Elton John, una vida en 12 cançons

BarcelonaThe Final Tour. El nom és prou explícit: és l'última gira del músic britànic Elton John. Va començar el setembre del 2018 i el propòsit era acabar-la abans, però les restriccions pandèmiques van obligar a posposar molts concerts, inclosos els que havia de fer a Barcelona el 2020 i que finalment ofereix aquest dilluns i dimarts, tots dos al Palau Sant Jordi (21 h) i amb les entrades exhaurides. Quan aquest estiu Elton John, de 76 anys, deixi els escenaris, quedarà el record d'una carrera de més de mig de segle i una colla de cançons que l'han convertit en una superestrella del pop. Tot seguit, vida i obra del pianista i cantant britànic en 12 cançons.

'Skyline pigeon' (1969)

La formació clàssica d'Elton John –"Tots aquells dissabtes al matí que m'obligaven a estudiar Chopin i Bartók"– sura de tant en tant a la seva discografia. Potser era més evident al principi, com passa al disc Empty sky (1969), i en particular a la cançó Skyline pigeon, que en la versió original estava interpretada amb clavicèmbal i orgue. Era en plena època psicodèlica, i malgrat que l'àlbum no va ser cap èxit, sí que va consolidar el tàndem creatiu format per Elton John i el lletrista Bernie Taupin.

'Your song' (1970)

Un dels primers èxits i una de les cançons que millor ha cantat Elton John. Your song, present en el repertori de la gira de comiat, preserva encara l'ànima de rhythm'n'blues que havia conreat a Bluesology (el grup en què havia coincidit amb el cantant Long John Baldry), s'emmiralla en el pianista Leon Russell i els arranjaments respiren el mateix alè de pop sofisticat de Randy Newman, Burt Bacharach i Paul McCartney. Pel que fa a la lletra, és un bon exemple de la senzillesa i la sensibilitat amb què Taupin posa paraules a l'amor. Abans que la inclogués en el disc Elton John (1970), la va versionar el grup nord-americà Three Dog Night, que el 1969 ja havia fet el mateix amb Lady Samantha. Tot plegat va contribuir a obrir-li les portes als Estats Units. Al llibre de memòries Me (2019), Elton John recorda una festa a Califòrnia, a casa de Brian Wilson, dels Beach Boys, quan "un dels grans genis de la història del pop" "va despertar les filles i va cantar la tornada de Your song".

'Tiny dancer' (1971)

Bona part de les lletres de les primeres cançons de Bernie Taupin per a Elton John bevien d'experiències pròpies i de l'observació del paisatge humà més proper. Tiny dancer, de fet, s'inspira en la dona de Taupin, Maxine Feibelman. És ben curiós com Elton John va esdevenir el transmissor dels sentiments del lletrista, tot i que potser seria més pertinent parlar de simbiosi, perquè en moltes cançons Taupin semblava que escrivís també per expressar els sentiments més íntims d'Elton John. Tiny dancer, del disc Madman across the water (1971), és una altra de les imprescindibles en els concerts. Ho té tot: l'inici al piano, un subtil arranjament de pedal steel guitar i un ritme que desemboca en una tornada connectada amb l'univers de David Bowie.

'Rocket man' (1972)

Elton John admet que ell i Taupin no van compondre Rocket man amb "la intenció de crear un gran èxit". Però ho va ser, com altres cançons incloses en el mateix àlbum: Honky Château (1972). "Vam topar amb una manera diferent de comercialitat, i l'èxit de la cançó va fer que canviés el nostre públic". Val a dir que hi havia prou coses a favor seu: la popularitat de la carrera espacial, un relat de Ray Bradbury com a inspiració i el glam-rock com a context sociomusical (el 1971 va ser l'any de Life on Mars? de David Bowie). Rocket man va ser el gran salt abans del salt a l'infinit.

'Bennie and the Jets' (1973)

Elton John descriu l'àlbum doble Goodbye yellow brick road (1973) com "un disc bastant fosc", amb "cançons sobre la tristesa i la desil·lusió, sobre borratxos, prostitutes i assassins, una altra sobre una lesbiana de 16 anys que mor al metro". Tanmateix, va ser un èxit aclaparador. "No tenia ni idea de qui devia estar comprant el disc", admet. Va triomfar fins i tot Bennie and the Jets, "una cançó molt estranya", que MCA Records va voler publicar com a single als Estats Units perquè ja era un èxit a les emissores de música negra de Detroit. Definitivament, l'èxit no depenia de les intencions de l'artista, però sí que somreia a Elton John i Bernie Taupin, una societat creativa en estat de gràcia sobretot entre el 1969 i el 1974.

'Candle in the wind' (1973)

És un himne en tonalitat major dedicat a Marilyn Monroe que reflecteix tant el caràcter mitòman de Bernie Taupin i Elton John com la comprensió de tots dos vers personatges assetjats pels interessos dels altres, inclosa la premsa. De fet, la lletra adopta el punt de vista de qui mira la persona més enllà de l'estrella de Hollywood, potser esperant que el públic també mirés així Elton John. El 1997 va dedicar Candle in the wind, amb alguns canvis a la lletra, a Diana Spencer, la princesa de Gal·les morta en un accident de trànsit a París mentre fugia d'uns fotògrafs.

