‘Dune: parte dos’: una saga galàctica més fosca i complexa que ‘Star Wars’

El realitzador Denis Villeneuve continua la seva adaptació fílmica d’aquesta saga d’intrigues de palau i lluites pel poder ubicades en naus espacials, planetes i futurs llunyans. La segona entrega conserva la mateixa tendència a la solemnitat de la seva predecessora, el mateix disseny de producció monumentalista decorat per un seductor vel d’ombres, misteris i profecies. La música eixordadora de Hans Zimmer reforça el desig d’aclaparar l’audiència mentre es relata com el jove protagonista, el bon colonitzador Paul Atreides (Timothée Chalamet), s’integra en la resistència antiimperialista del seu planeta d’exili i esdevé un líder.

A diferència del que succeeix a les històries de bons i dolents que predominen a l’univers Star Wars, aquí les coses són una mica més complicades. Potser la simpatia del públic continua amb els colonitzats i oprimits del planeta Arrakis, però la violència a gran escala que acaben emprant resulta també inquietant, d’una èpica fosca que pot generar més temor que admiració. Potser Atreides és un messies, però els messies també poden ser terribles. Al cap i la fi, ¿podia haver-hi un bàndol bo dins d’una lluita entre dinasties pel domini d’un imperi?

Potser Dune: parte dos és més dinàmica que la pel·lícula inaugural, però és coherentment continuista, així que difícilment convencerà els escèptics. I hi ha un risc afegit: el resultat té quelcom de capítol de transició per voluntat dels seus responsables, que s’han alineat amb la lògica de l’audiovisual corporatiu assedegat de continuacions, que tendeix a forçar la curiositat del públic en lloc de treballar per seduir-lo. Villeneuve i companyia no conclouen la pel·lícula com si fos una entrega completa d’una història més gran a la qual li poden quedar fils per explorar, sinó que ofereixen un no-final, un continuarà, que converteix la desitjable tercera entrega en una mena d’imposició. No calia.