Dues amigues que van canviar la història de la música catalana

BarcelonaAlícia de Larrocha i Victòria dels Àngels van néixer el mateix any, el 1923, i van compartir una mateixa passió durant tota la vida: la música. "Totes dues van acabar sent catalanes universals, les que han tingut una projecció més gran durant la segona meitat del segle XX, juntament amb Montserrat Caballé", ha explicat el crític musical de l'ARA Jaume Radigales aquest dimecres al Palau de la Música, escenari d’un interessant homenatge a la pianista i a la cantant.

"La conquesta del mercat nord-americà a partir de la dècada dels 50 les va singularitzar", ha comentat Mònica Pagès, periodista musical que el 2016 va dedicar una biografia a Alícia de Larrocha, Notas para un genio (Alba Editorial). "Van créixer en un lloc on és molt difícil que triomfessin internacionalment, però va acabar passant, encara que cap de les dues va tenir pressa, i totes dues van tenir trajectòries llargues", ha afegit. Amigues durant anys, Alícia de Larrocha (1923-2009) i Victòria dels Àngels (1923-2005) van compartir també "una gran dedicació i una capacitat de treball excepcionals", ha recordat el pianista i compositor Albert Guinovart.

"Els artistes necessiten mestres i, més endavant, també contraforts emocionals que els donin suport", ha assegurat Pagès. Alícia de Larrocha en va tenir. Victòria dels Àngels, en canvi, no. "Són doblement fràgils: transmeten les emocions del compositor dalt de l’escenari, i el que passa a fora també els afecta. Potser per això a vegades es distancien del públic, o fins i tot es comporten de forma irascible", ha comentat Radigales després de fer memòria de la primera trobada amb Victòria dels Àngels. "La vaig anar a veure a casa seva després d’escriure’n un retrat [Una vida pel cant. Un cant a la vida, Pòrtic, 2003] i em va cridar l’atenció la seva fragilitat. Em va dir que no volia que es publiqués res més sobre ella: «Estic farta de Victoria de los Ángeles», va admetre, i llavors es va posar a plorar". Les dues figures de la música compartien una humilitat i discreció sorprenents. I la maternitat no va interrompre’n les carreres. "La seva última gravació va ser conjunta, van interpretar Eduard Toldrà en un concert per a l’Institut Ramon Llull i haurien volgut enregistrar-ne la integral, però ja no va poder ser", ha dit Guinovart, que va acompanyar la cantant al piano durant una dècada: "En tot aquell temps mai no la vaig veure dinar ni sopar. Es tancava a l’habitació per no gastar la veu. Només en sortia per anar a cantar".  

Una exposició imprescindible sobre l'eterna admiració entre dues grans de la música catalana