Eclèctics, seductors i coherents

PalmaSegon concert de l’Orquestra Simfònica al Trui Teatre i a l’Auditòrium de Manacor. Un programa, tan seductor com coherent, protagonitzat per Manuel de Falla i Maurice Ravel. Un aparador amb tot un ramell de composicions variades que, d’alguna manera, en donen fe de la qualitat i versatilitat d’ambdós. Junts, cohabitaren en el moment i en el lloc on es va produir la gran explosió dins el món de la cultura, des de la literatura fins a la pintura. Un autèntic Big Bang en què la música no va ser-ne una excepció i tampoc no va escapar a l’esperit de l’època. Començava un nou segle, amb un tarannà tan incitador de nous llenguatges com rupturista en les formes. Sense contemplacions. A Falla, Espanya li venia petita, curta de màniga, li estirava la cisa, i per això, va partir cap a ‘la France’. Allà va trobar-se amb un Debussy que ho capgirava tot i amb un Ravel molt més eclèctic, potser no tan agosarat, però, de qualsevol manera, la seva música guanyava terreny al seu mestre i capdavanter. Debussy, per aquesta raó, naturalment, abominava de Ravel. Mentrestant, Falla s’ho mirava des de lluny, amb tot el seu bagatge, que no tenia res a veure amb el dels observats i admirats, o sí, perquè el gadità va optar, com Ravel, per integrar-ho tot, tant el que és nou com el que és clàssic, tant el que tenia com el que venia, i sacsejar-ho fins a trobar la seva pròpia personalitat i el seu distintiu i distingit segell. Una bona prova és l’obra amb què va concloure el concert, la coneguda i reconeguda El sombrero de tres picos. Una peça que va néixer com un ballet, ni més ni menys que al bressol de Diaghilev i amb els decorats signats per Pablo Picasso. Un esdeveniment per la història, que, poc després, Falla va reconvertir en una Suite. La que va interpretar la Simfònica, composta per unes seguidillas, una farruca i, finalment, una explosiva jota, va recollir la corresponent ració d’acalorats aplaudiments, que Mielgo va repartir entre els diferents, i molt variats, protagonistes de la funció. O sigui, gairebé tots els integrants de la formació.

Una vetlada interessant, suggestiva, tan damunt el paper com sobre l’escenari, perquè de les quatre obres que es varen interpretar, totes tenen en comú un origen molt diferent respecte del resultat simfònic que vàrem poder escoltar. Varen ser: primer, cinc episodis de Ma mère l’Oye, seguida de El amor brujo (versió de 1925), i tot just començar la segona part, Le tombeau de Couperin, l’emotiu homenatge que Ravel va dedicar a alguns dels seus companys finats a la Primera Gran Guerra, fins a arribar a l'anomenada peça El sombrero de tres picos. Les de Ravel varen néixer per ser interpretades al piano, mentre que les de Falla ho varen fer com a ballet. Però a més, tenen un altre denominador comú: la possibilitat que tots els caps de cada grup llueixin les seves excel·lències. Ho varen mostrar i demostrar amb escreix. Va ser un altre exquisit tast del bon nivell que va assolint la Simfònica, amb una interpretació molt acurada, neta, en què brillaren totes les seccions amb una precisió i una exquisidesa majúscules. Una circumstància de la qual Pablo Mielgo, el director, no n’és gens aliè, renovat un cop més, que no deixa ni el càrrec ni de pujar graons. I amb ell, el grup que lidera.