Les dones eren a tots els fronts de la Batalla de l'Ebre

Barcelona"Totes les noies hi vam anar, jo m'hi vaig quedar una setmana. Allí venien a la nit ambulàncies, camions, tractors, plens de ferits. Uns gairebé morts, d'altres gemegant i cridant. Allò era esgarrifós i no s'explica si no es veu. Als ferits els deixaven per allí, per terra, els morts els apartaven i les ambulàncies tornaven a marxar a buscar-ne més", recordava Elvira Giné en una entrevista que recull la historiadora Anna Sospedra en el llibre Doblement oblidades. Les dones espanyoles i la seva col·laboració en l'esforç de guerra de les Brigades Internacionals (Arola). Giné era una veïna que va respondre a una crida que es va fer per ajudar quan va arribar un tren de ferits al poble dels Guiamets (Priorat).

A les 0.15 h del 25 de juliol del 1938 –dimarts en farà 85 anys–, l’exèrcit republicà va atacar per sorpresa les línies defensives franquistes entre Amposta i Mequinensa. Començava l’operació militar més gran de la Guerra Civil. El primer dia es van ocupar prop de 800 quilòmetres quadrats, però aviat els franquistes van fer arribar unitats, bombarders i caces d’arreu de l’estat. Va ser una batalla de desgast, un infern per als gairebé 250.000 combatents que s’hi van enfrontar. Els resultats de la batalla que va sentenciar el final de la Guerra Civil són esfereïdors: 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners.

Molts familiars d'aquestes víctimes no n'han pogut recuperar mai les restes. Metralla, foc, muntanyes que cremaven enceses per la mateixa aviació, pols, fum, calor... El paisatge dels camps i els pobles que van ser testimonis muts de la Batalla de l'Ebre devien ser un infern. Però com ho devien viure les dones? ¿N'hi va haver que van combatre a primera línia de front? ¿N'hi havia treballant com a infermeres o metgesses o conductores d'ambulàncies? Què van fer les dones que tenien la casa a pocs quilòmetres de la línia de foc? "Hi ha molt poca documentació sobre les dones. Hi ha moltes històries força ocultes i a les quals no se'ls ha donat prou importància", explica l'historiador Josep Munté, que prepara amb Sospedra i Mary Nash una exposició sobre les dones per commemorar els 85 anys de la Batalla de l'Ebre. La mostra, organitzada pel Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre (COMEBE), es podrà visitar a la tardor al Centre d'Interpretació 115 Dies de Corbera d'Ebre (Terra Alta).

Dones i mares a primera línia

"Hi va haver moltes dones que van combatre, però en molts casos se n'ha perdut la pista. Jo he documentat 6.000 dones que formaven part de l'exèrcit republicà, però n'hi ha moltes més, perquè moltes vegades se'ls va masculinitzar el nom i aleshores és molt difícil identificar-les", assegura la historiadora Esther Gutiérrez, autora de la tesi Las mujeres militares en la Guerra Civil española. Política, sociedad y administración militar de la II República. El Museu Virtual de la Dona combatent recull 5.184 biografies de dones combatents. Gutiérrez va començar a indagar sobre les dones a partir de la biografia que va fer de Remedios Jover Cánovas, que va ser sergent i tinent de l'Estat Major de la Tercera Divisió del XV Cos de l'Exèrcit de l'Ebre. Jover Cánovas va tenir un fill molt a prop de la línia de front, a Escaladei (Priorat). "Quan va ser conscient que estava embarassada, es va dedicar a organitzar la intendència de la Tercera divisió", detalla Gutiérrez. El seu fill, Octubre Aracil Jover, va néixer el 12 de setembre del 1938. Remedios li va posar Octubre perquè ella havia començat a combatre defensant Madrid a finals de juliol del 1936 amb el Batalló d'Octubre. Durant aquells combats la van ferir al cap.

"Segons expliquen alguns testimonis, els caps de l'Exèrcit de l'Ebre, Manuel Tagüeña i Modesto Guilloto, no van posar cap impediment perquè Remedios continués treballant estant embarassada. Quan va néixer el fill va fer una festa i va convidar tot el poble d'Escaladei, i també van anar-hi alts comandaments de l'exèrcit", explica Gutiérrez. L'Octubre Aracil, però, no va poder-se fer gran. Va morir quan tenia dos o tres mesos i la mare el va voler enterrar juntament amb els soldats morts al front, en una fossa comuna que hi havia a Escaladei, al costat d'un petit hospital. "Vaig parlar amb els seus fills i nets i no en sabien res; que havia estat miliciana sí que n'eren conscients, però no que va ser tinent i sergent i que va lluitar a la Batalla de l'Ebre. La Remedios va fugir a França i va estar tancada a Argelers. No va voler tornar mai a Espanya", explica Gutiérrez.

Rodríguez ha trobat altres dones que eren militars i que van ser a la Batalla de l'Ebre, com la mecanògrafa Pilar de Francisco i la sergent de transmissions Pilar Lage. Encarnación Hernández Luna va ser capitana del V Cos de l'Exèrcit de l'Ebre i es va casar amb un internacionalista cubà, Alberto Sánchez, que va morir a la Batalla de Guadalajara. "L'Encarnación era capitana de la companyia de metralladors", diu Munté. Hernández Luna es va exiliar a la Unió Soviètica, amb altres combatents espanyoles, i va formar part de la NKVD, la xarxa d'espionatge. Va formar-se com a teleoperadora de ràdio i va participar en diferents operacions durant la Segona Guerra Mundial. Va morir al Quebec el 2004.

