Una veu poc 'angelical' per obrir el Life Victoria

En aquesta setmana d’inauguracions de temporada (Palau 100, OBC), el festival Life Victoria també ha arrencat la seva, amb un homenatge a la dimensió wagneriana de Victòria dels Àngels. La soprano barcelonina va ser la primera artista de l’estat espanyol a actuar al Festival de Bayreuth (1961), i ho va fer amb un referencial Tannhäuser del qual queda enregistrament en viu. Va ser també una recordada intèrpret dels rols d’Elsa (Lohengrin) i Eva (Meistersinger) i hauria volgut cantar Isolda, però la seva intel·ligència va frenar un projecte que sens dubte li hauria fet escurçar la carrera.

Aquest rerefons és el que pivotava en el recital inaugural del Life, amb la luxosa presència d’Elena Pankratova, que sí que va culminar la vetllada amb el Mild und Leise tristanyesc, després de dos cicles de lied: els Rückert-Lieder de Mahler i els Wesendonck Lieder del mateix Wagner.

De fet, aquest recital hauria hagut d’anar a càrrec d’Anne Schwanewilms, que per raons familiars no ha pogut venir a Barcelona. Una veu molt diferent, més tendent a la cosa angelical propera a Victòria, i que dista del timbre de la Pankratova. La soprano russa exhibeix uns mitjans sobrats, potser excessius per al recinte modernista. I la fusta de liederista va exhibir-se a mitges, molt més al cicle wagnerià que no pas al mahlerià, tot i puntuals frases certament magnífiques com l’"Und ruh’ in einem stillen Gebiet" del lied conclusiu dels Rückert. Els sons puntualment calants no van ajudar, encara que a la tanda de bisos Pankratova es va lluir a la straussiana Zueignung abans del segon bis, el Du bist der Lenz del primer acte de Die Walküre.

Tampoc sé si té massa sentit, en un recital així, incloure la transcripció per a piano del preludi del Tristan und Isolde, tot i el bon paper de Joseph Breinl davant del teclat. Segurament, es buscava una concepció dramatúrgica en el “concepte escènic” dissenyat de Marc Busquets, concentrat sobretot en uns jocs de llums que puntualment distreien l’atenció d’allò que es cantava.

Sigui com sigui, llarga vida a un festival ja de referència a la tardor barcelonina, ben endegat fundacionalment amb la direcció artística d’Enric Martínez-Castignani, sustentat per la Fundació Victòria dels Àngels i ara capitanejat per Busquets i un bon equip col·laborador.