Deixar la banda, mirar endavant i començar un camí en solitari

BarcelonaEls Amics de les Arts van comunicar el novembre de l’any passat que Eduard Costa deixava el grup. El quartet passaria a ser un trio quan s’acabés la gira del disc Un estrany poder, i Costa seguiria amb un projecte propi, L’Últim Indi, que acaba d’estrenar amb la publicació d’un disc homònim editat per Guspira Records i Clipper’s Sound que presentarà el 13 d’abril al Festival Strenes de Girona i que el 9 de juliol defensarà al Teatre Coliseum de Barcelona. “Començo aquest nou camí amb molta gratitud, perquè aquests tretze anys amb Els Amics de les Arts han sigut una gran escola, una gran escola de pop, en què he après tot el que sé per fer cançons -explica Costa-. Ha sigut fantàstic. I ara estic en un procés personal en què explico com faig les cançons, què em bull a dintre, què comparteixo i com ho comparteixo amb el món”.

Costa (Banyoles, 1977) va per un camí i Els Amics de les Arts per un altre, però tots continuen. És a dir, la marxa d’un component rellevant no implica la dissolució de la banda, que és el més habitual. Un cas similar al de Costa és el de Salva Racero (Manresa, 1976), que va ser vocalista de Lax’n’Busto durant deu anys, fins al 2016, i que tot just acaba d’engegar una carrera en solitari: ja ha donat a conèixer una cançó, Vaig, el 26 d’abril publicarà un EP de quatre cançons i a la tardor un àlbum produït per Xasqui Ten que editarà Satélite K.

“És ben bé el mateix cas que el de l’Eduard, però jo vaig més a poc a poc, a foc lent. Lax’n’Busto és una marca, i Salva Racero no. Per això cal fer-ho tot molt ben fet”, diu Racero. El seu EP apareixerà pocs dies abans que el seu antic grup presenti el disc Polièdric en una gira que començarà també a l’Strenes de Girona el 30 d’abril i l’1 de maig. “Veus que el grup amb el qual has viscut deu anys d’il·lusió va per un altre camí, però en cap cas penso que m’hagi equivocat deixant-lo. He fet un ple al quinze, i tinc molta il·lusió”, assegura Racero, satisfet del ritme amb què estan anant les coses: “He preferit esperar i anar amb paciència, en comptes de treure un disc de seguida aprofitant el nom dels Lax”.

Incompatibilitats

La difícil de decisió de triar: o el grup o jo

“La vida són etapes, i aquesta ja ha arribat allà on havia d’arribar”, explicava Sílvia Pérez Cruz el 2011 quan va anunciar que deixava Las Migas després de gairebé set anys. L’artista de Palafrugell va ser substituïda per Alba Carmona, que fa poc també ha abandonat el quartet per prioritzar la carrera en solitari. A Carmona l’ha substituït Bego Salazar, que ja és present en el disc Cuatro que publicarà Satélite K a l’abril. Quan Pérez Cruz va deixar Las Migas ja tenia una carrera paral·lela prou exigent, i al cap i a la fi va ser el volum de feina el que va decidir per ella. Aquell mateix 2011 va publicar En la imaginación, amb Javier Colina, i ja estava preparant el debut amb el seu nom, 11 de novembre (2012). “Amb Las Migas hem estat set anys i mig, però ha arribat un moment que al grup li va molt bé i tot plegat s’ha tornat incompatible. El temps és limitat, i si haig de triar prefereixo el meu projecte personal”, deia Pérez Cruz, que també admetia que hi havia hagut “èpoques difícils”: “En un grup t’has d’entendre molt bé i quan estàs d’acord és molt xulo, però quan no és dur”.

Per a Las Migas no era fàcil seguir sense la cantant de Palafrugell, però se’n van sortir prou bé i el projecte va tirar endavant. Tal com recordava Isabelle Laudenbach: “Primer va tocar decidir si seguíem amb el grup, i després va tocar pensar en cantants”. La solució va ser positiva per a totes les parts: Las Migas segueixen com a grup i Sílvia Pérez Cruz s’ha consolidat com a gran artista i explorant diferents camins creatius.

