Ivette Nadal: “Em sentia amb més salut que mai... i va arribar l’esclerosi”

Ivette Nadal (Granollers, 1988) té dos grans projectes entre mans: el 28 de març, al festival Barnasants, estrena un espectacle amb cançons de Pau Riba i Jaume Sisa, i al maig publicarà el llibre autobiogràfic Justícia poètica. Igual que ha fet amb els sis discos anteriors i els quatre llibres de poemes, la Ivette haurà de combinar la seva vigorosa trajectòria artística amb una salut fràgil. Des dels 9 anys ha conviscut amb un trastorn de la conducta alimentària que l’ha tingut entrant i sortint de centres hospitalaris, i ara li ha arribat un altre diagnòstic: esclerosi múltiple.

Recordes l’última vegada que ens vam veure?

— Sí, a la Setmana del Llibre en Català. Et vaig confessar una cosa que crec que no havia explicat fora del meu entorn familiar.

I en un dels teus últims missatges a Instagram has explicat públicament el que em vas dir aquell dia.

— Jo no ho volia explicar, perquè no vull acumular la meva història ni artística ni personal darrere de malalties, però hi havia certs rumors que em passava alguna cosa, potser pitjor del que tinc. Anava als llocs i la gent m’abraçava amb cara de molta pena, i vaig decidir explicar-ho.

En aquest missatge deies: “En els últims mesos, el meu silenci s’ha traduït en rumors”. Si calles, perquè calles, i si parles, perquè parles.

— No tenia ni ganes ni intenció de tornar-me a posar malalta, i encara menys de tenir una malaltia crònica i degenerativa com és l’esclerosi. Vaig pensar que era millor explicar-ho jo, i no que ho expliqués algú altre i, pel boca-orella, es fes més gran del que ja és.

També deies: “Ara entenc molts símptomes desconeguts per a mi en els últims dos anys”.

— Sí, jo portava dos anys anant a veure el meu metge de capçalera cada setmana: avui em fa mal al peu, avui l’ull no sé què, ara tinc uns espasmes al coll... Has de pensar que vinc d’una malaltia com l’anorèxia, que és molt emocional i psicològica. Em van dir: "Ets molt hipocondríaca, tens angoixa". Vaig haver de canviar de metge i anar a veure'n un que no em conegués i dir-li: "Vull que em facis una ressonància al cap".

Però tu sospitaves que podies tenir esclerosi múltiple?

— Esclerosi no, però potser una cosa pitjor. Pensava que em passava alguna cosa al cap. Per desgràcia em van dir que ja feia gairebé tres anys que tenia esclerosi.

Com han sigut, aquests últims mesos, des que tens el diagnòstic?

— Fotuts, molt fotuts. Feia cinc anys que estava recuperada de l’anorèxia, cosa que ningú havia previst que pogués passar mai. Estava fent uns entrenaments personals, molt esport, menjant i prenent proteïnes, cuidant-me moltíssim. Era el moment en què em sentia amb més salut física, i vaig pensar: "Em van dir que era crònic, però al final me’n sortiré, de l’anorèxia".

Des dels 9 anys...

— Des dels 9 anys, sí, i als 30 m’estabilitzo. I després arriba això.

¿Ho reps com la gota que fa vessar el got o precisament tota aquesta força acumulada de tants anys de lluita contra l’anorèxia t’ajuda a encarar el diagnòstic?

— Si et soc sincera, em fa sentir culpable. No sé per què tinc esclerosi. No en tinc ni idea, ni ho sabré mai, però haver viscut tants anys amb l’anorèxia és com si una mica el que em passa m’ho hagués guanyat jo.

Quina ha estat l’última vegada que t’has preguntat per què?

— Aquest matí, ahir a la nit, constantment. Jo em dedico a escriure i a cantar, i m’he adonat que em comunico força bé amb els altres, però amb mi mateixa no m’he comunicat bé. Les dues malalties tenen un punt de donar una imatge de molta fortalesa –entenent que l’anorèxia et fa semblar molt dèbil–, però s’ha de ser molt fort per conviure-hi dels 9 als 30 anys i anar més o menys sostenint-te. Tant de bo hagués dit: “No puc més”. Crec que m’he fet massa la forta.

On trobes consol, últimament?

— Trobo consol en la filosofia, i últimament pujo un cop al mes al monestir de Sant Benet a veure la Teresa Forcades. Potser sona una mica surrealista, perquè vinc d’un món diferent, molt liberal, amb molts amors descompensats, però en lloc de recórrer a la psicologia convencional, que no em ve gens de gust, provo de guarir-me des d’un altre lloc.

