Elisabet Abeyà i Xavier Margais: Esperit i esperanto

PalmaSón de Barcelona, de l’Eixample, nascuts el 1951, i es van instal·lar provisionalment a Mallorca l’any 1974 i ja no se n’han anat. Ella es va llicenciar en Psicologia a la mítica primera promoció de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i després va trobar pràctiques i feina a l’illa. Ell hi va venir per estar plegats i també hi va trobar feina, i després es va doctorar en Història Contemporània per la UIB.

Tots dos són esperantistes, un fet més que els uneix amb Joan Mascaró Fornés, l’orientalista de Santa Margalida, estudiós de la llengua sànscrita, que ensenyava a Cambridge i que és l’autor de les traduccions de referència dels grans textos de l’hinduisme a l’anglès: el Baghavad Gita, els Upanishad i els Dhammapada.

Elisabet Abeyà els va traduir al català, en unes versions que Mascaró considerava magnífiques, publicades i reeditades diverses vegades per l’editorial Moll. De Mascaró també ha traduït Llànties de foc, una antologia essencial de textos místics de diverses cultures, i La creació de la fe, el testament espiritual de Joan Mascaró, també publicats per Moll. És autora de diversos contes infantils ( La bruixa que va perdre la granera, Què seré quan sigui gran?, La bruixa que anava en bicicleta o El tren que anava a la mar, entre d’altres), així com del llibre Amb ulleres verdes (Documenta Balear, 2017), un recull d’anècdotes i històries viscudes en la seva trajectòria com a mestra de Primària, “per ajudar a reflexionar sobre actituds i comportaments que es produeixen en l’educació dels infants”. Va ser també una de les impulsores de la primera escola en català a Mallorca, la que acabaria sent Mata de Jonc, i dels llibres de materials educatius Ansa per ansa, que ara tenen la seva versió digital a ansaperansa.cat.

Xavier Margais és autor de llibres d’investigació i divulgació històrica, com La Guerra Civil a Bunyola (Documenta Balear, 2016) o El moviment esperantista a Mallorca, acabat de publicar també per Documenta Balear, i comença a treballar en una història del moviment esperantista als Països Catalans. Ens trobam a la seva casa de Bunyola, un lloc privilegiat, per conversar prenent te verd, galletes, ametlles i dàtils.

-Vam aprendre esperanto per correspondència, amb la gent d’un centre esperantista que hi havia a Barcelona, una gent meravellosa. Era l’any 1979. Ens van donar un llibre d’exercicis: nosaltres els fèiem aquí, els els enviàvem, i ells ens els tornaven corregits, sempre amb paraules amables i encoratjadores. Nosaltres practicàvem aquí, a casa. Per exemple, ens dèiem: no hem de dinar si no aprenem abans a dir el nom del que ens menjarem! Un dia que vam anar a Barcelona ja érem capaços de conversar una mica en esperanto, i la gent del centre va estar entusiasmada. Aquí, a Mallorca, vam contactar aviat amb un esperantista: Marià Jaquotot, que vivia a Biniali i tenia vinyes, era un propietari rural i rebia esperantistes d’arreu del món. I que va resultar que era amic d’infància d’en Joan Mascaró, havien estudiat plegats a la Salle i a l’Escola de Comerç.

-I així vàreu conèixer en Mascaró?

-Sí, a través d’en Jaquotot i de l’esperanto. L’esperanto és una llengua per comunicar-te amb gent de fora, per situar els dos interlocutors en un pla d’igualtat. Si tu parles en la llengua del teu interlocutor està molt bé, però ell té avantatge, perquè per molt que en sàpigues tu no dominaràs la llengua com ell. En canvi, si tots dos parleu esperanto, vol dir que prèviament heu fet un esforç per aprendre’l i per poder comunicar-vos en un terreny neutre. Aquest plantejament igualitari era el que ens va fer interessar per aprendre l’esperanto.

-I en Mascaró com l’havia après?

-El va aprendre juntament amb en Marià Jaquotot, van ser esperantistes pioners, de començaments del segle XX. Joan Mascaró, com és sabut, tenia una gran facilitat per als idiomes, i també una gran curiositat per aprendre. L’esperanto el parlava amb accent mallorquí, clar! Va estar alguns anys a la junta directiva de l’Esperantista Klubo Palma [el Club Esperantista de Palma, que va existir entre 1907 i 1936], una entitat que en aquell temps era considerada progressista, enfocada al futur. Pensa que aleshores l’anglès encara no havia assumit el paper que té ara com a lingua franca, i l’aposta que feien aquelles persones per convertir l’esperanto en un idioma internacional era molt seriosa.

-I va ser en conèixer-lo que va sorgir el projecte de traduir els seus llibres de l’anglès al català?

-No, en realitat -explica Elisabet- la proposta de traduir el Baghavad Gita me l’havia fet el pare Josep Massot, per publicar-ho amb l’Abadia de Montserrat. Quan el vam conèixer, a casa d’en Marià Jaquotot, la vaig dir: “Estic traduint el seu Baghavad Gita al català”, i ell em va mirar d’una manera estranya, com amb desconfiança. Ja s’havien fet diverses traduccions del llibre i d’algunes n’estava descontent. Aleshores la seva dona, Kathleen, em va agafar a part i jo diria que em va fer un examen de conversa en anglès.

