Dues hores, catorze minuts i tres bisos

Se m’acumulen els adjectius, tots molt encomiables, a l’hora de definir el concert que Josep Colom oferí al Palau March dins el Festival Internacional de Música de Deià. Fer-li justícia resulta poc menys que impossible, tant com explicar-lo de manera que compleixi un mínim de fidelitat, però el que segur que se li acostaria amb prou precisió seria inoblidable. No cal destacar la destresa, traça i subtilesa de Josep Colom, demostrada sense excepció cada cop que tenim la sort de veure’l assegut davant el piano i amb un repertori tan inabastable. Per a l’ocasió el va fer amb un de diferent. Molt diferent. Per començar, el va interpretar una composició de què ell és l’autor i està dedicada a la seva filla, que és ballarina. El títol, Lucia’s Ballet Suite, que, a més de contenir des d’un vals fins a una gavota, el que volia, i aconsegueix Colom, és que fos divertida i amb moltes reminiscències prou conegudes que van variant cap a diferents remolins de tota casta i condició. Són sis moviments amb noms prou il·lustratius i significatius, com és ara E-sati-rik ou Les oiseux frénopatiks, Gavota de la gallina cubista o Llúcia porta a Kafka a la festa Llatina. Una peça que deambula més enllà de les variacions, entre l’abstracció i la desconstrucció d’altres que tenim tots dins el nostre índex musical.

La continuació tampoc no va ser gens convencional. Després d’interpretar la Sonata del gallo, tal com la va escriure Antoni Soler, el pare Soler, Colom ens va sorprendre de bell nou amb la seva personal interpretació de la mateixa composició, la qual també ja des del títol resultava molt explicita, Variantes y desvaríos sobre la sonata del gallo de Soler. El format no va variar en la peça següent. De Manuel de Falla va interpretar Pieza andaluza, per després fer la seva translació a un univers tan peculiar com el seu amb Reminiscencias Baéticas.

Fins aquí, tot semblava molt particular i extremadament singular, però això tan sols era un insignificant aperitiu, gairebé infinitesimal, del que vendria a continuació. Ja sobre el paper pintava bé. A més de la Sonata en Do major, K545 de Mozart, que estructuralment no tenia gaire raó de ser, tot i que qualsevol composició passada pel sedàs de Colom sempre és benvinguda, però, en qualsevol cas, era una mica sorprenent dins un concert que encara ho era molt més. El que restava, aleshores, deia el programa de mà, era tot un seguit de Confluències Bach-Chopin. Es tractava d’anar embrancant, per exemple, el Preludi en do major, de Bach amb l’Estudi en do major op. 10 núm. 1, de Chopin, fins a altres sis peces que varen ser dotze, ja que va acabar arrodonint la funció amb la mateixa confluència amb què havia començat els aparellaments. Convergències que va interpretar gairebé sense pausa i fins al punt que un no sabia si tocava Bach com Chopin, o Chopin com Bach. Tot un prodigi que ens deixà tan estabornits com bocabadats. Havien estat gairebé dues hores de concert. Va demanar si estàvem cansats, perquè ell no hi estava i, per tant, ens va oferir un Intermezzo de Brahms. I, en acabat, un altre. I després un estudi, el setè, de Chopin. Dues hores, catorze minuts i tres bisos. Inoblidable, clar! I moltes coses més.