Elisa Sales (106 anys): "Si hagués pogut, m'hauria agradat ensenyar"

Barcelona"La veritat, no he sigut mai una gran estudiant. M'agradava i se suposava que ensenyaria a l'escola del pare, però van arribar els feixistes", diu Elisa Sales, que té 106 anys i va estudiar tres anys a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona en plena Segona República. Sales és una gran lectora; a la pila per llegir hi té novel·les d'Andrea Camilleri i Joan Barril, però diu que riu molt amb un diccionari de mots lleidatans. Ella va néixer a la capital del Segrià, on els seus pares eren mestres. "Es donava per fet que jo estudiaria i ensenyaria", explica. Aquesta dona vital que conserva tota la ironia és una de les protagonistes del documental Pioneres, en què ella [és l'única supervivent], les seves filles i les filles de les seves companyes recorden què va significar ser capdavanteres i entrar a la universitat entre el 1931 i el 1933. La directora és Laia Gomà, filla d'Eulàlia Presas, que també hi va estudiar. Presas i Sales van conservar l'amistat tota la vida i fins i tot van esdevenir consogres.

A casa, Sales viu envoltada de llibres i pintures, perquè al seu marit li agradava molt pintar. Va estudiar el primer any a Saragossa, perquè era més a prop de Lleida, i després, amb una beca, va anar a Barcelona, on també estudiava dret el seu futur marit. Vivia a casa de la seva tieta, al carrer Regàs: "Sempre em deia que quan tornés en taxi, vigilés on parava, perquè al carrer hi havia un bordell", diu. "Tenia grans mestres com Carles Riba, Pompeu Fabra, Joaquim Xirau, Ferran Soldevila... M'ho passava molt bé a classe i també després de classe. Sortíem pràcticament cada dia, però per anar als concerts del Palau havia de demanar permís als pares", explica. En aquell moment la universitat no tenia la infraestructura preparada per rebre dones estudiants: "Vam haver de demanar un bany per a les dones i vam reclamar una cafeteria –diu–. Els professors no ens tractaven diferent ni els companys tampoc". L'únic moment que recorda Sales en què hi havia diferències amb els seus companys era quan hi havia brega: "Hi havia estudiants més d'esquerres i d'altres més de dretes, i ens deien «Agafa'ns les ulleres que hi haurà pinyes»". Té un gran record de les seves companyes, amb qui es va retrobar quan va tornar de l'exili, després de la mort de Franco: "Fèiem molta pinya, no hi havia enveges ni rivalitats", recorda.

Perdre la mare al bombardeig de Lleida

Amb l'esclat de la Guerra Civil, l'estiu del 1936, els seus pares li van dir que havia de tornar a Lleida. El novembre del 1937, els avions feixistes italians van bombardejar Lleida i van deixar un munt de runa i cadàvers al centre històric. A casa de Sales, la seva mare donava classe a un grup de nenes i una bomba les va matar a totes. "Jo era a la cuina amb l'àvia, em vaig agafar a la porta, i es va sentir un soroll i, després, ja no hi havia res, ni casa ni escales ni res".

Després va començar un llarg exili que la va du a França, Martinica, Santo Domingo, una breu escala a Cuba, Mèxic, Nova York i Ginebra. El seu pare i la seva germana es van quedar a Lleida i al seu pare només el va poder veure una vegada als anys 50: "Ens escrivíem, però les cartes trigaven 14 dies a arribar i 14 a tornar, i vaig venir i el vaig abraçar molt, vaig venir sola amb els meus dos fills, perquè el Miquel [el marit] no podia venir a Espanya". De l'exili, recorda que Santo Domingo va ser horrible i que en van marxar tan bon punt van poder: "Hi havia el dictador Trujillo i amb els seus germans feia el que volia, deia que volia blanquejar la raça". De Mèxic en té un molt bon record: "És l'únic lloc on ens van deixar treballar del que volíem", assegura. A Nova York, el seu marit va treballar com a traductor de les Nacions Unides i vivien a Queens. Allà va fer amics que encara conserva. Ginebra va ser l'última parada abans de tornar a Catalunya: allà hi va morir un dels seus fills d'un accident de muntanya.

Mai va poder reprendre els estudis: "No se'm va acudir, tenia criatures i no era fàcil, arribaves a un lloc i primer havies d'aprendre l'idioma, adaptar-te, el marit marxava al matí i no tornava fins a la nit, i jo m’encarregava de tot". Ara baixa molt sovint al parc: "És com un club, està molt ben cuidat, i ens trobem tot de senyores grans". Allà també ha fet un amic, en Michael, un britànic que la va a veure sovint. Si no hagués esclatat la Guerra Civil, l'Elisa hauria continuat estudiant. "M'hauria agradat ser mestra, per això vaig anar a la universitat –diu–. Si he arribat als 106 anys ha sigut per pura xamba, he anat fent, i he anat entomant les coses tal com han vingut, vivint aquí i allà, aprenent idiomes i adaptant-me".