Maria Hein: “Em feia ganes rompre amb la imatge que m’havien posat de nina dolça”

PalmaDos anys després de presentar-se amb Continent i Contingut, àlbum de debut amb què va aconseguir, entre d’altres, el premi Enderrock a Millor Disc Revelació, Maria Hein acaba de publicar el seu segon disc, Tot allò que no sap ningú, produït per Sr. Chen i Ferran Palau. Poc en queda, d’aquella carta de presentació, en aquest nou treball, on Hein aposta decididament per l’electrònica i on repassa, des del principi i fins al final, la història d’una relació sentimental. 

Què provoca més vertigen, un primer disc on se suposa que us heu de presentar o un segon disc amb el qual se suposa que us heu de consolidar?

— El segon, molt més! Al final un primer disc sempre és un primer disc i no tens altre material per comparar-lo, no hi ha res a darrere. Que és vera que fa por perquè t’estàs presentant, però almanco a mi m’ha costat molt més el segon. Ja durant tot el procés de composició i producció estava nerviosa perquè, a més, aquest disc no té res a veure amb el primer. I pot passar que el públic digui “el primer era millor”, però el que intent i vull és estar a l’altura del que he fet fins ara i fins i tot superar-me. Per això supòs que el primer va ser més fàcil també. 

De fet, són tan diferents entre ells que és com si, d’alguna manera, us tornàssiu a presentar. En queda res de la Maria Hein de Continent i Contingut a Tot allò que no sap ningú?

— A veure, tenen en comú el so íntim, perquè al final les meves cançons són molt íntimes. I també el piano, que és un element que gairebé és dins meu. La veu també, perquè al final tant en el primer disc com en el segon hi don molta importància. Al final jo som la mateixa persona, però han passat dos anys des que va sortir el primer disc i jo amb el primer era a Mallorca i ara som a Barcelona. Som la mateixa persona i compartesc moltes coses amb la Maria de fa dos anys, però la meva vida ha canviat molt. 

És sobretot pel fet de traslladar-vos que ha canviat la música que feis?

— Hi ha un parell de factors… El primer és que em feia ganes rompre amb la imatge que m’havien posat de nina dolça que sembla que acabi de sortir de la mar, com una sirena. Quan vaig treure el primer disc tenia 17 o 18 anys, és normal que passàs així, però jo sentia que no m’acabava de definir. Tampoc em sentia còmoda amb l’etiqueta de “cantautora” perquè sí, jo escric i cant les meves cançons, però també faig moltes coses, per molt que m’agradin Els Setze Jutges i la Nova Cançó. Sentia que no em definia… Després del primer disc em vaig bloquejar artísticament perquè no sabia cap on anar, pel que fa al so. Però em vaig traslladar a Barcelona i vaig començar a rebre ímputs de gent nova, amb qui podia anar a l’estudi i descobrir nous estils. Hauria pogut fer un disc paregut al primer i ja està, no hauria passat res, però tenia ganes de jugar i provar i endinsar-me en un lloc on no m’havia vist mai. 

Un lloc on heu pogut treballar amb gent com Julieta, aquests darrers mesos, Mushkaa, Rita Payés i Socunbohemio, que col·laboren en el disc. Què compartiu amb tots ells?

— Em sent molt acompanyada gràcies a tots ells. M’agrada molt crear amistats a través de la nostra feina, que és el que ens agrada fer. I amb ells passa una cosa molt heavy que no havia passat mai. Sempre hi havia hagut artistes internacionals que feien trap, R&B, pop… que eren els que ens estiraven a tots. Ara tot això també ho feim nosaltres, que apostam per fer-ho en català. Jo per a aquest disc he tingut més referents de parla anglesa i internacionals, però comencen a ser-hi els que ho fan en català, i crec que és una cosa que està molt bé, no només perquè no havia passat mai, sinó perquè tindrà influència en tots els que no tenien referents en català. 

Sí que hi ha un referent que és evident en el disc i sembla que sigui gairebé inevitable: Rosalía.

— Mentre fèiem el disc ens barallàvem i tot, amb en Ferran i en Chen, perquè és un referent que jo no podré amagar mai i que m’ha influït molt, sobretot amb Motomami. És impossible negar-ho. Però mentre fèiem el disc em deien que hi sonava massa, que ho havíem de rebaixar. Si volia que qualque cosa sonàs més seca i més filtrada, en Ferran em deia “tu no te n’adones perquè ho tens dedins!”, perquè tenc els meus referents molt integrats, i ella té una marca tan pròpia i tan nova…

En aquest Tot allò que no sap ningú el que feis és repassar una relació entre dues persones, des que comença fins que acaba, amb tots els alts i baixos que implica en aquest cas. Més que un disc, és una muntanya russa emocional. 

— [Riu] Sí, tenia molt clar que volia que fos així. Per mi aquest disc és com un conte que comença amb Es perfil des teu cos, aquell moment en què tot són papallones, i després, a partir de la quarta cançó, comencen els primers problemes, la part de balada i tristor, quan comences a veure que això no va enlloc. Després arriba Solitud, que és clarament el moment d’assimilar i aprendre que estaràs tota sola, però per mi és una cançó d’empoderament, de dir “estic tota sola, però no t’he necessitat mai”, i aquí comença l’altra cara del disc, la més crua i obscura. La darrera cançó és com la darrera carta, la darrera conversa entre dues persones. 

Amb el primer disc vàreu rebre premis d’Enderrock i nominacions als premis Alicia i al Premi Cerverí a la millor lletra per Sa teva presència. Motiven i engresquen o fiquen pressió, els premis?

— Les dues coses. Al final et donen força perquè, a veure, als primers premis Enderrock que vaig anar hi vaig recollir dos guardons i, després, a les Balears i una altra vegada a Catalunya! M’arriben a dir fa cinc anys que em nominarien a millor lletra, jo que no havia escrit en la vida i que som una persona que llegeix poquíssim… Em dona molta força, perquè quan he rebut aquests premis m’he aturat a pensar en el que signifiquen, però és cert que també creen expectatives. I què passa si ara no en guany cap? Intent no menjar-me el cap amb això perquè per ventura no en guany ni un. I vull pensar que aquest disc s’escoltarà molt i agradarà molt. Estic molt satisfeta amb el disc i tal vegada rebrà premis i tal vegada no, però agraïda ja ho estic per tot el que he rebut.