Elèctrica Dharma: "Tenim ganes de parar, reflexionar i descansar de l'entorn musical"

BarcelonaAmb gairebé 40 anys sobre els escenaris, la Companyia Elèctrica Dharma s'acomiada indefinidament dels escenaris dilluns amb un concert al Palau de la Música dins del cicle de BandAutors. El comiat coincidirà amb el 25è aniversari de la mort d'un dels membres fundadors del grup, Esteve Fortuny.

Per retre-li homenatge, la Dharma pujarà a l'escenari del Palau acompanyada d'artistes com Roger Mas, Obrint Pas, Mesclat, El Petit de Cal Eril, Inspira, Raydibaun, Rosa Luxemburg i Jordi Molina.

Segons Joan Fortuny, veu i saxofonista del grup, serà un concert "molt especial" que iniciarà una etapa de "reflexió" i de "descans".

Per què aquesta aturada indefinida?

És un temps de reflexió, no vol dir que la Dharma se separi definitivament, mai se sap que passarà. Al 2014 faria 40 anys que toquem sense parar, l'èxit ens va agafar de molt joves i ha estat com una carrera d'obstacles, i ara hem arribat a un punt en què ens hem dit: parem, reflexionem què volem fer, cap a on volem anar, i si és que volem continuar junts. Per a mi no és tant una reflexió sobre l'aspecte musical, que també es pot fer, sinó sobre l'entorn musical. Durant aquests últims deu anys hem viatjat per tot el món i ens ho hem treballat tot nosaltres, així que també ha arribat un punt que de tant viatjar el grup també se n'ha ressentit. Musicalment aquest és un dels millors moments de la Dharma, perquè tenim moltes coses gravades que no han sortit, estem fent cançons noves i tot. Però en canvi hi ha hagut aquestes ganes de parar, reflexionar i descansar de l'entorn musical.

Quin és l'ambient entre els membres del grup?

Dins el grup no hi ha cap història estranya entre nosaltres, al contrari, entres nosaltres estem molt bé, però sí que hi ha una sensació de cansament del treball. No és per problemes interns del grup. A vegades està bé parar per poder reflexionar artísticament i carregar les piles, tant si és per seguir com no. No sabem que pot passar.

Teniu projectes en solitari?

No, almenys jo no sé que faré a partir del 25 d'octubre, em deixaré portar una miqueta. A més, aquesta ha estat una decisió una mica visceral, no sabem planificar gaire, no som de planificar les coses. No hem fet això de dir que ens separem per després rodar un any fent concerts. Amb aquesta decisió ens hem tirat a la piscina, és una idea que algú comentava en algun moment i al final ho varem acabar decidint.

El comiat serà un homenatge a Esteve Fortuny quan fa 25 anys de la seva mort.

Ja havíem decidit que ho volíem deixar, però ens vam adonar que coincidia amb l'aniversari de la mort del nostre germà. El de dilluns serà un concert molt especial. Justament pensàvem en tot això quan l'Enderrock i el Palau de la Música, que són qui porten el cicle BandAutors, ens van proposar de participar-hi i ens va venir bé perquè així ens hi ajudava més gent.

Vàrem convenir que estava bé que hi participessin altres grups i vàrem escollir grups majoritàriament novells, per fer una mica aquest pas entre un grup que porta quasi 40 anys sobre els escenaris i grups que comencen, ens feia gràcia saber com aquests grups veuen la música de la Dharma.

Cada grup fa una cançó de les que l'Esteve va fer per la Dharma. Hi haurà grups com Raydibaum, Rosa Luxemburg, El Petit de Cal Eril, el tenorista Jordi Molina, Inspira, i altres com Roger Mas amb qui tenim una gran amistat, Obrint Pas, que sempre han dit que nosaltres som un referent seu, i Mesclat, amb qui tenim una molt bona relació.

Les cançons qui les va triar?

Els grups van escollir una cançó d'entre tota la nostra discografia, ens la varen comunicar i l'han versionada. Hi ha hagut algunes sorpreses, perquè encara que hem estat més instrumentals també tenim discos cantats. Rosa Luxemburg han escollit una cançó instrumental com Tramuntana i Obrint Pas faran La presó del rei de França, que la fan als seus directes i la tenien més per la mà.

Quins moments recordarà més d'aquestes quasi quatre dècades de música?

En una carrera tan llarga n'hi ha molts de bons i molts de dolents, però entre els dolents evidentment el més dolent i fort va ser la mort de l'Esteve al 1986 quan en una actuació a Cardedeu va patir una hemorràgia cerebral i dos dies després va morir. Tots els altres moments dolents queden petits davant d'aquest.

De records bons n'hi ha molts, sobretot en l'època de l'Esteve, quan al 1981 vàrem fer el primer Palau de la Música. És un record molt bonic perquè va ser amb la Cobla Mediterrània, va ser el primer cop que un grup de rock tocava amb una cobla, tot i que gent molt purista de la sardana ho va trobar una heretgia. Un altre record molt bo va ser el primer Canet Rock del 1975, quan encara vivia en Franco, perquè en aquella època vivíem en una comuna amb els Comediants, va ser una època molt bonica i interessant. Al 1986 varem fer dues setmanes al Mercat de les Flors, abans que morís l'Esteve.

El que també destacaria són els concerts que hem fet a l'estranger, per exemple el Rock'n'Rio on vam tocar amb artistes com Sting, Oasis o REM. Hi ha coses entranyables com un concert molt curiós en què vam participar a Mali, davant de 10.000 persones.

Què ha definit el so de la Dharma?

Cada grup busca alguna cosa que l'identifiqui, que el diferenciï de la resta de grups. En el segon disc el vam trobar, en el primer estàvem més influenciats per altres grups. Vàrem trobar el nostre so fent una regressió cap a la música de la nostra infantesa. Vàrem barrejar la música de la nostra adolescència com The Beatles i The Rolling Stones, amb la música de la infantesa, com era la música popular, les sardanes que sempre havíem escoltat a casa nostra. Mirant a dintre nostre, varem trobar que la infantesa era important en el moment de comunicar-nos artísticament. Influenciats per les dues coses varem crear el nostre so i el nostre estil.

Quin legat deixa el grup?

La Dharma, sobretot a l'inici, va aportar una cosa que no existia, que va ser el component de buscar la música d'aquí i aportar autoestima, dir que la música d'aquí també està bé. Als anys 70, i als 80 encara més, semblava que tot el que es feia fora estava bé i el que es feia aquí no, faltava aquesta autoestima. Als anys 70 vam girar per tot l'estat i aquí se'ns va fer cas a partir que a Madrid vam omplir un palau d'esports. Vam tenir molt d'èxit a tot l'estat durant tres o quatre anys fins que d'alguna manera els que tenien èxit erem nosaltres i gent d'Andalusia com els Triana, i a Madrid no hi havia quasi res. Jo crec que d'alguna manera no podia ser que culturalment el centralisme de Madrid no tingués pes. No dic que la movida madrilenya se l'inventés el Tierno Galván, perquè ja existia, però sí que li donar una empenta i aquí ningú no ens en donava cap. Nosaltres vàrem fer el cinquè disc cantat i ens vàrem trobar que a Madrid cantant en català, algú del públic ens tirava coses i ens deia 'polacos'. Vàrem viure tot aquest impàs una mica dolorós i vàrem intentar sortir de l'estat.