Ells, els turistes

Teatre del Mar.- La Ruta 40 és el nom d’una carretera de 5.194 quilòmetres que travessa l’Argentina, expliquen al començament de la funció, Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla, els tres integrants de la Companyia La Ruta 40. Un nom que resulta d’allò més adient per a aquesta peça, que és una mica hereva de Si avui és dimarts, això és Bèlgica (1969), la història/paròdia d’un grup de turistes nord-americans que visiten set països d’Europa en només divuit dies. Els nostres tres protagonistes, que són ells mateixos, sota la batuta de Ferran Dordal i Lalueza, conegut i reconegut membre de l’Agrupación Señor Serrano, ens ofereixen un enginyós i adient pour parler sobre turistes i viatgers, però bàsicament el que esbrinen són les diferents maneres de contar els nostres viatges. Dic nostres perquè resulta molt difícil no escoltar-se un mateix en no poques frases i sentències de l’espectacle. Des del començament i fins al final la descripció que fan dels turistes, que sempre pensam que som viatgers, com expliquen per boca de Paul Bowles a El cel protector –a la pel·lícula i a la novel·la– resulta tan àcida com encertada, tan vidiriòlica com acurada, i molt més aquí, quan catorze milions de turistes ens semblen no gaires i els comptam com a trofeus de carça. Treiem pit de la destrossa, això si, i hi incorporam el llinatge, que no és altre que “sostenible”, però hem oblidat que celebràrem el turista dos milions com una fita inexpugnable, com un rècord que ja no és més que un pobre record del qual queda tan sols una oblidada cançó que cantaven Los Stop.

Fer un discurs com aquest és fàcil, fins i tot amb un bitllet d’avió dins la butxaca per partir la setmana que ve, perquè nosaltres sempre som diferents, mai no és exactament igual que com la resta. “La humanitat és tot menys un mateix”, diu també Bowles, també a El cel protector. Ells ho expliquen encara millor, quan parlen, entre d’altres, del turisme cultural o del turisme gastronòmic, o... de les quartades per marcar diferències. Un autèntic guirigall és el que munten els tres protagonistes, en clau de clown i al mateix temps amb una sobredosi de realisme, gràcia i perspicàcia, fins a no deixar ni un racó sense passar-hi la granera. Les misèries de les masses al descobert, com si fos una broma. Però no és tot. Mentre van escorxant la criatura i disparant amb la precisió d’un especialista, sense deixar ferits ni fer presoners, entre rialla i rialla, van muntant un enorme trencaclosques de tot l’escenari, que fins que no l’acaben no acaba la funció. El problema és que la de fora no duu camí d’acabar.