L’elisir de Martret

Teatre Principal.- Tercera entrega operística de la 33a Temporada i també amb un títol que de ben segur està omplint de gom a gom les quatre funcions programades de L’elisir d’amore. La direcció artística ha estat per a José Martret, el mallorquí de La casa de la portera, que havia de dirigir una obra de teatre i per raons que no venen al cas va caure del cartell i com a compensació li adjudicaren una de les òperes. Desconec si la va triar o la hi varen assignar. Fos com fos vull pensar que tots hi hem sortit guanyant. La seva versió és una de les més fresques, àgils i acurades que he vist, i són un parell mallorquí. El cert és que l’òpera de Donizetti admet moltes possibilitats sense que la història d’amor trontolli gens ni mica, sobretot perquè l’original ja era una capgirada sideral de la tragèdia de Tristany i Isolda. Així s’han pogut veure des dels camperols originals fins a un petit poble en temps del domini de Mussolini o una platja amb el seu xibiu… Martret, per part seva, ha situat l’acció als anys seixanta, en plena eclosió del turisme a Mallorca, dins un hotel. Nemorino és el grum; Adina, la directora; Belcore, el capità d’un crussero, i Dulcamara, un venedor ambulant d’herbes dolces, naturalment miraculoses. La gran diferència és bàsicament el component menys buffo que la majoria, o el que és el mateix, Nemorino no és un betzol; Adina és menys “dolentona”, no hi ha segones lectures i és políticament més correcta, la qual cosa reporta una dosi extra de credibilitat al personatge; Dulcamara tampoc no és tan exageradament explosiu; però allà on l’ha clavada és amb el Belcore, que sempre és una caricatura excessiva. Martret sense restar eficàcia ni humor ha aportat una dramatúrgia que semblava impossible per a una comèdia de les característiques i pedigrí de L’elisir d’amore. Tot molt rodó, senzill i luxós, com ho demostra el vestuari, dissenyat per Lorenzo Caprile, precises les entrades i sortides del cor, de la mateixa manera que l’escenografia signada per Alessio Meloni, on res no molesta els cantants. En tot cas i filant molt prim, amb un parell menys de “cucaveles” dels ajudants de Dulcamara tampoc no hauria passat res.

L’orquestra, dirigida per Yi- Chen Lin, va funcionar com un rellotge i, com ha de ser, al servei dels intèrprets, mentre que el cor va actuar amb la correcció habitual. Elles millor. Pel que fa les cinc veus protagonistes, bon nivell, superant expectatives. El Nemorino del jove Xabier Anduaga, sorprenent per la seva potència, bon fraseig i delicadesa, ja des del Quanto è bella, que va agafar desprevingut el respectable i no el va aplaudir com hauria estat de rigor, o potser va ser perquè es reservava per a la revàlida, per a Una furtiva lagrima, on tan sols va mancar una miqueta perquè el fessin bisar. Va mirar la directora i quan pensàvem que faria un cop de cap com a indicació per repetir, va començar a sonar el duet Eccola i cap al final, quan el públic esclafí de valent, després de veure que Sara Blanch exhibia colors, tècnica i domini de les taules, Joan Martín-Royo mostrava ofici i eficàcia, Simón Orfila va deixar clar per què juga a les grans lligues, mentre que Irene Mas lluïa les seves millors gales a l’altura de la resta, que no era poca.

Ocimax.- Per a gales les del Ocimax, que des de Londres oferí en directe la retransmissió del Faust, de Gounod, passat pel sedàs de David McVicar o el que és el mateix, luxós hiperrealisme de màxim nivell, amb veus d’idèntica riquesa, amb Michael Fabiano com a Faust, Irina Lungu com a Marguerite i Erwin Schrott, que és un Belcore habitual dels millors teatres, interpretant Mephistophélès. A partir d’aquí i amb Dan Ettinger a la batuta, el festí de la nit de Walpurgis, en el dia de la seva commemoració, prometia una vetllada extraordinària per a aquesta esquemàtica versió de l’original de Goethe. I així va ser, amb menys públic del que és habitual si tenim en compte la categoria dels protagonistes d’aquesta tràgica història d’amor. Una exhibició de lirisme amb el segell de grand opera, de molt refinada orquestració i unes melodies d’una bellesa extraordinària, amb la rúbrica del Salut, demeure,chaste et pure, però sense oblidar el ‘Quel trouble inconnu’ que el precedeix o l’aparició del diable amb Me voici, o la declaració de principis A moi les plaisirs, entre moltes d’altres. Quan es va estrenar, els francesos la varen rebutjar per manca d’espectacularitat. No havien vist l’adaptació de McVicar.

Manacor.- Pel davant i pel darrera. El temps no perdona. Tot el que pot empitjorar empitjora. Dos tòpics.