Art
Cultura23/11/2023

Eduard Arranz-Bravo, l'homenatge a un "treballador de l'art"

La fundació de l'artista a l'Hospitalet de Llobregat acull el primer reconeixement pòstum

Hopitalet de LlobregatL'artista Eduard Arranz-Bravo va morir el 20 d'octubre. Va pintar fins al final, i el mateix dia de la seva mort van entrar a impremta les seves memòries, redactades pel crític Jordi Garrido, titulades Arranz-Bravo: Des de dins i publicades per l'editorial Comanegra. La presentació del llibre per la Fundació Arranz-Bravo ha centrat l'homenatge d'aquest dimecres a l'artista. Coincidint amb l'acte també s'ha inaugurat l'exposició Eduard Arranz-Bravo. Memòria expandida (1950-2023).

"L'Eduard era un treballador de l'art, i va obrir l'art a la societat", ha afirmat el director de la Fundació Arranz-Bravo, Albert Mercadé. Per fer honor al seu caràcter incansable, han mantingut la data pactada amb el mateix artista per presentar les memòries i l'exposició. "L'Eduard era un artista de país, i va posar Catalunya arreu del món amb les seves exposicions en llocs com Nova York, Moscou i Pequín", ha subratllat Mercadé, que també ha recordat una cita evocadora del caràcter gens nostàlgic de l'artista: "L'únic futur és saber que tinc un present".

Un altre dels participants en l'homenatge ha sigut Vicenç Altaió, que ha situat Arranz-Bravo "a l'entrecuix de la pintura grisa del franquisme i les cendres de la mort del llenguatge". "Va ser un moment feliç i hedonista", ha afegit Altaió. Ha tancat els parlaments la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, que n'ha destacat el "compromís" amb la cultura catalana.

Cargando
No hay anuncios

Amb el llibre Arranz-Bravo: Des de dins n'hi ha per sucar-hi pa, com correspon a un home que tenia un caràcter volcànic. Arranz-Bravo es defineix com "una prostituta" al servei de l'art, descriu la pintura com un procés que el posa en "tensió física" i reivindica la seva independència. Diu que no ven les seves obres, sinó que els col·leccionistes els hi compren: "Malgrat tot, però, em venc, perquè la burgesia em compra, em compren els milionaris nord-americans. Si volgués ser transgressor al 100%, no ho podria fer. Hi ha gent que menteix o s'automenteix, que és pitjor. A mi aquests maquillatges no em calen. Com en Tàpies, que era elegant i un gran pintor, però per molt que després s'inflés a justificacions catalanistes, va representar el règim i va contribuir a blanquejar-lo davant el món". Arranz-Bravo va esperar fins després del franquisme i va participar en la Biennal d'Art de Venècia del 1981 juntament amb Rafael Bartolozzi.

Dalí, "un pobre desgraciat sinistre"

També acusa Tàpies de reincidir massa en els mateixos temes: "La meva pintura és la demostració d'una lluita interior molt intensa. Fujo de la repetició avorrida de Tàpies o Plensa". Així mateix, Arranz-Bravo fa descripcions molt punyents d'altres grans artistes: de Francis Bacon diu que era una "brossa sadomasoquista"; de Salvador Dalí, que era "un pobre desgraciat" i "sinistre". També defineix Joan Miró com "un dels artistes que ha parlat menys de la història". Assegura que Andy Warhol, que va conèixer a través del galerista Fernando Vijande, era "tot molt fred". I és més generós amb Joan Ponç, de qui va ser molt bon amic, i recorda la seva "grandesa espiritualment tremenda".

Cargando
No hay anuncios

L'actitud d'alguns artistes joves que li desagraden, Arranz-Bravo la defineix com "una actitud postduchamp-pseudoprogre que és un avorriment". D'altra banda, reclamava uns polítics cultes, i es mostrava molt crític amb el nacionalisme: "El catalanisme més repugnant mostra un menyspreu racista, quasi hitlerià, contra tot allò que no és català al 100%, cosa que és veritablement fastigosa. [...] Si Catalunya té alguna importància és gràcies a la immigració, no a les cases pijes de Puigcerdà". I sobre l'urbanisme tàctic dels carrers de Barcelona, deia: "Ara es pinten carrers en lloc d'urbanitzar-los, una cosa kitsch i disgusting".

De la Barcelona burgesa al Cadaqués de Richard Hamilton

Nascut en una família burgesa, fill d'un empresari català emigrant a l'Argentina i d'una argentina amb arrels canàries de bona família, Arranz-Bravo repassa la mala relació que va tenir amb el pare (que s'oposava que fos artista), la seva estada a Londres per fer diners i veure món i el seu pas per la Facultat de Belles Arts, quan encara estava al Borsí, a la tornada, i el seu pas per l'Eivissa dels hippies, on va coincidir amb el poeta Francesc Parcerisas.

Cargando
No hay anuncios

Al llibre Arranz-Bravo també recorda el seu matrimoni amb la pintora Carme Mestres, l'experiència de la paternitat, el seu contacte amb la Gauche Divine, i com li va tocar el paper de "marido feo" en la seva relació amb el també artista Rafael Bartolozzi, amb qui la relació va acabar als primers anys 80 "sense baralles" i abans que Bartolozzi es casés. Una de les grans fites d'aquella relació van ser els murals de la fàbrica Tipel, que el règim franquista va intentar esborrar, i el mateix empresari que els havia fet l'encàrrec, Isidor Prenafeta, va fer d'intermediari en la separació.

Després de la separació, Arranz-Bravo va entrar en l'ambient artístic de Cadaqués, on hi havia l'arquitecte i galerista Gianfranco Bombelli, l'artista britànic Richard Hamilton i Marcel Duchamp, i viu una etapa artística frenètica al Brasil. Més endavant, les memòries repassen la creació de la seva fundació a l'Hospitalet de Llobregat, a través de la qual ha donat suport a molts artistes joves. "¡Que me quiten lo bailao! La gent té vides sòrdides. Jo he tingut la sort de tenir una vida rica, una vida plena de rock'n'roll, he viscut un moment màgic de la història", conclou.

Cargando
No hay anuncios

El primer dibuix d'un artista amb un talent innat

Pel que fa a l'exposició, inclou una seixantena d'obres, entre dibuixos, pintures i escultures de tota la trajectòria d'Arranz-Bravo, provinents de la seva col·lecció personal i dels fons de la seva fundació. Hi ha el seu primer dibuix, de quan tenia nou anys, i un reguitzell de dibuixos d'adolescent que reflecteixen el seu talent virtuós per al dibuix. De fet, el mateix Arranz-Bravo havia dit que la seva feina havia consistit a "desaprendre" de tot el que tenia gràcies al seu talent. Dues de les pintures del tram final estan datades l'octubre passat i en dues més, protagonitzades per una A i B, com si fossin una signatura, hi estava treballant en el moment de la seva mort. També es poden veure les maquetes de les dues grans obres públiques que Arranz-Bravo té a l'Hospitalet, L'Acollidora i El pont de la llibertat.

D'ara endavant, els responsables de la fundació tenen el repte d'inscriure el seu llegat en la història de l'art català contemporani. "No és que l'Eduard trobés a faltar reconeixement, no era un tema d'ego, sinó que li faltava acceptació dins el món de l'art català contemporani", afirma Jordi Garrido, l'autor de les memòries i el comissari de la mostra. "La feina de les memòries va consistir a crear un avatar d'ell i fer-lo parlar, perquè ell era un home de molt poques paraules. Una trucada amb l'Eduard durava menys d'un minut", conclou.