Elogi(s) de la memòria

Teatre Principal.- El combat del segle, escrita i dirigida per Denise Duncan, interpretada per Queralt Albinyana, Armando Buika, Alex Brendemühl, Andrea Ros i Yolanda Sikara, i produïda per la Sala Beckett és un elogi de la memòria, però també una superproducció en tots els sentits, tenint en compte els temps que corren. Un decorat adient, un punt espectacular; una música de primer nivell signada i dirigida per Marco Mezquida, cantada sense màcula per les tres dones, impecables en tots els vessants de la recreació de cadascun dels papers; també Àlex Brendemühl caracteritzat, entre d’altres, com a Jim Jeffries o Arthur Cravan, el poeta-boxejador. Aquest és el personatge més interessant de la funció. Una figura de qui mai no es contarà prou la vida, convertida en indiscutible obra mestra, perquè mai no sabrem realment com en va ser el final, una desaparició que ni el gran Houdini podria superar. Tampoc no sabrem mai quin ni com va ser el camí que el conduí cap al triple salt mortal amb el qual liquidà la seva existència. Tot conjectures que l’apropen a les del seu llegendari conco, Oscar Wilde.

Tanmateix, el protagonista principal d’ El combat del segle és Jack Johnson, el primer púgil negre que es va convertir en campió del món en la categoria dels pesos pesants i a qui dona vida Armando Buika, amb un físic impressionant, el més adient possible per al personatge, amb bones maneres com a actor, però amb el hàndicap de la dificultat que li representa haver de parlar en català, circumstància que resta punts a la representació, tot i l’esforç, la intensitat i les ganes que hi posa. És clar que el personatge, Johnson, va patir no poques insídies pel fet de ser negre, fins al punt d’haver de marxar dels Estats Units o el fet que quan hi tornà va haver de complir pena de presó. La seva vida va ser un camí de roses amb moltes més espines i paradigma del racisme del seu país, però el que no tenc molt clar és que la seva hagiografia serveixi d’exemple ni el color de la pell quartada de res, perquè res no ho és per justificar els fets d’un maltractador. Dit això, que esbuca bona part del discurs, arriba el moment xovinista amb anècdota. Començant per Buika, mallorquí, seguit de Queralt Albinyana i rubricat per Marco Mesquida, menorquins, hi hem d’afegir un petit detall. En els tres anys que Jack Johnson va estar a Barcelona, a més d’intentar fer de torero, rodà un llargmetratge del qual només s’han recuperat dos minuts, ni tan sols el títol, i ni el nom del director es coneix, crec, però cal ressenyar que un dels qui compartiren protagonisme amb el ‘gegant de Galvestone’ va ser Francesc Aguiló i Torrandell, director de cinema mallorquí i un dels personatges principals d’ El secreto de la pedriza.

P.S. Donar un cop d’ull al documental d’Isaki Laquesta Cravan vs. Cravan, a Filmin, tampoc no és mala idea.

Espai El Tub.- Quan la memòria i la història s’encavallen el resultat és documental. No és el més habitual damunt un escenari, però no és menys cert que Toni Gomila sempre tresca i pesca dins el safareig de la mnemosina. Els records són el seu cau i si d’una festa matancera en creà un univers, d’un carrer, el de la seva infància, n’ha fet una història col·lectiva nuant-ne moltes d’individuals. Talment com ho va fer Vasco Pratolini amb la famosa, crua, tendra i precisa descripció de la vida a la florentina Via del Corno a Crònica dels pobres amants.

La darrera criatura/creatura de Gomila és la història d’un carrer, la crònica de tot un poble, el microcosmos personal vist a través d’una lupa que l’amplia de manera que el converteix en un mirall on en un moment o un altre es veuen reflectides moltes de les nostres vivències, els nostres orígens o, si més no, les dels nostres progenitors. Aquell carrer és un exercici d’antropologia en estat pur, enfilant entrevistes a alguns dels ja escassos supervivents, interpretant les seves paraules tal com les va recollir. Paraules, records, llegendes convertides en història que Gomila ha fet seves per llançar-les cap al públic per perpetuar-les amb l’adhesiu de la data de caducitat arrabassat. Però no tan sols és aquesta, la intenció. Gomila ret també homenatge al seu poble, a la seva gent, uns famosos i coneguts, com Guillem d’Efak, Antoni Parera Fons, Miquel Àngel Riera, Pifol…, i d’altres anònims, però fonamentals amb el seu testimoni, perquè són la memòria viva, l’autèntic esquelet sobre el qual se sustenta l’entranyable i molt ferruginosa narració. Tan sols dos actors, Toni Gomila i Catalina Florit, per interpretar una carretada de personatges, dirigits per Ferran Utzet, el de Sopa de pollastre amb ordi, entre d’altres, sense gairebé més atrezzo que una sèrie de caixons i caixonets, cossiols i pasteres, que van poblant l’escenari, de la mateixa manera com varen néixer i créixer les cases en Aquell carrer, el de Sant Rafel al barri de la Torre. Allà hi cohabitaven, veïnejaven, manacorins, gent de fora poble, forasters, fins i tot na Lola, la madame de la casa de “dones que fumaven”, on es rebien tota mena de clients, des de soldats fins a oficials, potser, gairebé segur, algun veí… i fins i tot algun capellà. Tot això amb únicament dos actors, que, tan sols amb la seva veu i algun gest, amb el risc de la sobreactuació en la recreació que suposa, dibuixen un mapa “psicogeogràfic”, que diria el doctor Picornell, i ens traslladen a un passat molt nostrat i no tan llunyà, encara que ho sembli.