Eduardo Casanova: “M’inspiro en la narrativa i l’estètica dels meus somnis i malsons”

BarcelonaDesprés de cinc anys de feina per tirar endavant el projecte, el cineasta i actor Eduardo Casanova (Madrid, 1991) se n’ha sortit: aquest divendres arriba als cinemes el seu segon llargmetratge, La piedad. El film, que va rebre el premi especial del jurat al Festival de Karlovy Vary, va aixecar polseguera per les declaracions contra Vox que Casanova va fer al Festival de Sitges. Amb tres nominacions als Goya (en les categories de direcció artística, disseny de vestuari i maquillatge i perruqueria), la pel·lícula evidencia que el director ha depurat la seva estètica, entre el rosa omnipresent i el que és escatològic, per concentrar-se en la història d’una mare extremadament possessiva que paradoxalment es diu Libertad, interpretada per Ángela Molina en un registre insòlit, i el seu fill, encarnat per Manel Llunell.  

“La meva pel·lícula és força conceptual i metafòrica, i visualment molt poètica. En el meu dia a dia intento inspirar-me en el que m’envolta, trobar la inspiració en qualsevol cosa. M’inspiro molt en la narrativa i l’estètica dels meus somnis i malsons, és una cosa molt freudiana”, afirma Casanova. La piedad té el to d’una faula amb aires negres que fa pensar en alguns moments en pel·lícules d’Alfred Hitchcock i Pedro Almodóvar, la història onírica d’Alícia al país de les meravelles i la ressaca del final del film Teorema de Pier Paolo Pasolini.

La relació abassegadora entre la mare i el fill té el seu paral·lel en una parella que pateix els estralls de la dictadura nord-coreana, i al llarg de la pel·lícula apareixen temes com la síndrome de Münchhausen i la d’Estocolm. Per moments sembla que els personatges siguin uns addictes a un sistema destructiu i que, atemorits de ser lliures, no sàpiguen viure sense les dinàmiques que al mateix temps els consumeixen. Malgrat tot, Casanova assegura que no ha volgut fer un retrat de les patologies de la societat actual. “Només he volgut fer la meva feina, des d’un punt de vista lliure i honest amb mi mateix, com crec que s’ha de fer qualsevol treball artístic. El meu punt de vista és únicament i exclusivament el d’un noi de trenta anys que dirigeix, no és cap veritat absoluta, ni vull ser l’estendard de res. Com qualsevol artista, parlo del que m’inquieta”, subratlla.

Enganxar-se al patiment

Pel que fa a la llibertat, Casanova porta a la pantalla el fet que alguns desertors nord-coreans van tornar al seu país, encara que sabien que correrien molt perill, perquè se sentien invisibles. “Enganxar-te a una cosa que et fa patir és un mecanisme humà. La pel·lícula parla de persones que estan oprimides per una figura materna i una dictadura i que després els costa ser lliures perquè han construït el seu discurs i la seva forma de vida sota aquesta opressió. I quan són lliures, veuen la realitat d’una manera distorsionada. És important donar veu a aquestes històries per aturar el maltractament i l’opressió”, diu. En aquest sentit, els decorats són un personatge més i en el cas de l’habitatge de la mare i el fill evoca les línies dels monuments nord-coreans. També li serveixen per parlar de la propaganda del poder i de les imatges boniques que fa servir per dissimular el seu afany manipulador. 

La producció de La piedad va estar marcada per l’impacte de la pandèmia en el món de la cultura. Això va fer que caigués del projecte l’actriu prevista per al paper protagonista, Ana Belén. L’aparició d’Ángela Molina va agafar Eduardo Casanova per sorpresa. “Em va convèncer ella a mi de fer La piedad. No em vaig atrevir a enviar-li el guió, perquè no vaig pensar que volgués fer una pel·lícula i tan controvertida com pot ser La piedad”. La col·laboració va ser un èxit. “Estic molt feliç amb la feina que ha fet Ángela Molina, l’adoro i l'admiro molt. Té una cosa que em crida molt l’atenció en qualsevol artista, i és que té un segell propi i és inconfusible. Així que va ser un regal que l’Ángela superés el repte que la gent no la veiés a ella sinó a un personatge molt concret –diu Casanova–. Una vegada més l’Àngela demostra que, tot i que no li fa falta, és una de les actrius més icòniques d’Espanya i d’Europa, també perquè és una de les més versàtils”.