No ets tu, soc jo

Sortir de la banda intentant no trencar els mobles

Sortir de la banda intentant no trencar els moblesQuan un músic deixa un grup, els comunicats respectius acostumen a ser conciliadors. “Han estat tretze anys de camí, més de mig miler de concerts i un bon grapat d’experiències compartides que no canviem per res del món i que han fet realitat aquell vell somni de quatre companys de pis. Et desitgem molta sort, Eduard. Moltes gràcies per tots els bons moments i que no pari la música!”, deien Els Amics de les Arts. “Cap al final de la gira vam seure tots quatre per buscar la manera de donar sortida a la creativitat -explica Costa-. La manera que vam trobar va ser que jo seguia un camí creatiu i ells un altre. Això és el que vam acordar”.

També va ser civilitzada la marxa d’un dels fundadors de Txarango, el guitarrista Marcel Lázara, que va decidir abaixar el ritme a finals del 2015. Txarango ja era una locomotora, i va seguir a tota velocitat mentre Lázara buscava altres maneres menys frenètiques de relacionar-se amb la música, i que finalment van fructificar en el projecte que comparteix amb Júlia Arrey.

En el cas de Salva Racero i Lax’n’Busto, els comunicats i les declaracions van mantenir les formes, malgrat la fredor d’unes explicacions que van arribar set mesos després de l’últim concert amb el vocalista manresà. “El Salva ja no forma part del grup -informaven Lax’n’Busto el 26 de juny del 2017-. Han estat deu anys molt intensos, sis discos i molts projectes que hem tingut la sort de compartir plegats. El Salva iniciarà un projecte en solitari, al qual donem tot el nostre suport, li desitgem tota la sort del món, i qui sap si ens tornarem a trobar en el futur”. Després de trenta anys, el grup es va trobar amb la possibilitat de tancar una etapa, perquè, a més, hi havia maneres diferents de veure la música. “Jo havia plantejat un parèntesi als Lax, però ells entenien que era un final, i, efectivament, es va acordar el final”, recorda Racero, que avui s’estima més anar “allà on hi ha llum”. “Era feliç i continuo sent feliç”, diu el cantant, immers en la producció d’un treball que defensa amb “il·lusió” i positivitat.

Ben diferents han sigut altres casos, com quan Amaia Montero va baixar del tren de La Oreja de Van Gogh a finals del 2007. “Necessitava seguir el meu propi camí”, va dir Montero amb diplomàcia. Es tractava de no furgar en la ferida de les disputes que mantenia amb el guitarrista i compositor Pablo Benegas. Per això van mirar de girar full ràpidament: Montero va debutar en solitari tot just un any després, i uns mesos abans el grup ja havia trobat substituta, Leire Martínez. Les dinàmiques de la indústria musical no perdonen, i Sony hi va sortir guanyant: en comptes d’un supervendes en va tenir dos.

Retrobaments

Al cap i a la fi, en els camins sempre hi ha cruïlles

Una de les particularitats de la nova trajectòria en solitari d’Eduard Costa i Salva Racero és que les seves antigues bandes continuen en actiu, i atès que el territori és el que és, no seria estrany coincidir. De fet, ja ha passat. “Vaig tocar en la gala dels Premis Enderrock, a Girona, on Els Amics presentaven un premi -diu Costa-. Això és part de la vida, trobar-nos. Si això fos els Estats Units entenc que seria més difícil, però sent Catalunya jo crec que és bonic i tot poder arribar a compartir un Canet Rock. Seria fantàstic”. A més, cal tenir present l’afinitat estilística. Malgrat les diferències, el pop de Costa com L’Últim Indi no està als antípodes del que fan Els Amics de les Arts.

Tot i així, els retrobaments no sempre són tan fluids. Salva Racero també va ser present als Premis Enderrock, “però com a espectador”. “Vaig saludar molta gent, però els Lax no, perquè ells no van sortir del camerino -diu Racero-. M’encantaria coincidir-hi, sí, més a mi que a ells”.

Per a Eduard Costa, que es mira les coses amb calma, o almenys així ho transmet quan parla, la vida no és un seguit de sotragades sinó de “moments vitals”. “Així com hi ha moments que t’agrada estar sol, en d’altres vols estar de festa amb els amics. I passa el mateix amb la música: hi ha moments que la música la veus en banda i d’altres que la veus com a projecte personal. Quan estava amb Els Amics era el millor que m’estava passant, i ara estic gaudint triant i remenant al capdavant del projecte de L’Últim Indi”, assegura Costa.