L'Última

Maria de la Pau Janer: “Em vaig equivocar anant a les llistes del PP, però ja està bé, no em massacreu tant”

Escriptora

17/03/2024
8 min

En aquesta conversa, Maria de la Pau Janer (Palma, 1966) parla més clar que mai d’algunes polèmiques que l’han acompanyat aquests últims anys. Haver anat el 2007 a les llistes del PP de Jaume Matas és una llufa que no s’acaba de treure aquesta escriptora que ha venut milers de llibres. Guanyadora del Premi Planeta 2005, la primera novel·la la va publicar quan només tenia 19 anys. És vídua –“una paraula lletja”– des que el 2021 es va morir el seu marit, el doctor Joan Corbella. Ella també és doctora, però en filologia catalana, i continua fent classes a la Universitat de les Illes Balears. L’Alícia, la seva filla de 17 anys, li ha sortit de ciències.

Tens una filla que aquest 2024 en farà 18. Què és l’últim que has fet per ella?

— Ajudar-la tot el que he pogut en els últims exàmens trimestrals. La filla no ha sortit a la mare, perquè ella és de ciències pures. Està en aquell moment que té la selectivitat molt a prop i té unes quantes opcions ballant-li dins del cap, entre elles medicina.

I l’últim que ha fet la teva filla per tu?

— Fa moltes coses per mi. Em dona molta força per viure i per tirar endavant. El fet de tenir-me confiança, de fer-me confidències que potser només es fan a les amigues, això per a mi és un regal.

¿Ha canviat la relació que tens amb la teva filla des que es va morir el seu pare, el teu marit, el doctor Corbella?

— Ella tot just tenia tretze o catorze anys quan va morir en Joan, i a aquesta edat, adolescent, és terrible perdre un pare. Vam fer camins divergents. La meva filla i jo sempre havíem estat molt unides i, en el moment del dol, no vam reaccionar igual. Ella va viure un trauma i va encapsular aquest dol i jo el vaig viure molt intensament. Ens vam com separar, en la forma de viure el dol. I ara, més de tres anys després, ella està passant el dol que havia d’haver passat. A mi m’alegra, això, perquè els dols encapsulats són terribles i, d’altra banda, m’entristeix molt perquè sé com són els dols. La voldria ajudar, però això cadascú ho ha de passar.

Quina és l’última vegada que t’has referit a tu mateixa com a vídua?

— No fa gaire, jo soc vídua.

És una paraula amb què et sents còmoda?

— No gens, és una paraula lletja, és una paraula molt lletja. Jo no vaig per la vida dient “soc vídua”, però quan fas tràmits amb l’administració, per exemple, ho has de dir. Ja a la Bíblia la vídua és com la dona dèbil, desemparada, que ha perdut la persona que, entre cometes, la protegia i aquesta idea no m’agrada. Una altra cosa és que tu et sentis vídua, perquè has perdut una persona molt important a la teva vida. I t’hi sents. Però aquesta connotació pejorativa, “ai pobreta”, no m’agrada.

¿Podria ser que et tornessis a casar o amb el Joan ja va ser el teu segon i últim casament?

— En aquest moment de la meva vida, ni m’ho plantejo. La veritat és que em vaig casar amb en Joan perquè volíem reafirmar el nostre amor davant de la societat, de la gent, necessitàvem reafirmar-lo. Era una necessitat de parella que ha viscut una relació clandestina durant uns anys.

No va ser fàcil: tots dos teníeu parella. ¿Va ser més difícil això o la diferència d’edat entre l’un i l’altre?

— Mira, que tots dos tinguéssim parella va ser molt difícil. Jo em vaig divorciar abans, crec que les dones som més expeditives, però ell va tenir molts problemes i li va costar més.

Tu vas pensar “serà un d’aquells homes que diuen «sí sí, ara em separo...»”

— Ho vaig pensar moltes vegades. En canvi, la diferència d’edat per a mi no va ser mai cap problema. Quan li vaig dir a la meva mare: “Me cas!”, ella em va dir: “Tu t’has aturat a pensar l’edat que té el Joan?” Ii jo li vaig contestar: “Mira, mare, per cinc anys amb ell signo”. I em vaig casar i vaig tenir més de vint anys amb ell. La diferència d’edat només la vaig notar els dos últims anys. En Joan tenia un esperit, una força, una energia i una il·lusió que no es corresponia a una persona de la seva edat.

Continues a cavall entre Palma i Barcelona?

