Eduard Fernández: "El món dels actors em sembla insuportable"

BarcelonaVuit anys després d'interpretar Pere Casaldàliga a la sèrie Descalç sobre la terra vermella, Eduard Fernández (Barcelona, 1964) torna a ficar-se en la pell d'un personatge real i viu: Òscar Camps, fundador d'Open Arms. Mediterráneo, que s'estrena aquest divendres, no parla de la figura pública que planta cara a Salvini i provoca incidents diplomàtics sinó del socorrista anònim que marxa a Lesbos per fer la seva feina. Un home amb llums i ombres que Fernández fa tangible gràcies a un magnífic exercici d'introspecció que fuig del perfil heroic.

Què li va interessar d'interpretar Òscar Camps?

— Quan em van dir de fer una pel·lícula sobre Open Arms vaig pensar: “Compte, que no sigui un pamflet”. Però em va agradar que el guió expliqués la història des del començament, que fos la pel·lícula d'un socorrista de Badalona que veu que passen coses a Grècia i se'n va uns dies per veure què pot fer. És una bona manera d'explicar el que sentim tots alguna vegada: que el món és una merda però que al cap i a la fi una persona no hi pot fer res. Doncs mira què ha fet l'Òscar.

Salvar centenars de vides no és poca cosa.

— Un cop li vaig dir que el que ell havia fet era molt bèstia i em va dir una cosa que em va deixar de pedra: “Cadascú és al seu lloc. Tu fes bé aquesta pel·li, que és el que saps fer”. I és així: des del lloc que ocupem, tots podem fer coses per canviar el món, o almenys fer-ho una mica millor. I amb el meu paper intento transmetre això, no només la història d'Open Arms i el salvament marítim, sinó un treball més psicològic i personal per veure d'on pot néixer això, quina necessitat té l'Òscar i què mira quan escruta el mar.

¿Aquesta foscor del personatge forma part de Camps o és una aportació de l'actor?

— Un actor sempre aporta alguna cosa, està clar. Però jo tirava molt cap a l'Òscar. D'alguna manera vaig acabar agafant la seva ona. Ens vam veure moltes vegades i vam xerrar molt. A més, tenim la mateixa edat, experiències vitals similars, gustos musicals en comú i una certa timidesa que ens uneix. Ens assemblem bastant. Em sento molt més a prop d'ell que de Millán Astray o de Francisco Paesa, esclar. I això m'ajudava a fer un retrat seu més interior.

La seva interpretació fuig de presentar Camps com un heroi.

— Com diu l'Òscar, tot el que fas ho fas per sentir-te bé amb tu mateix. I quan un està malament, sovint el que necessita és fer coses pels altres. Per tant, és una cosa altruista i alhora egoista. El que més em va costar entendre és que ell és un socorrista que va allà per ajudar però sense cap altra intenció. A poc a poc, va descobrint allò i va prenent decisions. El personatge més gran que he fet i que faré mai és Pere Casaldàliga i l'última frase que em va dir va ser: “Has de ser radical!” I Òscar Camps també és radical, a la seva manera. Ell no vol ser protagonista, però li toca ser-ho per aconseguir el que vol. És un vehicle, no una finalitat.

El rodatge de Mediterráneo va ser complicat. ¿Això els va ajudar a posar-se en la pell dels personatges, que tampoc estaven en una situació fàcil?

— Sí, potser sí. Això ens hi ha apropat una mica. Però sabia a quin rodatge anava. Rodar a l'aigua és complicat. Ha sigut un rodatge una mica de guerrilla, però ja porto moltes pel·lícules i sé quin pla haig de donar a la càmera. És com un ball, t'has de moure amb ella sense que es noti.

¿És més difícil interpretar un personatge viu que un de mort o fictici?

