Carla Rovira: "Em van dir que la meva criatura potser no naixeria viva i em vaig sentir molt fracassada"

Barcelona"Sentir que la meva experiència no és única al món em fa sentir menys fracassada", diu l'actriu i creadora Carla Rovira (Girona, 1982). Al seu últim espectacle, [Èxit] through the gift shop, comparteix sense embuts la història d'un embaràs ple de complicacions i incerteses. Com Gemma Brió, Clàudia Cedó, Concha Milla i La Danesa, Rovira aborda un relat cru sobre la maternitat i els processos de gestació que no acaben com s'esperava. Després d'estrenar-lo a la FiraTàrrega 2022, el recupera a la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts Lliures entre el 22 de maig i el 2 de juny.

Com vas viure l'embaràs?

— Va ser un procés molt heavy... L'altra meitat de la gestació, Manoly Rubio, és una dona trans. Per tant, també és mare biològica de la criatura, però com a mare no se la tracta igual que a mi. Només per això ja van ser uns mesos molt forts. Ens vam fer moltes preguntes. Què vol dir ser mare? Què significa un procés de gestació i criança?

Pel que tinc entès, en una revisió mèdica us van donar una mala notícia que ho va complicar tot.

— Sí, quan estàvem de sis mesos i mig ens van dir que la criatura tenia una malformació al cervell. Em van dir que la meva criatura potser no naixeria viva i em vaig sentir molt fracassada. Això va ser el 12 de març del 2020, dos dies abans que ens confinessin. Aquell dia vaig sentir molt dolor, vaig sentir-me culpable... Però sobretot vaig sentir-me fracassada.

Per què fracassada?

— En un embaràs, tot es vincula amb el resultat final. Sembla que un procés de gestació no és legítim si no n'obtens una criatura. Si el resultat no és una criatura viva, sense cap tipus de discapacitat, amb unes condicions determinades que li permetin ser una futura treballadora, no es considera un procés exitós. És una mentalitat capitalista, que forma subjectivitats fracassades. Es mercantilitzen les persones ja des del naixement. Com diu la filòsofa Silvia Federici, els cossos gestants estan controlats per les institucions per poder generar nova mà d'obra.

És com si els embarassos fossin una cursa amb meta d'arribada?

— Sí... De la mateixa manera que en un museu s'intenta capitalitzar l'experiència a través d'un souvenir final, en els processos de gestació es capitalitza la criatura. D'aquí ve el títol de l'obra, [Èxit] through the gift shop ([La sortida] per la botiga de regals). Els metges et diuen: "Fins als tres mesos no diguis que estàs embarassada". Per què no puc dir-ho, encara que aquest embaràs no acabi amb una criatura viva? On queda, l'experiència, si no la pots explicar?

Quan us van parlar de la malformació de la criatura, faltaven més de dos mesos per al part. Com vau viure aquest temps d'incertesa?

— Ja havia superat el punt de viabilitat fetal, que és quan es considera que, si aquesta criatura neix, se'n podrà sortir amb suport mèdic. En aquest punt de l'embaràs fins i tot canvien els termes: ja no es parla de pèrdua gestacional, sinó de mort gestacional. També havia superat la setmana en què podia accedir legalment a un avortament. Fins a la setmana 14 l'avortament és totalment lliure. Fins a la setmana 22 pots avortar amb un informe mèdic. A partir de llavors, si vols avortar, un tribunal mèdic ha de valorar si el pronòstic del diagnòstic serà prou greu perquè afecti seriosament la vida de la criatura. La decisió està vinculada a lleis capacitistes: no depèn del teu desig, sinó de si la criatura serà anatòmicament diferent.

I després del part, què va passar?

— Avui la meva criatura té una vida normalitzada. La malformació no li afecta el dia a dia. Després de l'embaràs tothom em deia: "Per què t'havien d'espantar d'aquesta manera?" Però no, no es tracta d'això. Hem de poder mirar els processos mèdics de fit a fit.

En el primer embaràs et deus trobar amb unes situacions fins llavors desconegudes. Què et va sorprendre més?

— Quan el teu cos està embarassat, esdevé una mica de domini públic. La gent et toca la panxa, et diuen què has de menjar, et diuen que vigilis amb tal cosa... Tan bon punt neix, en canvi, t'has d'espavilar tu sola. Els primers dies et venen a ajudar, però la gent ha de treballar. Les cures queden al marge de la vida. Si tingués més tribu, seria menys mare.

Per què?

— L'altre dia vaig anar a veure l'obra Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les Espies de Veritat, de Berta Prieto i Lola Rosales, i en un moment donat un personatge retreu a la seva mare que no li hagi deixat experimentar la feminitat. Diu que va haver d'aprendre la feminitat de la seva cosina gran, de la seva germana... I jo vaig pensar: "Que guai! Això no és un problema! La teva mare no t'ho ha d'ensenyar tot".

La decisió de tenir un fill pot ser genuïna?

— Crec que no. Poso en dubte que existeixi l'instint maternal. El desig de ser mare és molt complex, té moltes capes que s'han de disseccionar. Hi ha tantes qüestions que t'empenyen cap a aquesta decisió... Però això no vol dir que no sigui una decisió meravellosa.

“Ser mare a Catalunya, mentre veus com altres mares a Palestina, al Congo, a la mar Mediterrània veuen les seves criatures assassinades et col·loca en un lloc estranyíssim”, deies fa poc a X. Creus que ser mare et canvia la manera d'estar al món?

— Des que soc mare, un dels meus pitjors malsons és imaginar-me que soc al mar i no puc sostenir la meva criatura. El procés de criança m'ha fet connectar amb certes qüestions que abans no m'interpel·laven tant. Això no vol dir que altres persones no hi puguin connectar sense passar per aquesta experiència. Però a mi ser mare m'ha agermanat més amb el món. Vull el millor per a la meva criatura i això fa que també vulgui el millor per a totes les altres, perquè no són diferents de la meva. No puc concebre defensar els drets humans de la meva criatura i no voler defensar els drets de totes les altres persones.

Fa uns mesos, en un article a Catorze, confessaves que no arribes a final de mes tot i que tens "una carrera relativament exitosa" com a creadora. I afegies: "No puc continuar enganyant-me amb una il·lusió que em genera estrès, maldecaps i precarietat en l'actualitat [...] Estic començant a buscar altres derives professionals". ¿Et planteges seriosament deixar el teatre?

— Sí, sí. He decidit que, si no hi ha diners pel mig, no faré cap altre projecte. M'està arruïnant la salut mental. Em sento poc valorada, em comparo tota l'estona amb altres persones a qui els van bé les coses. I a més, tristament, no sé si arriben a final de mes, elles, tampoc. El problema és que estem imposant lògiques mercantils a la cultura, que és un dret.

Què vols dir?

— Necessitem fer màrqueting de les nostres feines, de les nostres vides, perquè és la manera de vendre entrades. Però tot és mentida, els números no surten per enlloc. No he tingut mai una retribució justa per la meva feina. Amb les produccions pròpies, mai. Fins ara les feia igualment per activisme. Però ha arribat un punt que penso que potser ho hem de deixar ensorrar. Ensorrem-ho, que només quedin els teatres comercials, els dos teatres públics i que s'expliqui sempre el mateix.