El drama de l’habitatge també travessa la cultura de les Illes

PalmaEnmig de la plaça Major de Palma, l’actriu Clara Ingold mira a càmera amb un somriure expressiu. Caracteritzada com una agent immobiliària –amb perruca, collar de perles i americana groga–, assenyala el seu voltant just abans de dir que està a punt de parlar-nos d’un dels seus barris preferits de Palma, la Gerreria. “És un barri que s’ha revaloritzat molt d’ençà que s’ha expulsat la xusma que hi vivia”, afegeix sense deixar de somriure. El vídeo continua amb la visita a un suposat “piset meravellós” de quatre metres quadrats que la comercial s’esforça a vendre com a idíl·lic: estar ubicat a la planta menys dos “és ideal per a quan fa calor” i fer servir un poal com a vàter permet disposar d’un “bany en suite”. És un dels darrers continguts virals creats per Ingold, que ja té més de 600.000 reproduccions. Tot i la voluntat de fer paròdia i la perspectiva irònica, en compartir-lo l’actriu l’acompanyava amb un breu i incisiu comentari: “No fa ni puta gràcia”, es pot llegir al seu perfil d’Instagram.

No és ni prop fer-hi la primera vegada que Clara Ingold aborda la situació de l’habitatge a les Balears en els seus treballs. Fa uns mesos va fer un altre vídeo en què, amb molt d’humor, reclamava lloguers de 700 i 1.500 euros per habitar un baül, i que també va aconseguir gran repercussió: en aquell cas, les visualitzacions han arribat a superar el milió. “És una situació tan greu, però tan tan greu que em costa de creure que hi hagi gent que no ho vegi, que ho ignorin pels seus propis interessos… És que no sé ni com els he de definir, em surt dir que són males persones”, assenyala contundent. La intèrpret i humorista assegura que és gairebé “l’únic tema de conversa possible” i parla d’una “societat emmalaltida” davant la normalització de la situació en relació amb la crisi de l’habitatge. “L’altre dia va venir un amic que feia un parell d’anys que no trepitjava Mallorca i em deia que ens ho hauríem de fer mirar, que no xerram de cap altra cosa. Però com hem de xerrar d’altres coses? La gent està cremadíssima, com no hi hem d’estar? Vas a barris com Nou Llevant i et trobes uns contrastos impressionants. Mentre aixecam pisos de luxe per vendre a estrangers, a només uns metres hi ha gent dormint literalment en tendes de campanya. Com podem normalitzar i acceptar tot això?”, reflexiona. En tot cas, la preocupació d’Ingold va més enllà dels vídeos que comparteix a les xarxes socials i travessa moltes de les seves propostes. Ha arribat al punt de dur-la a emprar ca seva com a escenari d’una obra de teatre que precisament reflexionava sobre aquesta qüestió.

“És curiós, perquè en aquell moment ho plantejàvem com una distopia, això de tenir un pis amb 18 matalassos on 18 persones havien de conviure”, recorda Clara Ingold de #ComViure, una coproducció del teatre Principal estrenada l’any 2017. “Ara és la realitat. Això que anomenam els pisos pastera, que també hauríem de pensar en l’animalada que és aquest concepte que empram. Llavors, quan fèiem l’obra, ens semblava un punt de partida absurd. I ara resulta que ja ho tenim aquí, és una situació real”, afegeix. La protagonista i autora de Paloma de Parque, un monòleg on també reflexiona sobre la decadència social dels temps actuals, és conscient que la possibilitat de fer humor sobre aquesta qüestió ha tingut a veure, també, amb la seva situació particular. Fa més d’una dècada que resideix a una finca al centre de Palma el propietari de la qual ha decidit mantenir uns lloguers raonables perquè els inquilins hi puguin continuar residint. “Per mi és un heroi del nostre temps, perquè per mi això ha estat una forma de mecenatge. Jo no em podria dedicar a això a què em dedic i de la manera que ho faig si no hagués trobat una família que m’ha permès mantenir una cosa tan bàsica com un lloc on viure i on poder fer feina”, assegura. Tanmateix, és l’única finca del barri que encara mantén els inquilins de sempre. “Estam enrevoltats de lloguers turístics i de temporada pertot, però això ni fa falta explicar-ho: és una realitat que ja sap tothom”, afegeix amb certa preocupació però també resignació.

Una realitat frustrant

Rere el plantejament de #ComViure, un “experiment teatral” que comptava amb la participació de vuit actors i on el màxim d’assistents era de 15 persones, s’hi trobaven Diego Ingold, Joan Fullana i Joan Tomàs Martínez, a més d’intèrprets com els mateixos dramaturgs, Esther López i Jose Artero. Tots van pujar a recollir el premi Ciutat de Palma d’Arts Escèniques a una “proposta escènica radical” que convidava a pensar sobre “les dificultats per accedir a un habitatge digne” però també sobre “el model turístic, l’estat del benestar, la pobresa, la memòria, la por de la solitud, la influència de les xarxes socials, la gentrificació i la dictadura de la felicitat”. “Ja hi era tot, en aquella obra, no ha canviat ni una sola cosa: són exactament els mateixos temes de conversa d’avui dia. Només que ara, set anys després, els vivim amb molta més frustració”, assegura el dramaturg i director Joan Fullana. “Jo he viscut a 14 pisos diferents, i sempre compartint pis. En el moment de fer l’obra, compartia amb dues persones de quasi 50 anys i era una situació que no em podia treure del cap. Quan érem petits, compartir pis era una cosa que feien els estudiants, però això de cop havia canviat. Veure que aquesta podia ser la nostra realitat durant molts anys era un pensament que teníem tots, una inquietud, un neguit. Així ha estat, perquè soc jo qui ara té quasi 40 anys i continua compartint pis”, relata.

