Eduardo Chillida i Roni Horn cohabiten a l’illa del Rei

PalmaHauser&Wirth va inaugurar fa tres anys el seu emblemàtic espai a l’illa del Rei amb Messes, de Mark Bradford. L’any següent va ser el torn de Rashid Johnson, qui ho va fer amb Sodade, mentre que la temporada passada Christina Quars fou la protagonista amb Come in From an Endless Place. El 2024 no en calia d’altra que commemorar el centenari del naixement de l’escultor basc més famós de tots els temps, Eduardo Chillida, de qui Hauser&Wirth gestiona el cau, el seu somni, el Chillida Leku. Per una altra banda, Menorca, com han explicat els seus dos fills, Ignacio i Luis, i el seu net Mikel, va ser també refugi de l’artista durant no pocs estius i, per aquest motiu, una exposició en dates tan assenyalades resulta més que adient. Sempre ho és, però en aquesta ocasió ho és per partida doble, ja que moltes de les peces que conformen la mostra varen tenir el seu origen a Menorca, de manera que tanquen el cercle i arrodoneixen la història.

Dins aquest màgic cercle, tenim el concepte expositiu desenvolupat per Luis Laplace, l’arquitecte que va dirigir la restauració de l’espai de l’illa del Rei i la rehabilitació del Chillida Leku, també present. Hi trobam tot tipus de materials, des d’argila xamota fins a granit, òxids, acer, alabastre o paper. D’aquest darrer material en penja un recull de peces de la sèrie Gravitacions; esbossos, projectes, idees del que vindrà, del que seran, un cop traslladades a altres dimensions. De sobte, deixaren de ser el que foren en un principi per convertir-se en indubtables, subtils i exquisides “escultures d’una exposició”. Un bon exemple és el Mural G-56, en blanc i negre, on ja queda clara aquesta indissoluble relació entre la matèria i la seva absència, la pristina demostració que no existeixen l’una sense l’altra, la gran dèria de l’artista. De l’argila xamota no podien faltar algunes de les Lurra (terra), assenyalades amb una ‘M’ les que va concebre a l’illa i amb una ‘G’ les que va fer a Grasse. Per una altra banda, trobam algunes creacions del grup Óxidos, terra ennegrida amb òxid de coure negre amb què dibuixava la no-matèria. Contaren que deia que amb les grans peces era com un director dirigint una gran orquestra, mentre que amb la majoria de les que conformen l’exposició era com fer música de cambra. Com també ens explicaren que, en aquells estius menorquins, li agradava amb bogeria anar a veure els talaiots quan brillava la lluna plena. O que el número tres era màgic, com es pot veure a Projecte per a un monument o En el límit. El mural Óxido G-78, sembla dins una capella i el granit Escoltant la pedra és un monument a petita escala. L’escala fou una altra de les seves obsessions, com la precisió i la perfecció. Les úniques imperfeccions les havia de decidir la matèria. Són seixanta –tres peces de volum petit i mitjà, però no per això menys monumentals. Com va dir el seu net, l’aitona avui és a casa seva.

Escriptura i matèria

A la zona sud hi trobam l’exposició de Roni Horn. Allà, l’escriptora Isabel de Naverán, autora del pròleg amb el qual s’obre el catàleg de la gran exposició que va tenir lloc al Centro Botín de Santander, va ser l’encarregada de contextualitzar la mostra d’aquesta artista conceptual i polièdrica, nascuda a Nova York, fascinada per Islàndia i amb molta cura de la seva intimitat. També escriptora, va explicar, autora d’Island zombie: Iceland. De fet, combina en no poques ocasions escriptura i matèria amb tanta delicadesa com contundència. Una de les seves frases és: “Em moc a través del llenguatge per arribar al que és visual”. Això explica, d’alguna manera, les peces que llueixen a l’espai continu del que exposa el basc i que pertanyen a la sèrie coneguda com a Key and Cue. Es tracta d’unes barres d’alumini amb inscripcions que provenen d’alguns versos d’Emily Dickinson. A sobre hi podem llegir, per exemple, “Grief is a Mouse”, “We grow accostumed to the Dark” o “The Mountains grow Unnoticed”. Cada una és la primera frase d’un dels poemes de l’hermètica escriptora, els quals, un cop descontextualitzats, multipliquen el seu significat. Per una altra banda, nou escultures de vidre fos massís presideixen l’exposició, sota el suggerent títol A witch is more lovely than thought in the mountain rain (’Una bruixa és més encantadora del que es pensava sota la pluja de la muntanya’), d’un poema de Joan Murray. Nou peces que mai no són ni tan sols semblants, depèn des d’on ho miris, depèn de qui ho mira, depèn de l’hora, depèn de la llum. Com diu l’artista novaiorquesa: “El que més em fascina té molt a veure amb aquesta essència de les coses que tenen una aparença, però que en realitat són una cosa diferent”. Sense anar més lluny, Black Asphere, una bolla de coure que sembla perfectament rodona, però tampoc no ho és. Entre una sala i l’altra llueix Double Mobius, v. 2, una escultura d’or pur, una cinta amb una forma geomètrica que sembla tenir dues cares, quan en realitat tan sols en té una. Queda clar: mai res que sorgeixi de Roni Horn és el que sembla.

P.S.- Tot això i molt més tindrà lloc a ca els Hauser&Wirth, a l’illa del Rei, fins dia 27 d’octubre.