— Sí, tot i que vaig fer una pausa. Venia dos o tres dies a la setmana i un dia vaig tancar la porta de casa a Barcelona pensant que tornaria la setmana següent. Vaig estar més de dos anys sense venir, pel confinament i la mort del Joan. Quan vaig tornar, jo era una altra persona. 

Què és l’últim que has sentit a Mallorca referit als catalans?

— Depèn, Mallorca està molt dividida, ja ho saps. Els meus amics, la meva família diuen “quin gust, que bé Catalunya”. Després hi ha el mallorquí típic que té molts recels cap als catalans, com el germà petit cap al germà gran. 

I a Catalunya referit als mallorquins?

— A Catalunya és l’actitud del germà gran, encantat amb el germà petit. “Com m’agrada com parles!”, m’ho han dit deu milions de vegades, a la meva vida. Si vas a Tarragona, a Lleida, també trobaràs accents diferents. El meu és un accent més del català, no soc una cosa exòtica. 

Quina és l’última oferta que t’han fet per anar a una llista política?

— Ha, ha, ha. Mira, una i oli, com diem a Mallorca. Una i prou. Jo crec que la gent ja sap què pot demanar i què no. 

¿Te n’has penedit tota la vida d’haver dit que sí a Jaume Matas per anar a les llistes del PP el 2007?

— No només me n’he penedit tota la vida, sinó que em fa ràbia haver-me’n penedit tota la vida. Ha arribat un punt de la meva vida en què puc dir que no hi ha dret amb el que em va passar. Vaig estar dos mesos de candidata independent perquè volia ser consellera de Cultura i millorar el català, fer una feina per la meva llengua a Mallorca, i em van massacrar tots. I em vaig passar quinze anys demanant perdó. Anant a una entrevista en què no se’m preguntava res més. Se’m qualificava de pepera quan jo no ho he estat mai, anava d’independent i amb unes condicions molt explícites. Em vaig equivocar? Clar que em vaig equivocar, però ho he hagut de dir tantes vegades, Albert, de veritat, que ja n’estic farta.

Estàs farta de què?

— Estic farta de demanar perdó, de donar explicacions. Han passat un munt d’anys. Em vaig equivocar? Sí. Ho tornaries a fer? No, no ho tornaria a fer. Però ja està bé, no em massacreu tant, que ningú m’ha parlat dels meus llibres amb aquesta intensitat. Tenim memòria molt curta per a segons quines coses i molt llarga quan tenim una excusa per massacrar una persona. I jo suposo que ara, quan et tornes més gran, he dit prou. No penso demanar disculpes ni una vegada més. Em sap molt greu haver decebut certes persones, segur que a qui vaig decebre era gent que no em coneixia i que em va malinterpretar, però no em passaré els propers quinze anys demanant excuses una altra vegada. Per mi és un tema tancat.

Hi ha alguna cosa en tu, no sé si hi coincideixes, que fa que siguis una persona criticada.

— La polèmica, una certa polèmica. Sí, ho sé, no m’agrada.

Quina és l’última explicació que has trobat al fet que et passi això?

— Per què vaig sempre envoltada d’una certa polèmica? Per moltes raons. Perquè soc una dona, si fos un home no m’ho haurien fet. Perquè vaig començar massa jove, això és veritat, vaig ser una inconscient, amb 19 anys vaig publicar la primera novel·la. A tu et sembla normal? N’estava contentíssima i ara no la vull ni mirar, em sembla infumable. Perquè em vaig llançar a la vida dels mitjans, de la literatura, de la crítica literària amb un entusiasme i una ingenuïtat que no calien. També perquè jo tenia bona imatge...

Per dona, per jove, per guapa, per fer més coses que no només escriure...

— Sí, em referia a bona imatge a les càmeres. Perquè he fet feina als mitjans de comunicació. Perquè soc una dona ambiciosa i les dones ambicioses són bruixes i els homes ambiciosos són meravellosos. I jo sempre he estat ambiciosa professionalment... No hi ha prou raons?

Potser fa deu anys no haguessis parlat amb aquesta claredat.

— Potser ni fa cinc anys, mira què et dic. Potser és ara el moment en què puc ser més sincera.

Creus que la mort del Joan hi té alguna cosa a veure o és més una qüestió d’edat?

— Les dues coses. La presència d’en Joan a la meva vida em va ajudar molt i, evidentment, l’edat influeix molt. Als trenta anys, o als vint, quan vaig començar, sembla que hagis de demanar permís per a tot. No és que amb l’edat et facis més superba, al contrari, penso que et fas més humil i flexible. Crec que tinc més estimació per mi mateixa.

