Clara Fontanet: "Les dones sempre ens hem de plantejar si les coses que feim seran suficients"

PalmaLa relació de Clara Fontanet Abrines (Mancor de la Vall, 1988) amb la poesia ve d’enrere. Hi ve tant que és difícil trescar-ne els orígens: l’ha acompanyada pràcticament sempre i des de múltiples formats. Era l’any 2019 quan quedà finalista del premi Salvador Iborra amb el seu primer poemari, Sepulcre de fang, que després d’un grapat d’entrebancs, entre ells una pandèmia mundial, ara Lleonard Muntaner acaba de publicar. “Ara és tot molt estrany, tornar-ne a parlar”, reconeix Fontanet, “però ens ho hem pres amb molta calma tot. Les coses han d’anar al seu ritme, no les has de forçar. Per què? Si ha de sortir, sortirà”, afirma amb una serenor que es mescla amb la il·lusió i els nervis de qui viu aquest debut com si fos una espècie de regal. El presentarà aquest divendres al seu poble a partir de les set de l’horabaixa.

Que un llibre surti publicat més de cinc anys després d’existir com a tal deu donar una perspectiva diferent de l’autora a l’hora de presentar-lo. Us hi reconeixeu, encara, aSepulcre de fang?

— M’hi sent connectada però d’una posició molt diferent a quan ho vaig escriure, clar. Són poemes escrits en situacions molt diferents. Com diu Cati Coll, al pròleg és més aviat una col·lecció de polaroids que han esdevingut un llibre que no un poemari unitari. En cap moment els vaig escriure amb un objectiu o temàtica concreta. És cert, però que ara els llegesc i rellegesc i de vegades pens “uau!, estava ben fotuda quan vaig escriure això!” (riu).

Escriure aquests poemes va servir per sanar coses, doncs?

— Sí, és terapèutic, són processos llargs. Però jo ho compar sobretot amb el fet de parir, que després de tot en treus una cosa amb la qual has de conviure. Jo ara he de conviure amb el resultat de tot allò i… és cert que podria amagar els poemes, cosa que amb les criatures no pots fer!  (riu). En tot cas, jo no reneg de les coses que m’han passat ni de com les he viscudes, però no hi tornaria. Al contrari. Estic satisfeta i orgullosa d’haver-ho paït tot i de poder-ho observar, ara sí, des de la llunyania. 

Hi ha més acceptació que resignació davant el patiment, en aquest poemari. Fins i tot sembla que hi hagi moments de reivindicar l’acte de patir com a intrínsecament humà. 

— Sí que hi ha un punt de voler deixar clar que m’ha passat tot això i que la meva veu quedarà per deixar-ne testimoni. Són els meus poemes i quedaran per sempre, i això també és molt poderós. No sé què em passarà a mi, ni a la meva vida, però de tot el que m’ha passat en quedarà constància a través d’aquest poemari, i és la meva veu la que ho lliga tot. I de vegades no en tens, de veu, o no la fas servir, o no saps com l’has de processar, però una vegada ho has fet el que queda és això. La teva veu i l’autenticitat amb què la fas servir per explicar les coses que et passen. 

Era una veu que encara no coneixíem de manera autònoma, en un poemari propi, tot i que fa molts anys que estau vinculada al món de la poesia. Heu participat en antologies, heu dirigit un documental sobre Alda Merini, sou gestora cultural… Era una passa que teníeu pendent, publicar un poemari propi?

— Amb 15 o 16 anys vaig participar en una antologia, i allò em va agafar molt jove i inexperta. Després vaig escriure de manera molt esporàdica durant un temps fins que ho vaig voler deixar tancat per poder curar algunes ferides. Sempre hi ha l’opció de no fer-ho, òbviament, vull dir que en tot moment pots decidir no escriure o no publicar. Però també vaig decidir intentar-ho perquè també tenia un entorn favorable, que m’animava a fer-ho, i perquè volia comprovar si realment era cert, que hi havia una veu. I al final, aquest poemari sobretot m’ha donat força, si la gent llegeix Sepulcre de fang i sent qualque cosa, sigui quina sigui, jo ja estaré contenta. 

En tot cas, publicar un llibre no té per què ser l’objectiu final d’escriure-ho, ni molt manco. Hi ha molta gent que escriu sense aquesta intenció. 

— I tant! Però també hi ha gent que vol publicar i potser escriuen des d’aquesta ambició, també canvia molt si això és la teva professió. Vull dir, si ets escriptor és perquè vols que la gent llegeixi el que escrius. Jo, però, partia d’un altre lloc, que era un procés personal i terapèutic. Clar que hi ha un punt en què vols que la gent compri i llegeixi el teu poemari, però també hi ha una part personal i íntima que només et pertany a tu. 

Tanmateix, són moltes les dones que es poden sentir reconegudes en aquest Sepulcre de fang que, en portada, apareix il·lustrat amb una piscina buida. Què va ser abans el títol, el poemari o la foto?

— És una història curiosa, aquesta. El que més em va costar del poemari va ser triar-ne el títol, perquè no en tenia ni idea de com l’havíem de batiar, i al principi en tenia d’altres que ja ni record. Però la fotografia de la portada és de Mar Agüera i és a la piscina del Mar y paz de Can Picafort, la famosa piscina il·legal que van llevar o tapar. La qüestió és que la fotògrafa és amiga meva i jo coneixia la foto, però va ser l’editora, Maria Muntaner, qui va veure com era d’adient pel llibre, perquè en realitat hi està molt relacionada. La foto també parla d’un lloc que ja no hi és però que d’alguna manera ha quedat dins l’imaginari, dins la història de molta gent. Tot el que fas a la vida queda a un nivell profund dins tu, i d’això en parlen tant la imatge com el poemari. Tot queda, ningú té tanta facilitat per oblidar res. Una altra cosa seria si existís una pastilleta per oblidar…

La prendríeu?

— Ah, no! Jo no vull oblidar res, i tampoc és que sigui una persona nostàlgica. Si hi hagués una manera d’oblidar el dolor no tindria sentit res, crec, perquè no hi hauria processos per sanar-lo. Tampoc no hi hauria quadres ni música, ni res de què parlar, no? (dubta uns segons). Ho parlava fa poc amb Carme Castells, que també ha fet un poemari després d’un procés molt dolorós. El dolor s’escriu quan ja ha passat, i això no vol dir que sigui menys veritat, saps? Pots ser una altra persona quan ho escrius, poden haver canviat moltes coses, però allò que vas sentir no deixa de ser cert per molt de temps que passi. I per això de vegades n’hem de deixar constància, tot i que hagi passat tant de temps que sembli que ja no és real. 

Us heu sentit qüestionada en aquest sentit? Pensau que el fet de ser una dona influeix, en aquesta sensació de ser jutjades a l’hora de deixar constància de les coses que ens passen?

— Sense cap dubte. Una sempre s'ha de plantejar si les coses que fa són suficients o si estaran a l'altura, sí. Al final, la síndrome de la impostora existeix, no ens l’hem inventada nosaltres, i ve de qualque banda. I et pot dur a pensar que allò que tu estàs fent no importarà ningú, que no interessarà, però al final hi ha una cosa que va més enllà i és el que tu penses de les coses que fas. Jo m’he passat anys pensant que no era poeta, o renegant de ser-ho, perquè m’afectava el que poguessin dir, però ha arribat un moment en què jo sé el que he viscut i el que tenc a dir sobre això. I la poesia és precisament això, és aquesta veritat de cadascú.