-I el vas passar.

-Es veu que sí! El cas és que així va començar la nostra col·laboració. Cada vegada que jo acabava de traduir un capítol, l’hi enviava a Anglaterra i ell després me’l retornava amb correccions, comentaris... Això, quan anava de pressa, volia dir un mes, entre una cosa i l’altra. Era una manera de treballar lenta, però molt meticulosa i atenta. I molt emocionant. Quan ho vam tenir acabat i li vaig dir que ho duria a Publicacions d’Abadia de Montserrat, va enviar una nota que només deia una cosa molt taxativa. “Vull que ho publiqui el meu amic Francesc de Borja Moll”. I així ho vaig fer. Era un home molt religiós, però a la vegada no era gaire amic de l’Església. En tot cas, el pare Massot va ser molt elegant i ho va acceptar de seguida.

-Tot un caràcter, en Mascaró.

-Era un home que transmetia pau, sempre ho dic però és que és cert. Per a nosaltres era com un padrí, o més exactament com un pare una mica gran. La seva estima per les coses que estudiava era impressionant. Va aprendre sànscrit només per poder llegir el Baghavad Gita en la llengua original, i se’n sabia bocins de memòria, que et recitava en sànscrit. Deia que se’ls repetia fins que li començaven a sonar tan familiars com les cançons del camp que sentia cantar als pagesos de Santa Margalida. Ell havia intentat que el seu text en anglès sonàs tan semblant com fos possible al so de l’original en sànscrit, i em demanava que jo fes al mateix en passar de l’anglès al català. Insistia que, en literatura, la forma i el contingut han de formar una mateixa cosa, una unitat. I subratllava que, en sànscrit, la mateixa paraula, sāhitya, significa ‘unió’ i també ‘literatura’. És a dir, la unió entre forma i contingut, que juntes formen la Veritat, en majúscula. Aquesta era la literatura que a ell li interessava.

-És inevitable preguntar-se què diria si veiés el món d’avui.

-La primera idea que tenim -diu Xavier Margais- és que diria: “Quin desastre, me’n torn”. O alguna cosa així. Però és impossible endevinar de debò què diria: el seu esperit era sempre positiu, de manera que també és possible que procuràs destacar allò que hi trobàs de més interessant.

-En tot cas, amb el que segur que no es trobaria bé és amb el turisme a Mallorca.

-[Tots dos] No, mare meva! Si als anys 50 i 60 el turisme ja li semblava una calamitat, aquesta saturació d’ara... Bé, el disgustaria molt, molt.

-Elisabet, tu també escrius literatura infantil.

-No em consider una escriptora-escriptora, els contes que he escrit són més una conseqüència de la meva feina com a mestra. Però sí que he intentat fer-los tan bé com he estat capaç. Els llibres per a infants són en general molt avorrits, amb textos que diuen “el moix està damunt la taula”, coses així. Jo he intentat que fossin divertits, i que tinguessin un punt poètic. Després, el llibre Amb ulleres verdes surt d’uns quaderns en què anava apuntant coses que passaven a l’escola, i que escrivia quasi de manera terapèutica. Però en jubilar-me vaig veure tots aquells quaderns i em va saber greu desfer-me’n sense aprofitar-los. En vaig triar el que era més publicable i vaig canviar els noms reals i vaig canviar l’ordre cronològic de les històries, perquè ningú pogués molestar-se. És un recull d’anècdotes comentades que remeten a una concepció de la pedagogia que escolta els infants. No es tracta de dir-los “jo soc aquí per ensenyar-te i tu m’has d’escoltar”, sinó “feim un camí junts i ens escoltam l’un a l’altre”. Quan som adults no hem de deixar morir el joc, perquè si mor el joc moren també la ciència i l’art, tot allò que és creatiu.

-Això deu voler dir que teniu projectes nous.

-[Elisabet] Jo he acabat la traducció al català d’un llibre d’Edmond Privat escrit en esperanto, Vivo de Gandhi, que vol dir Vida de Gandhi, i que aviat sortirà publicat amb Documenta Balear. Privat era un suís de llengua francesa, i havia escrit en francès dos llibres sobre Gandhi: ‘Vie de Gandhi’ i ‘Aux Indes avec Gandhi’, i en aquest llibre en esperanto va fer com una síntesi de tots dos. Em fa il·lusió perquè és un bon llibre i perquè havia traduït d’altres idiomes a l’esperanto, però no a l’inrevés.

-[Xavier] Jo començo a treballar en un llibre d’història del moviment esperantista als Països Catalans, després d’haver publicat El moviment esperantista a Mallorca. I continuam treballant amb el moviment esperantista: aviat serà l’aniversari del naixement d’en Zamenhof [el lingüista que va crear l’esperanto] i els esperantistes fem reunions amb aquest motiu per debatre qüestions lingüístiques, i també relatives al moviment mateix. Amb una altra persona que parla esperanto parteixes d’una base d’afinitat, perquè se suposa que compartiu unes idees: germanor, internacionalisme. Ara bé, també hi ha bregues, com a tot arreu! L’esperanto, com a llengua, també evoluciona, amb neologismes o amb els préstecs i les interferències que rep de les llengües dels diferents països. I evoluciona el moviment mateix, perquè és tan plural com les persones que el formam.