Què és l’últim que estàs escrivint?

— Una novel·la nova, que he començat no fa gaire i que encara estic en aquell punt que no saps si rodarà del tot, la deixaràs o la continuaràs fins al final. Top secret. Jo no em veig sense escriure. Escric des dels deu anys. És la cosa més constant que he fet sempre.

Ja que parlem clar, quin és l’últim pensament que vas tenir per Juan Marsé, quan es va morir?

— Ah, quan es va morir... No em vaig entristir, què vols que et digui, no vull ser hipòcrita. No desitjo la mort a ningú, mai li vaig desitjar res dolent, mai, però allò va ser tan innecessari. Que davant de 400 periodistes, el membre d’un jurat –que ha arribat a una decisió que s’ha de parlar en grup– faci un al·legat personal per destruir l’obra guanyadora, sobretot, i la finalista, era tan innecessari, era voler fer mal per fer mal. Era per dir-li “senyor, quin problema té vostè a la vida, que necessita fastiguejar d’aquesta manera els altres?”

Això, recordem-ho, la nit que et donen el Planeta.

— Que és una nit que pensaves que no viuries mai i finalment et passa. Hi ha molt d’atzar a la vida, en tot. No crec que la del Planeta sigui la meva millor novel·la; vaig tenir sort, va anar bé, era una novel·la potent, el vaig guanyar. Això també m’ha acompanyat vint anys.

¿També has de demanar perdó per haver guanyat el Premi Planeta?

— No l’he demanat mai, m’hi vaig presentar sent molt conscient del que podia venir si guanyava, però hi ha gent que m’ha tractat com si l’hagués de demanar. Si es pogués guanyar dues vegades el Planeta, ara em tornaria a presentar. Però sí que he tingut la sensació de refús i de rebuig per haver acceptat entrar en el món del Planeta.

Quina és l’última vegada que has vist Jaume Matas?

— Doncs mira, el dia que li vaig tornar l’acta de diputada. 

Recordem que no vau fer majoria absoluta, es forma un govern d’esquerres, plega Jaume Matas i plegues tu.

— Jo ja ho havia dit: si no he de ser consellera, no seré mai diputada del PP. Vaig pensar "realment t’has equivocat molt, el teu món és el de la cultura, ara pagaràs la culpa". I la vaig pagar, eh.

¿I mai més has tornat a veure Jaume Matas? No l’has visitat a la presó?

— Ni he parlat amb ell. Prefereixo no veure’l.

Quina és l’última il·lusió que tens ara mateix?

— Que la meva filla acabi bé segon de batxillerat, fer alguns viatges, la il·lusió d’avançar bé en la novel·la. La il·lusió de viure, que la vaig perdre i ara la torno a tenir.

Les dues últimes són iguals per tothom. Em sabries dir alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Jo escoltava El Último de la Fila, però pot ser que tinguin uns títols estranys? Insurrección, et diria. Els altres són molt llargs. 

Les últimes paraules són teves.

— Voldria dir que en aquest temps tan convuls, que vam sortir d’una pandèmia pensant que seríem millors persones i tenim dues guerres terribles al voltant, ens hem de refugiar en aquelles coses que ens fan companyia. En el meu cas, un gran refugi són els llibres. En aquest món d’imatges contínues, les paraules continuen sent molt importants. Per parlar i per trobar-les als llibres.

Maria de la Pau Janer a l'Hotel Palace de Barcelona abans de l'entrevista.
De 8TV a l'Hotel Palace

Arribo a l’Hotel Palace de Barcelona i ja em trobo Maria de la Pau Janer fent l’aperitiu, amb tot el bar per a ella. Ens fixem en un quadre preciós de Xavier Cugat, titulat Barcelona olímpica, en què es veu un rellevista que corre amb la torxa a la mà, una barretina que li vola i un gos, el Cobi, que li marca el camí. Cugat va viure els anys previs als Jocs Olímpics des d’una suite d’aquest hotel, però es va morir el 1990 i no en va veure la inauguració.

L’última vegada que havíem coincidit amb la Maria de la Pau –Pau, per als seus amics– va ser a 8TV, la cadena privada de televisió que va deixar d’emetre ara fa mig any. L’escriptora hi presentava Ànimes, un programa d’entrevistes en què demanava als convidats que expliquessin coses que no solen explicar. “Avui et toca a tu”, li dic per començar la conversa.

stats