Elogi de la perfecció

PalmaEl titular és, per descomptat, una referència a la composició de Johannes Brahms, Ein deutsches Requiem, però no tan sols això. El concert que amb aquesta peça oferiren l’Orquestra Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, i la Coral Universitat Illes Balears, dirigida per Joan Company, amb la soprano Maria Sardaryan i el baríton Hanno Muller Brachmann, també es feren mereixedors d’idèntica diagnosi. L’origen de la peça alguns l’atribueixen a la mort de Robert Schumann, que, amb funcions de crític musical, el primer cop que va sentir una de les seves partitures, va escriure: “Johannes Brahms: Un nou geni!”. El mateix Schumann també tenia una peça començada amb idèntic títol, per la qual cosa no és descartable que el “deixeble” ho fes com a homenatge –corria l’any 1861 quan començà a esbossar-la. Per una altra banda, quan decideix posar, definitivament, fil a l’agulla, va ser tot just després de la mort de la seva mare, el 1866. Una altra al·lusió a aquesta circumstància és la inclusió de les bíbliques paraules d’Isaïes que canta la soprano: “Us conhortaré, com una mare conhorta el seu fill”. Era el torn de Maria Sardaryan, que, en la seva única intervenció, va exhibir tessitura i color, una emissió cristal·lina i un timbre afable i suggestiu. Per part seva, Hanno Muller Brachmann, amb dues intervencions, en el tercer i sisè moviment, va cantar amb emoció i solemnitat, característiques tan imprescindibles per transmetre la riquesa de la composició com no gens senzill aconseguir-ho.

Tot i la presència de dos solistes, l’estructura principal del Rèquiem alemany la trobam en el cor i l’orquestra. Una bona prova ho va ser, ja des del primer moviment, la marxa fúnebre, en la qual la Coral i la Simfònica situaren el llistó molt amunt amb aquesta declaració de principis, enlairant un extraordinari “und kommen mit Freuden” ("i retornen amb goig"). Amb aquesta primera intervenció quedava clar que el nivell de la interpretació seria de les que també fan “goig” als espectadors. Espectadors són també els violins en aquest primer fragment, però ho rescabalen en el segon, amb Denn alles Fleisch es ist wie Gras, d’una delicadesa sublim, tota una clara demostració que no estam davant una missa de rèquiem. La composició de Brahms és una majestuosa reflexió sobre la mort, fins i tot més enllà de la vida eterna, definida pel musicòleg Antoine Goléa com a “seriosa, lírica i melancòlica”. I si la Simfònica va complir amb escreix la seva funció, amb un Mielgo que li va treure totes les gradacions, pigments i contrastos a la partitura, la Coral, pel seu costat, va fer ostentació, en el millor sentit, de tot el seu potencial, des del volum fins a les textures, perquè la precisió no cal ni tan sols esmentar-la, ja que és segell identitari.

No era tot. Després d’aquests moments tan exultants es va obrir el capítol de les emocions. A les paraules d’agraïment que Mielgo dedicà a Company, per tant talent i dedicació, s’hi va afegir Rafel Ferragut guardonant el director de la Coral amb la insígnia d’or de l’Auditòrium per, entre altres, haver estat, sens dubte, el músic i la formació que més cops havien intervingut en la història de l’emblemàtic indret.

PS: Ja mai res serà el mateix.