Elizabeth Hardwick: una crítica literària no és una escriptora frustrada

No és massa llarga la llista d’escriptores capaces de dedicar-se amb igual solvència a la ficció i a la no-ficció. Un dels casos més destacats és sense dubte Virginia Woolf, al costat d’altres com Beauvoir, Ozick, Atwood, Sontag, Hustvedt... En especial les que cultiven la crítica literària –feina on fins fa poc no abundaven les dones– es troben davant d’una disjuntiva: com aplicar a la ficció el que han après posant del revés les obres dels altres? Una crítica literària no hauria d’escriure mai una novel·la vulgar, tòpica, que regurgiti lectures. Els crítics tampoc, evidentment.

La nord-americana Elizabeth Hardwick (1916-2007), cofundadora i directora de The New York Review of Books, ja havia publicat dues novel·les quan l’any 1979 va sorprendre amb Nits d’insomni, un dispositiu en prosa on conflueixen diversos gèneres literaris i una peça única a tots els efectes. En l’oceà infinit de novel·letes planes, algú tan excepcional com Hardwick havia de desplegar la seva fulgurant capacitat d’observació en un relat coral que no té ni cap ni peus i que ens omple els pulmons de literatura pura, si entenem per literatura pura aquella que sap fer màgia amb les paraules.

“Nova York, ciutat de dona. Les vagabundes seuen amb els seus parracs i s’aferren amb tanta força a les seves deixalles que passen a formar part del seu cos. El cap, embolicat amb un tros vell de franel·la, apareix entre les restes d’un meló jaspiat. Al costat d’un sac de tomàquets, unes ferides lamentables degoten sang vermella. Una d’elles sosté una ampolleta de perfum buida amb un artell fent de tap al capdamunt. Elles i les seves deixalles, excrescències parasitàries curulles de patiment; el vidre trencat crida, les venes trencades ploren; els dits del peu adolorits gemeguen dins la bota esberlada”.

De qualsevol fragment escollit a l’atzar s’escola el seu talent, que en aquesta radiografia de retalls de vida ensumats a llocs com Boston o Manhattan excel·leix amb una llibertat de criteri que fa pensar en la jove Djuna Barnes, que també va retratar l’agitada Nova York tan lliurement com va viure. A diferència d’aquesta, Hardwick venia d’una Amèrica més profunda i en el contrast dels seus orígens amb les troballes urbanes titil·la la mirada d’un linx. En les seves pàgines els llençols tiben com embenatges, hi ha homes que es preparen per tenir famílies que ja tenen escrites als ulls i “només les dones amb diners poden violar les lleis de la probabilitat”.

Capaç d'escriure novel·les sense trama

Què esperar d’algú capaç de dir sobre una de les novel·les de Woolf, Les onades: "Em va commoure tremendament aquesta novel·la quan la vaig llegir fa poc, i malgrat tot no se m'acut res a dir sobre ella més enllà que és meravellosa"? Paraules que trobem al recull d’assaigs Seducción y traición. Mujeres y literatura, on també ens explica que creia fermament que darrere les novel·les de Woolf hi havia una gran ment, i que "només una gran estratega podria fer història de la desfilada sobre la gespa a Entre els actes". Perquè només alguns i algunes són capaços d’escriure novel·les sense trama, com feia Woolf i com va fer ella, la crítica brillant, a Nits d’insomni.

Per a ella, estudiosa d’Ibsen, "Hedda Gabler és una de les figures romàntiques més mesquines de la literatura", mentre que l’obra de Sylvia Plath "és brutal, com un cop de puny sobre la taula". Per cert, que Hardwick va ser durant més de dues dècades la parella del poeta Robert Lowell, que com acostuma a passar la va deixar per una dona molt més jove. Segurament per això inclou en el seu llibre dos assaigs sobre escriptores que anomena “amateurs”: la germana de Wordsworth (Dorothy) i la dona de Carlyle (Jane), dos casos d’autores frustrades per l’allargada ombra dels homes de la casa.