Les dones als hospitals improvisats

"Hi havia auxiliars d'infermeria que treballaven de manera fixa en un hospital i, per una altra banda, dones voluntàries que vivien a les poblacions properes a les línies de front i que acudien als hospitals com a personal de suport per ajudar els sanitaris que estaven desbordats per la gran afluència de ferits després d'un combat", explica Sospedra. Hi havia dones donant suport a les diferents unitats mèdiques que es van crear per tot el territori. El volum de ferits que arribaven cada dia era esfereïdor. Hi havia un tren quiròfan que entre desembre del 1937 i gener del 1938 es va moure per diferents localitzacions (Móra d'Ebre, els Guiamets, Anglesola) i que finalment va quedar aturat a la boca oest del túnel d'Argentera. Al tren es va treballar intensament entre el 29 de juliol i el 17 de setembre del 1938: en una jornada es van arribar a practicar més de quaranta intervencions en diferents espais operant de forma simultània.

El 18 de novembre del 1938 es van registrar 117 morts. Lídia Mas Cabrol era una de les infermeres que va treballar en un dels trens hospital. Hi havia centres sanitaris improvisats en molts llocs: Villa Enriqueta (Guiamets) era un antic dipòsit de vi i la Cova de Santa Llúcia (Bisbal de Falset), un espai natural on es va instal·lar un hospital de primera línia. Al Molar es va aprofitar una antiga mina, i allà les infermeres Lola Enguis i Maria Rulo van treballar intensament atenent soldats ferits que arribaven de Gandesa, la Fatarella, Cavalls i Pàndols. La llista és molt més llarga: l'hospital de sang de Valls, un centre al Mas de Santa Magdalena (Móra d'Ebre), un altre a Bovera (Garrigues)...

Hi havia sanitàries estrangeres. Patience Darton era una infermera titulada que formava part de la British Medical Unit de les Brigades Internacionals i que va ser a Brunete, Terol i la Cova de Santa Llúcia. Va treballar a la Casa de Repòs de Valls, on va conèixer l'alemany Robert Aaquist el febrer del 1938, però la relació va durar poc: ell va morir a la Batalla de l'Ebre. El 1996 Darton va tornar a Espanya com a convidada en un homenatge als brigadistes i, la mateixa nit, va morir a l'hotel on s'allotjava. "El seu cos va ser repatriat a Anglaterra, però la seva família va respectar la seva última voluntat: ella volia que la tapessin amb l'abric d'Aaquist i ser incinerada. També es va complir el seu últim desig: que les seves cendres s'escampessin a la Cova de Santa Llúcia", detalla Munté.

Nan Farrow va ser una altra britànica que va voler venir a Espanya a lluitar contra Franco. Com Darton, va atendre ferits a la Cova de Santa Llúcia. Estava casada amb el brigadista George Green, que va morir el 23 de setembre del 1938 a la Serra de Cavalls. "Tots dos van decidir venir a ajudar la Segona República i durant 14 mesos de guerra només es van veure en quatre ocasions. A Anglaterra van deixar els seus dos fills petits", diu Munté. Farrow va ajudar a inventar un sistema de gràfics per classificar les lesions dels soldats que més tard es va fer servir en la Segona Guerra Mundial. Sovint s'oferia com a voluntària per fer transfusions directes de sang. No va abandonar mai els republicans: a partir del 1939 es va dedicar a ajudar els refugiats als camps de concentració, segons recull el SIDBRINT, la base de dades de la Universitat de Barcelona que aplega les biografies dels brigadistes.

Fredericka Martin va treballar a l'hospital de Valls i la seva biografia també la recull el SIDBRINT. Va viatjar a Espanya des dels Estats Units amb el metge Edward Barsky, cirurgià i cap de l'American Bureau, per establir unitats mòbils de cirurgia prop del front. Martin supervisava la tasca de 54 infermeres. Quan va tornar als Estats Units va ser perseguida per l'FBI a causa del seu servei a la Segona República i va acabant marxant a Mèxic el 1950.

Les tasques invisibles

Hi havia dones fent tasques força invisibles però totalment imprescindibles: cosir, rentar, cuinar... Als hospitals, molts pacients portaven polls o puces a la roba, i les auxiliars la bullien per evitar les infeccions i la proliferació de paràsits. A les cuines s'havien de fer autèntics malabarismes per preparar el menjar als malalts i el personal sanitari, perquè els aliments eren escassos. "Juanita Giné havia anat a ajudar a curar ferits de la batalla de l'Ebre a l'hospital de Villa Enriqueta, que era prop dels Guiaments, on vivia. Com que no suportava la sang i la feina com a infermera auxiliar li costava, va decidir quedar-s'hi com a cuinera", explica Sospedra. Les auxiliars d'infermeria, a part de les obligacions sanitàries, escrivien les cartes dels soldats, llegien les que havien rebut, els feien companyia...

La riba dreta de l'Ebre va quedar ocupada pels franquistes, l'esquerra pels republicans. "Els republicans, sobretot, no volien civils prop del front; no n'hi podia haver a menys de sis quilòmetres, i es va intentar evacuar tota la població, però les evacuacions no sempre es feien amb prou rigor", diu Munté. Se sap molt poca cosa de la violència que hi va poder haver contra les dones. "Als pobles propers a la primera línia només hi van quedar persones molt grans, la resta va intentar refugiar-se en àrees allunyades, en petites cases aïllades del camp", explica Munté. Si el tema de la violència contra les dones era força tabú, també ho és un altre aspecte del qual pràcticament no n'ha quedat cap rastre: els bordells. N'hi havia, i així ho recullen alguns testimonis, molt a prop de la línia del front. De com aquestes dones van conviure amb la guerra no se'n sap pràcticament res.