Fullana també assegura haver vist en primera persona com els preus de pisos per on ha passat s’han triplicat en poc més de deu anys, cosa que el du a considerar que la situació actual és ja irreversible. “Entenc que en algun moment la cosa haurà d’explotar, no n’hi ha d’altre, però no veig que sigui reversible, o revisable. Només hi veig o destrucció o revolució”, afegeix mentre repassa tot un seguit de referències i informacions en relació amb l’habitatge que només pot qualificar de “demencials”. “L’altre dia sentia un polític dient que hem de confiar en la bona fe de les persones per no apujar els preus del lloguer. Com pot ser que gosin dir això? Ja fa molts anys que hi donam voltes i començam a estar esgotats, també en l'àmbit creatiu. Hi ha certa sensació d’estancament: si la societat no es mou, els temes que hem d’abordar tampoc canvien, i resulta frustrant”, sentencia.

Tanmateix, el #ComViure que arribaren a representar en desenes d’ocasions i que va assolir l’èxit de crítica i públic no és l’única proposta artística que ha abordat aquesta qüestió els darrers anys. També ho ha fet des dels escenaris l’obra VPO, de la companyia Migrants, un espectacle de teatre gestual amb màscara que reflexiona sobre la burocràcia i la gentrificació, però també sobre els desnonaments. En l’àmbit musical, grups com Ánimos Parrec han inclòs referències a la crisi de l’habitatge en alguns dels seus temes. “Aquella possessió l’any que ve serà un hotel / totalment renovat per un grup estranger / i miris on miris hi veus pisos buits / perquè els qui som d’aquí no podem pagar el lloguer” canten a 'Postal', un dels temes que formen part del seu darrer disc, En terra s’aturen. I també ha tingut presència, és clar, a l’àmbit de la literatura, com bé demostra la darrera novel·la de Maite Salord, El temps habitat, publicada fa només uns dies i on la protagonista fa un darrer recorregut per la finca familiar poc abans de vendre-la a mans estrangeres.

10 pisos en 30 anys

De fet, a principis d’aquest 2024 es va anunciar que la mallorquina Llucia Ramis havia estat guardonada amb el premi de No Ficció de Libros del Asteroide per un assaig titulat Un metro cuadrado. Diez pisos y treinta años en Barcelona, un treball on Ramis analitzarà la progressiva gentrificació de les ciutats així com les seves causes i conseqüències mentre reflexiona sobre el concepte llar a partir de la seva experiència personal, vinculada a Barcelona, però sense deixar de banda la realitat de les Balears. “La veritat és que és angoixant veure que, mentre faig el llibre, tots els arguments que em donen els inversors i els economistes són sòlids en l’àmbit legislatiu, i això que l’article 47 de la Constitució diu que tots espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge adequat. Però clar, et diuen que no hi ha cap llei que digui que has de poder viure al mateix barri on viuen els teus pares, i és cert, però no n’hi hauria d’haver una que almenys em permetés tenir l’opció de viure a l’illa on vaig néixer i em vaig criar? A altres països no pots comprar-hi una casa si no acredites que fa cinc anys que hi vius i, en canvi, aquí… Mallorca, Eivissa són actius molt potents quan se cerca que hi hagi circulació especulativa, així que estam desemparats”, reconeix l’escriptora i periodista, qui assegura que durant anys ha hagut de dedicar més d’un 60% dels seus ingressos a l’habitatge. “La precarietat normalitzada en què vivim t’obliga a compartir més del que t’agradaria, i a estar agraïda per haver-te pogut hipotecar per un pis de 47 metres quadrats que no té ni ascensor, ni calefacció. No té tot allò que abans semblaven uns mínims i ara són un luxe”, reflexiona l’autora de novel·les com Les possessions i Coses que passen a Barcelona quan tens trenta anys, el seu debut literari on també apareixien referències a la crisi de l’habitatge.

En aquest sentit, per a Ramis resulta molt important parlar de les conseqüències psicològiques i vitals de tot això –“vius amb angoixa sempre, i amb la sensació de no merèixer res més que això que tens”–, a més de les socials. “Una cosa que estic descobrint mentre faig el llibre és que des del temps de Franco s’ha anat creant una societat de propietaris que després s’ha continuat fomentant, cadascú vetlla per allò que és seu i si pot fer negoci, el farà, i tot això ha fet molt difícil que es naturalitzàs i s’entengués bé el concepte de lloguer. La gent té por de llogar, i un lloguer ben entès crea teixit social, mentre que un lloguer mal entès el destrossa. Els turistes que venen una setmana, o que ho fan de temporada, coneixen els veïns? Els importa com està l’escala de la finca? En saben res del carrer on s’allotgen? El que s’ha aconseguit és convertir les ciutats en fons d’inversió, i abans dèiem mig de broma que els mallorquins fèiem nosa però… ara no és gens broma, ara és ben de veres que els residents, a les ciutats, hi sobram”, sentencia Ramis.