Un llenguatge propi per reaccionar contra la violència sexual

En una comunitat mennonita, les dones es reuneixen per decidir com reaccionar contra la violència sexual sistemàtica a què les han sotmès els homes del grup. Perdó? Confrontament? Separació? Abans que res, les protagonistes afronten un dilema lingüístic. Com organitzar-se com a subjecte col·lectiu quan t'han negat fins i tot l'alfabetització. Sarah Polley imagina el procés de conscienciació d'un grapat de dones que han de trobar una narrativa pròpia que les expliqui. La singularitat del film està en la manera com es construeix aquest procés dialèctic, a través del qual les protagonistes aprenen a dir-se i a entendre's. I des d'una tradició allunyada del feminisme polític, es fan paleses les connexions entre una comunitat religiosa i un grup militant: els processos assemblearis, el compromís ètic, el suport mutu, el respecte a la diversitat d'experiències...

En el tram final, tanmateix, la directora força un pèl la convergència de tots els tarannàs, quan s'agraïa que es deixés lloc a les debilitats, dubtes i rancúnies de les diferents protagonistes (entre les quals destaca una cristal·lina Rooney Mara). I idealitza l'únic home amb pes al film, que sembla obligat a compensar els pecats dels altres com a aliat perfecte al caire de la caricatura. Tot i així, preval la força amb què Sarah Polley repensa un imaginari, els dels pioners puritans, tan associat a l'acte fundacional dels Estats Units, des d'una reapropiació en femení que desemboca en una colla de dones disposades a començar de nou com a utopia matriarcal.