José Luis de Vicente: "Les eleccions municipals a Barcelona s'estan jugant en el camp del disseny"

BarcelonaEl nou director del Museu del Disseny, José Luis de Vicente (Granada, 1973), es va trencar una cama en un accident, tot just després d'assumir-ne el càrrec fa dos mesos. Però les ganes per posar-se a treballar van fer que estigués de baixa només nou dies. El seu segell es començarà a notar de ple el 2024, coincidint amb el desè aniversari del museu. Hi haurà altres canvis, com la posada en funcionament d'un edifici annex per fer-hi residències de treball i l'obertura d'una botiga. Una altra novetat cabdal serà l'obertura d'una boca de metro dins l'edifici que farà que el museu sigui com un carrer més de Barcelona. "El Museu del Disseny s'ha percebut durant un temps amb una certa indefinició, i la meva prioritat és donar una veu, una visió i un relat del que és aquesta entitat", afirma José Luis de Vicente. "Per a mi, aquesta casa reflecteix una comunitat de comunitats, del disseny, l'arquitectura, l'urbanisme i la innovació, que totes juntes miren cap a la transformació que el món requereix en un moment en què estem en una transformació històrica radical", subratlla.

Per la seva trajectòria vinculada a entitats com el Sónar +D, LlumBCN, Medialab Prado i ArtFutura, el seu nomenament representa un gir respecte a l'etapa fundacional del museu, que va tenir un fort caràcter patrimonial. El seu perfil és més pròxim a la idea inicial del Disseny Hub de Ramon Prat i Marta Montmany. Com es planteja la part patrimonial del museu?

— En aquesta institució sempre hi ha hagut una polarització entre institució patrimonial i de present que crec que ja no existirà. Els mateixos conservadors consideren que hi ha unes col·leccions que estan fins a cert punt tancades, i ara s'ha de continuar preservant i registrant el disseny del segle XX. Però sobretot s'ha d'incorporar el disseny del XXI, que es dispara en moltes direccions. Plantejo les col·leccions com a eines al servei de desengranar la nostra relació amb conflictes contemporanis, però també amb espais d'expressió i necessitats d'afirmació netament contemporànies. El Museu del Disseny està al centre de totes les discussions d'aquesta ciutat: d'alguna manera penso que les pròximes eleccions municipals s'estan jugant en el camp del disseny, perquè s'estan jugant en temes com la forma de la ciutat en què volem viure.

¿Té previst crear nous càrrecs dins l'organigrama per assumir tots aquests reptes?

— M'hi he trobat un equip amb moltes ganes i molta energia per plantejar-se una nova etapa. D'altra banda, incorporarem noves formes d'equip i nous espais, com la línia de conservació digital de la qual s'estan dotant tots els museus del disseny del món.

El Museu del Disseny depèn de l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub), mentre que el Disseny Hub, on s'ubica, de la regidoria de Turisme. ¿Es planteja tenir-hi una relació diferent?

— Sí. Des que he arribat, la meva prioritat ha sigut entendre com podem tenir la institució que aquesta ciutat necessita i que per a mi ha de ser la tercera gran institució de la contemporaneïtat i del present de la ciutat juntament amb el Macba i el CCCB. Es tracta de fer-ho generant les condicions i la possibilitat de construir una única visió, un únic relat. Puc dir que la directora del Disseny Hub, Mireia Escobar, i jo treballem estretament en la mateixa direcció i que la programació del 2024 estarà plantejada des d'una única direcció, amb una única programació.

¿Creu que la compartimentació actual de la col·lecció encara és vàlida?

— Un dels primers grans canvis que farem serà revisar que no hi ha una història lineal i única de les arts decoratives, del disseny gràfic, del disseny de producte i de moda. Per exemple, si volem introduir el Bicing dins la col·lecció, no només haurem d'incorporar la bicicleta i l'estació, sinó també l'estructura d'informació que l'activa.

¿I amb altres entitats que hi ha al Disseny Hub com el FAD i el Barcelona Centre de Disseny?

— La prioritat de tothom és servir i donar un rendiment als destinataris d'aquesta institució, que van des de la ciutadania, als professionals, als 10.000 estudiants d'arquitectura, disseny i arts visuals que hi ha cada any, que són molt importants, i als visitants que volen entendre quin és el paper del disseny, l'arquitectura, la urbanització i la innovació en la nostra cultura immediata.

En quines línies anirà la seva direcció?

— M'interessa redefinir i ampliar la noció de què serà la pròxima cosa a la qual li direm disseny. Unes línies molt importants tindran a veure amb les polítiques del disseny, amb el disseny i la política, el paper del disseny en la producció de desig, amb la nostra relació amb el consum, la construcció d'identitat, de gènere...

¿Barcelona és una capital del disseny?

— Barcelona és un node en hubs internacionals i transnacionals de col·laboració entre l'ecosistema de la innovació, l'ecosistema de la creativitat i l'ecosistema de la recerca. Hi ha unes possibilitats enormes en aquesta idea, que subscric totalment, que el futur de Barcelona és una ciutat de ciència i cultura; si no, ens enrocarem en un model que genera molts problemes. Tenim les institucions científiques que produeixen recerca aplicada que requereix la creativitat per donar-li forma. Crec que és un dels valors més potents e Barcelona: un ecosistema on hi ha el Mobile World Congress i el Sónar, però també esdeveniments com el Festival Llum, que estan fent de pont entre les noves tecnologies, la tecnologia urbana i cultura urbana. El 80% de les vegades que parlem d'innovació, parlem de disseny, i en aquest sentit Barcelona és una ciutat de disseny.

¿Continuarem veient exposicions franquícia com la de David Bowie? ¿Creu que el Disseny Hub i el Museu del Disseny han d'acollir exposicions blockbuster?

— No crec que els problemes de les institucions municipals es resolguin amb operacions comercials. Tinc molta més fe en el model d'exposicions que vaig fer al CCCB, com Big Bang Data, on en cooperació amb gent de fora i amb un discurs molt fort vam ser capaços de satisfer aquestes necessitats. Crec que hem de fer projectes que projectin cap a fora el que fem aquí i que activin relacions industrials i acadèmiques. Un projecte d'exposició és massa gran, massa car i massa complex per no ser un activador de relacions.