m'havia passat i m'ajudava a ocultar-ho als altres", recorda Cerdanya.

La malaltia és salvatge i inclement, i la relació de les dones amb el seu cos no se n'escapa. "El diagnòstic em va arribar quan estava molt bé, molt forta. Com podia ser que dins del meu cos hi estigués creixent una cosa de forma descontrolada i no fos capaç d'atacar-la? M'hi vaig enfadar molt, i encara estic enfadada", diu Moya. Fuster intenta treure-hi ferro. "Jo tenia uns pits espectaculars i els explotava moltíssim. Quan me'ls van treure va ser com si m'haguessin pres el carnet de conduir", bromeja. L'humor és una eina indispensable per mirar les cicatrius de cara i tirar endavant. "Visc la malaltia amb aquest to, que és el que ha recollit molt bé l'espectacle –assenyala Fuster–. Si t'hi pares a pensar, tot el que hem viscut és molt estrany. Però quan els fills em pregunten pels pits, els dic que n'han fet croquetes a la Vall d'Hebron".