'Don't let the sun go down on me' (1974)

Elton John explica que la primera vegada que va provar la cocaïna va ser mentre enregistrava a Colorado el disc Caribou (1974). Una de les cançons era una balada soul, Don't let the sun go down on me, que el mateix Elton John va "odiar" tan bon punt la va gravar. No en volia saber res... Tanmateix, la va incloure en el disc. L'addicció a la cocaïna i a la "falsa necessitat d'autoconfiança" van durar setze anys, fins que el 1990 va començar un tractament de desintoxicació, també a l'alcohol i a altres conductes addictives. "Fa setze anys que vivim plegats, i hem passat estones molt bones, però és hora que et digui el que sento per tu. [...] He trigat setze anys a adonar-me que estar amb tu no m'ha dut enlloc. [...] No vull que ens enterrin junts", deia en una carta adreçada a "la dama blanca", la cocaïna, escrita a l'Hospital Luterà de Park Ridge, a Illinois, el 19 d'agost del 1990. Una de les primeres actuacions d'Elton John "un cop net" va ser en un concert de George Michael a Wembley: van cantar a duo Don't let the sun go down on me, com havien fet sis anys abans al Live Aid.

'Someone saved my life tonight' (1975)

Elton John va estar a punt de casar-se amb Linda Woodrow el 1968. S'havien promès, però com més s'acostava la data del casament més angoixa patia ell, un mar de dubtes sobre la identitat sexual i sobre com afectaria el matrimoni una carrera musical encara a les beceroles. Elton John, en una acció que ell mateix lamenta, va arribar a escenificar un intent de suïcidi per cridar l'atenció esperant que Linda atribuís "la desesperació suïcida a la infelicitat davant la imminència del casament": va posar un coixí al forn per arrepenjar-hi el cap i va obrir una mica el gas mentre s'assegurava d'obrir "les finestres de la cuina": "A l'habitació no hi havia prou monòxid de carboni per matar una vespa". El padrí de boda, John Long Baldry, el va "salvar", com diu la lletra de Bernie Taupin: "Què fas vivint amb una dona? Vols tocar de peus a terra? Ets gai, estimes més el Bernie que a ella", va dir Baldry. Aquell casament no va celebrar-se. Tot ho explica aquesta cançó del disc Captain Fantastic and the brown dirt cowboy (1976).

'I'm still standing' (1983)

Elton John i Bernie Taupin van partir peres creatives el 1976, però hi van tornar el 1983 amb l'àlbum Too low for zero. El punk i la New Wave havien bandejat Elton John, que continuava sent una estrella però que ja no brillava tan intensament a les llistes de vendes. Tanmateix, no va deixar de ser notícia, com quan va comprar un club de futbol (el Watford), quan va esmorzar amb la reina d'Anglaterra o quan el 1980 va tocar a la Unió Soviètica. Creativament, el ressorgiment va arribar amb I'm still standing, una declaració de principis adreçada a la discogràfica Geffen perquè fes millor la feina de promoció. "Era una cançó arrogant amb la qual els deia: a la merda!" L'arrogància va funcionar: un baix ple de funk, el vent a favor dels Nous Romàntics i la MTV van comportar vendes milionàries. El videoclip el va filmar a Canes, on va coincidir amb el grup Duran Duran: la festa posterior forma part de les llegendes de rock'n'roll, Martini amb vodka, cocaïna i habitacions d'hotel arrasades.

'Sacrifice' (1989)

Sacrifice, del disc Sleeping with the past (1989), treu el cap entre les deu cançons d'Elton John més escoltades a Spotify. És filla del seu temps, una balada produïda per Chris Thomas amb percussió sintètica i una tornada que repeteix "It's no sacrifice at all / No sacrifice at all". Bernie Taupin mirant d'entendre amb maduresa les complexitats d'una relació. Elton John passava un moment prou delicat: el van intervenir a la gola tement un càncer, va demandar disset vegades el diari sensacionalista The Sun per difamació, sectors reaccionaris arreu van engegar campanyes homòfobes en plena pandèmia pel VIH, alguns amics i coneguts havien mort a causa de la sida... En aquest context, Sacrifice va ser un número 1 reparador al Regne Unit el 1990, just quan el cantant estava tractant-se les addiccions.

'The one' (1992)

The one és una de les cançons que Elton John va tocar al Miniestadi del FC Barcelona el 21 de juliol del 1992, tal com va quedar consignat al vídeo Live in Barcelona. Un any abans, la rebuda del públic al duo de Don't let the sun go down on me amb George Michael havia obert el camí per a un nou Elton John, net d'addiccions i que mirava d'entomar la tristesa per la mort d'amics com Freddie Mercury. Amb la resolució de qui comença una nova etapa, va enregistrar l'àlbum The one, amb portada dissenyada per Gianni Versace. L'Elton John dels noranta va dedicar esforços i recursos a la Fundació contra la Sida. Artísticament, va participar en la banda sonora d'El rei lleó i el musical de Disney basat en l'òpera Aida. També va fer un duet amb Luciano Pavarotti i va conrear la seva imatge com a gran actiu de la història del pop britànic.

'Hold me closer' (2022)

Elton John i Bernie Taupin no han deixat de treballar plegats: cinc discos en els últims 22 anys. A banda de la banda sonora de la notable pel·lícula Rocketman (2019), un dels àlbums més curiosos és The lockdown sessions (2021), un disc de col·laboracions d'Elton John amb artistes tan diversos, estèticament i generacionalment, com Dua Lipa, Eddie Vedder, Stevie Wonder, Nicki Minaj, Stevie Nicks i Miley Cyrus. L'any següent, en una edició digital especial, hi va afegir Hold me closer, amb Britney Spears: era una manera d'acompanyar el retorn de la cantant nord-americana després del litigi per la tutela amb el pare.