DVDs, CDs, vídeos, llibres: guardeu-ho tot que venen mal dades
Hi va haver un temps que tenia la fantasia, irreal, d'una casa petita en què gairebé tota la cultura la gaudiria a través de petits aparells que oferirien tota la música, el cinema o la literatura del món. Avui en dia és possible fer-ho. Suposadament, en un món digital, fora dels objectes artístics o per a casos molt específics, no caldrien prestatgeries, sinó que només amb un ordinador, un mòbil, uns altaveus de qualitat, una pantalla i un llibre electrònic ho podries tenir tot a l'abast. Ara ja no ho crec. I no per motius nostàlgics com, per exemple, el plaer que genera l'olor i el tacte del paper. No. Ara penso que definitivament és el moment de guardar-ho tot per salvaguardar els continguts tal com estan ara. Almenys de moment, fins que no veiem com evolucionen les coses.
La primera raó és que la premissa que tot està a l'abast és mentida. No hi és tot, i cada cop més bona part del que hi ha és de pagament. Es pot donar la circumstància, de fet, que potser has comprat la mateixa pel·lícula en diversos formats que s'han anat quedant obsolets i, al final, l'hauràs d'acabar veient en una plataforma de pagament que en qualsevol moment la pot treure del catàleg. És cert que encara hi ha moltes coses d'accés lliure a internet, però el cercle es va tancant i si no ets un crac de la informàtica no és tan fàcil trobar el que busques amb la qualitat que busques.
La segona és que des de la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) o, més ben dit, des que les aplicacions d'IA han posat a l'abast de molta gent i de manera tan fàcil la manipulació de continguts, es podria donar el cas que en poc temps aquells continguts culturals originals siguin modificats de maneres tan perfectes i dissimulades que ja es perdi tot record de l'original. Mai com avui ha estat tan fàcil falsificar-ho tot, i això anirà a més en els pròxims anys, o mesos.
I la tercera és que la involució cultural que s'acosta pot fer desaparèixer moltes coses que fins ara donàvem per segures. No és cap ximpleria. Els de la motoserra no només es volen carregar l'aparell intern de l'estat, allò que el fa funcionar, que són els servidors públics que no es deuen a cap partit sinó a la ciutadania en el seu conjunt, sinó també els referents culturals que no s'adeqüen al que ells pensen. No és paranoia. Molts científics de molts àmbits, especialment els que tracten temes com el clima o la biomedicina, per exemple, han corregut a descarregar i guardar els estudis que tenien penjats en pàgines oficials del govern nord-americà perquè sabien, com ha passat en alguns casos, que serien retirats i posats fora de l'accés públic perquè no s'avenien a les noves teories del govern trumpista. Els arxius són el primer que es destrueix en una guerra, i l'objectiu últim és esborrar la memòria i el patrimoni de l'enemic. La cultura és patrimoni, és memòria compartida i, per tant, un objectiu a combatre o modificar pels que la volen adaptada als seus interessos.
Soc conscient de la meva deriva catastrofista –a casa em sento més tranquil·la si hi ha espelmes i una ràdio perquè, després del confinament, no em sorprendria gens una gran apagada elèctrica per qualsevol circumstància no prevista–, però, ara mateix, la combinació de la segona i la tercera raó, és a dir, la facilitat de manipular i falsificar i una ideologia que vol imposar el seu relat per sobre de les veritats científiques i culturals, em sembla especialment perillosa.
Per això, sense viure fora del món i gaudint també de les meravelles que encara ens dona l'entorn digital, crec que és el moment de salvaguardar, també a escala individual, tot el que es pugui de la cultura analògica, aparells de reproducció inclosos. És el moment, penso, d'atresorar aquelles coses que estimes. Pel que pugui ser.
