Clara Fiol: “Em sent amb poder per assenyalar allò que no em sembla bé”

PalmaContesta sense fer-hi voltes, curt i clar. No és habitual. Clara Fiol Dols (Palma, 1995) no és convencional i, des d’aquesta personalitat singular que transmet, treballa la música d’arrel, canta i compon, i escriu poemes. Ha publicat ja el seu segon poemari, Còrpora (AdiA), que segueix Miloques i rabasses (Documenta Balear). És professora de veu a l’Ireneu Segarra de Palma, després d’haver-ho fet al Taller de Músics de Barcelona. I és, o sobretot és, una tercera part del grup Marala, amb qui, després d’A trenc d’alba, han començat a treballar el segon disc. El volen tenir enllestit a finals d’enguany.   

Com és Còrpora respecte de Miloques i rabasses? 

— El veig com un contrapunt, més fosc, a aquella primera llumeta. Tot i una certa continuïtat, s’hi veu que estic més enfadada, dic les coses amb més contundència. El vaig pensar com una mena d’assaig d’allò que no és matèria, tot allò que desapareix, la nostra desaparició. 

Sembla que, com en les cançons, cercau paraules que molta gent no fa servir, ni coneix. En els dos llibres de poemes que heu publicat, ho feis des dels mateixos títols, amb paraules de gran entitat formal.

— La forma és una entitat que m’agrada. Cuidar les paraules hi va implícit. A més, potser perquè he viscut a Barcelona, m’agrada molt la forma de la llengua com me l’han ensenyada, a mi, la meva padrina i ma mare. Així que tir cap allò que sent que és propi i alhora també compartit.  

Heu dit que estau enfadada. Amb què?

— És com si hagués après a assenyalar allò que veig que no està bé. Crec que hi ha cosa de gènere en això. Per ventura era més nina abans i pensava que havia d’estar més conformada amb la realitat i havia de mostrar sempre una aparença correcta, feliç i lluminosa, també inofensiva. Crec que dins Còrpora no hi ha especialment ràbia, però sí que em sent amb més poder per assenyalar allò que no em sembla bé. I això passa per un procés de consciència de gènere, de tenir clar que jo també puc dir-hi la meva i també em puc enfadar.

Fa un parell d’anys, vàreu dir que volíeu treballar com a dona, pensant des del gènere. Diríeu que amb aquest empoderament ja ho feis?  

— A veure, jo diria que és un procés natural. I no m’hi sent tota sola, és més, amb Marala m’hi sent molt acompanyada. El feminisme està avançant, totes, moltes, anam fent-hi feina. Ara bé, que jo sigui dona té un significat, i el té si faig un llibre, una cançó o en qualsevol cosa de la vida. I això que em reconec una privilegiada dins un col·lectiu que pateix la desigualtat per una qüestió de gènere. 

Abans d’anar a la música, tornem un moment a la poesia. Heu escrit: “M’acost a la poesia com qui guaita i se’n va”. Què heu volgut dir amb això?

— He estudiat música. I encara que sempre m’ha interessat el món literari, no me’n sent cap experta. Per mi, escriure poesia és un espai fresc al qual guait cada tant, i m’agrada que sigui així. M’ho prenc seriosament, llegesc, estudii Humanitats, però ara ho entenc com un divertiment, cosa que no s’ha d’entendre com un demèrit ni un menysteniment. Al contrari.

Del primer llibre de poemes en varen sortir de musicats. A Còrpora heu escrit pensant en cançons?  

— A Còrpora hi ha dues lletres de cançons, encara inèdites. De vegades els poemes surten al mateix temps que la música. M’agrada molt jugar amb la forma i la música ja té una mètrica, una rítmica i unes sonoritats. També vaig fer dansa. I tot lliga, perquè són maneres d’expressar-se en les quals hi ha tant o més pes de la forma que del contingut. Com davant moltes expressions artístiques, de vegades estic contenta de no entendre res, simplement de passar-hi gust o de no passar-n’hi i que em remogui qualque cosa.  

Em fa recordar que vàreu dir: “M’avorreixen l’acadèmia i els homes sense dubtes”. Havíeu de ser els més joves els que transformàssiu la música d’arrel?

— Potser és perquè aquesta tradició ja ens queda prou enfora per tornar-la a estimar o per tenir la sensació que està en perill de veres. També passa que, com més gent ho fa, més ganes hi ha de fer-ho i més referents per fer-ho.Respecte d’això de l’acadèmia, i ha una actitud mil·lennial en pensar que em puc cagar en l’acadèmia perquè no està tan amunt i també valorar la tradició perquè no està tan avall. Això té sentit.

Cap on creis que s’hauria d’anar perquè la revifada de la música d’arrel, de les gloses i altres expressions de la tradició no sigui una onada i es consolidi?

— Ha de continuar tenint sentit. La tradició serà viva mentre puguem jugar-hi i no l’encapsulem com a cosa intocable. No hem de tenir por d’acostar-nos a la tradició, hem de deixar de banda la prudència.

De Marala deis que és “un grup de músiques d’arrel i altres innovacions”. Aquest “altres” és significatiu.

— Amb Marala deim que mirar la música d’arrel és mirar allò que no sol estar en el centre. Aquí hi ha un poc la cosa punky, de posar damunt la taula allò que ningú vol mirar. És innovadora, la música d’arrel. La que no ho és generalment és aquella que va pels canals oficials i que tothom escolta.

Marala sou una mallorquina, una catalana i una valenciana. Com duis les variacions lingüístiques? Ho dic perquè les televisions públiques dels tres territoris no es veuen amb cor de fer sèries conjuntes per si no ens entenem. 

— No estam avesats a la diversitat. El millor que podem fer és naturalitzar la varietat, que cadascú parli la seva, i ens hi avesarem.

Sou professora de cant. No trobau que a l’escola es treballa molt poc la veu?

— La veu és una part molt petita del fet de cantar. No es treballa i per això hi ha tanta inseguretat a l’hora de xerrar fort, de dir les coses de manera diferent o de cantar. Com a profes de cant sovint hem de començar per treure capes de cotilles, vergonyes i complexos. 

Vàreu fer el treball de grau sobre la tonada a les gloses. Per què s’hi dona tan poca importància?

— La tonada és imprescindible en la glosa. Si la hi lleves, el glosador segurament quedarà aturat, no podrà glosar. En un altre sentit, hi ha un estudi de Jaume Ayats que diu que cantar permetia dir tot allò que no es permetria si no fos cantat.

I ara si es canta... Valtònyc s’ha hagut d’exiliar.

— Hi ha coses en les quals clarament anam cap enrere.