Eduard Costa: “Per a mi la natura és una gran porta creativa”

Barcelona“Aquestes cançons neixen d’una introspecció i passen pel cor”, diu Eduard Costa sobre el material que tragina sota el nom de L’Últim Indi, el seu projecte personal després de deixar Els Amics de les Arts i que presentarà en directe el 13 d'abril al Festival Strenes de Girona. "La família és importantíssima per emprendre un projecte com aquest. Els Amics de les Arts és un projecte consolidat; en canvi, L'Últim Indi està començant. Òbviament, em coneixen, saben d'on vinc, però tot està per fer", assegura.

Les cançons del disc van ser primer poemes. ¿Són tots de la mateixa època?

Quan vaig fer 40 anys, ara fa dos anys, la meva dona em va regalar un llibre autoeditat amb tots aquests textos. Després van esdevenir cançons. I quan estàs en un procés creatiu de fer un disc també en van arribant de noves. Per tant, hi ha cançons que han arribat més a última hora. La primera que vaig fer és L’últim indi, i l’última, Marxa ben lliure.

¿Quan estaves fent les cançons ja havies decidit deixar Els Amics de les Arts?

No. Coexistíem. Hi havia el llibre de pomes i les cançons que anava fent, però no estava acordat res.

¿Comptant amb Caïm Riba com a productor, buscaves una sonoritat que va del folk més despullat a certa cruesa elèctrica?

Sí, és bonic quan té aquella simplicitat i alhora la contundència de les distorsions. El Caïm el coneixia de seguir-lo quan ell estava a Pastora. Recordo que la meva dona era molt fan de Pastora i anàvem a concerts. Fins i tot el 2009, quan fèiem el primer disc d’Els Amics de les Arts, ens vam reunir amb ell. No sabíem si fer un disc amb un productor o sense i al final vam decidir que ens llançàvem a l’aventura sense productor. Però ara, al començar L’Últim Indi, vaig tornar a connectar amb ell. Té aquesta elegància amb les seqüències electròniques i amb les guitarres i ens hem entès molt bé.

Una de les singularitats del disc és el so del guitalele, una mena d’híbrid de guitarra i ukelele.

M’agrada la seva subtilesa, que contrasta amb les distorsions del Caïm. A diferència de l’ukelele, que té quatre cordes, el guitalele en té sis i això et permet tenir tota l’harmonia i tota la riquesa de la guitarra, però amb aquest so tan folk i tan brillant, com el dels charangos i els timples. El guitalele m’està donant moltes alegries. Hi ha cançons com La sorra del desert que tenen aquella simplicitat sense additius.

En canvi, altres cançons com ara Les llavors tenen més elements.

Les llavors va néixer amb una melodia sobre un ritme. Vaig començar a posar uns acords i de sobte vaig notar que calia una coral, i vaig trucar a una amiga meva que canta al Gospel Viu Choir, que dirigeix el Moisès Sala. Al final han cantat en vuit cançons, perquè la coralitat és molt present en aquest disc. És un plaer quan se sent una cosa expandida. No té sentit posar deu vegades la meva veu si ho puc cantar amb quaranta persones.

La natura és l’eix de les cançons?

Sí, perquè per a mi la natura és una gran porta creativa.

De fet, has tingut una relació professional i acadèmica amb el medi ambient.

Sí, vaig fer ciències ambientals, m’ho vaig passar molt bé, i després, un doctorat en física de les radiacions centrat en la radioactivitat ambiental. Vaig estar a Stanford, vaig anar a l’Antàrtida i vaig explorar la ciència en tota la seva força. Però va arribar un moment que en vaig tenir prou d’estar en un laboratori amb una pipeta i volia fer música. I amb Els Amics de les Arts va ser això, vam començar de zero.

¿I no has tingut el desig de tornar a la ciència?

No. El que sí que estic fent és acostar-me a la natura des d’un altre lloc. Quan fas medi ambient hi ha com un sentiment de lluita molt important, però ara he entès que no serveix de res queixar-te, sinó que tu pots transformar les coses fent el que puguis per crear un escenari diferent. Però jo no m’enfadaré amb aquell escenari.