— Tens menys llibertat i estàs més acotat. Però jo sempre dic que la llibertat artística, sobretot la dels actors, necessita un bon marc. Si puc fer el que em doni la gana, me'n vaig a casa, que hi estic molt a gust. Quan interpretes a algú viu, el marc és molt concret. L'Òscar em deia: “Jo no tinc tan mala hòstia”, però els seus col·legues deien que sí, que l'havia clavat [riu]. És cert que ell té més humor del que jo n'hi dono a la pel·lícula, però és que estem explicant una part de la seva vida que no és per riure. Però no tinc cap fórmula, simplement vaig fent.

El retrat de la feina dels socorristes que fa Mediterráneo té un punt de cruesa. Al mar no es poden permetre cap sentimentalisme.

— Així és. Si s'emocionen no poden salvar. Diu el meu personatge a la seva filla: “El més important en un salvament ets tu. Si tu no estàs bé no pots salvar ningú”. Si li has de fotre una hòstia a algú perquè t'enfonsa, li fots. Amb el sentimentalisme no salvarien ningú. I aquesta sequedat que té l'Òscar és bona i va a favor de la seva feina. Això també val per als actors. No ens podem emocionar si el personatge no s'emociona. Als actors se'ns valora molt quan ens emocionem. “Vull una mica més d'emoció”, ens diuen els directors. No sé per què, però l'emoció que volen sempre és la tristesa. I l'alegria també és una emoció, no? Però es valora més la tristesa: en el meu ofici, si plores et donen més premis.

Vox va acusar Òscar Camps de traficar amb persones. Quina opinió li mereix l'acusació?

— No és que jo vulgui tirar cap flor a Vox, però crec que si hi hagués algú de Vox en una taula de surf al Mediterrani i veiés una nena que s'està ofegant també la salvaria. La gent que critica l'Òscar, si estiguessin en la seva situació, farien exactament el mateix. Perquè l'únic que fa l'Òscar és salvar vides i un cop salvades les deixa a terra. Això potser provoca un problema polític o social, però no crec que ningú dubti que salvar una vida s'ha de fer. I quan una cosa ben feta genera un problema és que el problema ve d'un altre lloc. Perquè la solució no pot ser ni deixar-les morir ni matar-les.

Després de rebre tants premis i reconeixement, què l'estimula encara de la seva feina?

— El pur ofici d'actor. M'agraden molt tots els oficis del cinema, en realitat. I ara dirigiré un curt que també he escrit. Una cosa petita i una mica friqui, però la vull fer. M'agrada explicar coses. També he fet pel·lícules que són una merda. I ja ho sabia quan les feia i m'aixecava cada dia a les sis del matí pensant: “Quin trunyo estem fent”. Però ara puc escollir més i estic molt content amb les coses que faig. El gener del 2023 faré un monòleg al teatre. És un text que dirigirà Andrés Lima i amb el qual, tot i que no l'he escrit jo, parlaré de la meva mare, que va morir durant la pandèmia.

Li anava a preguntar com ha viscut la pandèmia però ja entenc que no gaire bé.

— Això de la mare va ser dur, sobretot no poder venir a Barcelona quan va passar. Jo soc molt de tocar, i no poder dir-li adeu ni tocar-la... D'altra banda, la pandèmia ha estat bastant positiva per a mi. Me'n vaig anar a viure amb la meva xicota a Madrid un mes abans del confinament i va anar tot molt bé. I si estàs bé en plena pandèmia és que deus estar bastant bé, no?

Per cert, ¿ja ha fet les paus amb Albert Serra? Es va enfadar molt amb ell en uns Gaudí.

— És que va dir que els actors haurien d'anar a Guantánamo. I això és una pura tonteria i jo la tonteria l'aguanto relativament. Una cosa així no fa gràcia i ell ho diu com si fes gràcia i tingués un valor. Jo tampoc suporto el món dels actors, francament. En general, em sembla insuportable. Però una cosa és això i una altra dir que els enviaries a Guantánamo. Aquell dia pensava dir-li de tot, però només vaig dir que acabava de morir Philip Seymour Hoffman i que, per sort, no havia mort a Guantánamo. Però no tinc res contra Albert Serra. Segurament deu ser un paio maco però va dir una bestiesa.