Dvorák a Inca

Potser Dvorák és tan reconegut gràcies al viatge que va fer des de Txèquia fins a Nova York i des d’on va tornar, entre d’altres, amb dues de les més famoses composicions que va signar en tota la seva vida. El Concert per a violoncel en si menor, op. 104, una de les dues úniques peces que va escriure el darrer any d’estada als Estats Units, i, per descomptat, la seva arxifamosa Simfonia núm. 9 en mi menor, “Del nou món”.

Amb aquestes dues mateixes partitures, Bernat Quetglas, Zuzanna Sosnowska i l’Orquestra de Cambra de Mallorca varen haver de viatjar des del Claustre de Sant Domingo fins al Teatre Principal d’Inca. Va ser per raons molt més prosaiques, com és l’anunci d’un xàfec de final d’estiu, que ara hem sabut que també contesta quan li diuen Dana. En qualsevol cas i sigui quin sigui el llinatge de la causant del trànsit, Dvorák, enlloc de Pollença, va sonar a Inca.

Com és costum, la solista inicià la vetllada, a cobro, amb el concert per a violoncel ja esmentat. Una peça singular on el metall juga un paper fonamental i, així i tot, no ensorra en cap moment la labor de l’instrument solista. Feina pel director, que va haver d’arreglar un inici una mica desencaixat en aquest llarg preludi en el qual el violoncel torba molt la seva entrada. Ho va fer, recollint totes i cadascuna de les melancòliques notes amb les quals l’orquestra havia obert aquesta joia per a la història, com també les que havia ofert el posterior, exquisit i melodiós solo de trompa.  A partir d’aquí, el concert va anar apujant el to i el nivell que mereix una composició de tan peculiars característiques, com és, per exemple, l’estrepitosa intervenció de l’orquestra a l’Adagio o el fet que inclogués una de les seves cançons a dintre, el “Deixau-me sol”, que interpretà el violoncel de Sosnowska, amb la intensitat adient per aconseguir la passió del moment, amb els violins arpegiant sense treva, per després canviar els papers. En el tercer, tot sembla canviar, de tal manera que el compositor va posar mà als records de la seva Bohèmia i els rubricaren la solista i el primer violí en un duet d’una calidesa extraordinària, amb el qual donaren pas a l’exuberància d’una poderosa orquestra. Objectiu complert.

Tampoc era senzilla aquesta segona part del concert, bàsicament, per les moltes i variades referències que acompanyen indefectiblement la Simfonia del Nou Món. Una composició que ja va entusiasmar, i no ha aturat, des del dia de la seva estrena, a Nova York, un 13 de desembre de 1893. Diria que fins i tot milloraren les prestacions de l’OCM. Quetglas posà una marxa més i la intensitat sota control va fer acte de presència des dels primers acords. Aquesta mixtura entre la música nord-americana i eslava, sonà amb tanta precisió com potència a Inca i, com no podia ser d’altra manera, i com ja havia fet la solista amb l’execució de la peça d’una compositora polonesa, Quetglas agraí els aplaudiments de la segona part amb el seu corresponent bis, per així concloure aquesta edició del petit/gran festival.