Però tu ets una persona creient? Allà hi busques fe?

— Jo reso cada dia, des de molt petita. No sé si soc creient. Prego perquè tinc por i demano protecció per a mi o per a algú de la família. I sé que en faig un mal ús, perquè la pregària hauria de ser agraïment, i jo ho faig des de la por.

Es pot resumir en un parell d’idees què t’ha ensenyat Teresa Forcades?

— És difícil poder-t’ho resumir. D’entrada, m’està explicant la vida d’una santa que és la primera que es va considerar que tenia “anorèxia miraculosa”, tal com es deia l’any 1300. A l’Edat Mitjana es feien molts dejunis, i Santa Caterina de Siena segurament és la primera persona que va tenir anorèxia. Jo li havia escrit poemes sense conèixer gaire la seva vida. Tenia una idea molt dura d’aquesta santa, això de l’anorèxia miraculosa. La Teresa ens parla de tot: de política, de filosofia, de medicina... Jo l’escolto.

Ahir vaig tornar a escoltar l’última entrevista que et vaig fer a la ràdio, el juliol del 2023, i recordo haver pensat "A veure si a la propera entrevista amb l’Ivette podem parlar només de música i de poesia".

— A mi també m’hauria encantat. És una pena que hàgim de parlar de la malaltia, però el diagnòstic és molt recent. Evidentment, no m’agradaria que la meva imatge personal o artística fos només la d’una persona carregada de malalties. Però és que a tots ens passen coses. Tots estem abocats a la malaltia, i ara que visito hospitals cada setmana encara a vegades penso que hem d’estar agraïts.

Passen moltes coses a molta gent, però també deus pensar que la concentració en una sola persona i en un sol cos és una cosa una mica exagerada.

— Sí que estic enfadada, i em sembla injust. Hi ha moltes persones bones que no han triat tenir cap mal i que el tenen. Jo crec que les malalties que em passen són culpa del diàleg que tinc amb mi mateixa. Amb els altres intento ser molt carinyosa, excepte amb els crítics musicals [riu].

No els tractes bé, els crítics musicals?

— No els tracto bé perquè ells no em tracten gaire bé, i llavors m’enfado una miqueta i contesto.

L’últim espectacle que presentes és d’aquí pocs dies, el 28 de març, al festival Barnasants: Ivette Nadal canta als galàctics. Què hi veurem?

— Mira, és un concert que no el trio jo, que me’l proposen. És un regal una mica enverinat, perquè són dos grans autors que tenen molts seguidors: Pau Riba i Jaume Sisa. He intentat cuidar-ho molt. He contactat amb músics que han treballat amb ells. He parlat amb la família de Pau Riba i he trucat al Jaume per dir-li que ho faré amb tot el carinyo. Per als crítics que vinguin al concert: jo no soc galàctica, soc molt més trista, no soc esbojarrada, però en aquest moment de la meva vida que m’està passant una cosa tan surrealista aquest projecte és un regal.

A les teves cançons sempre has parlat de tu, has mirat cap endins. Aquí mires a les galàxies. No sé si aquest projecte et permet fugir.

— Sí, crec que és un exercici que em va molt bé. El Pau i el Jaume són dues persones que m’agraden molt. Per a mi és una oportunitat, a partir d’aquest concert dels galàctics, si segueixo podent cantar, per abstreure’m una mica de la meva vida.

T’han dit que podràs continuar cantant?

— Sí, en principi sí. El que passa és que he de fer uns tractaments. Una de les lesions que tinc és a la boca. No m’afecta la veu, però he de fer una rehabilitació.

Ja no és obrir-te al món, sinó a una altra galàxia. Què hi pots trobar?

— Potser no prendre-m’ho tot tan seriosament, deixar-me anar i riure, com jo era abans. Em pot donar l’oportunitat de tornar a connectar amb l’humor.

Tu volies ser humorista, de petita.

— Sí, i tant. Jo volia ser la Lloll Bertran. I, de fet, a casa meva, malgrat els moments introspectius, soc molt bromista amb els meus amics i amigues, però no ho he pogut acabar de desenvolupar.

Qui o què és l’últim que t’ha fet riure?

— Ostres, jo mateixa. Quan era molt joveneta, feia moltes imitacions: el Palomino, la cremallera, diverses coses... I quan vivia a casa els pares pujava les escales i sempre feia alguna imitació. Dels 9 als 30 anys he deixat d’imitar veus, i ara, de tant en tant, quan vaig a casa els pares, em surt alguna imitació. I la meva mare em diu: “Has tornat”.

Havent de pensar tant en tu, tens temps per als altres?

— Penso que precisament he estat malalta perquè m’he preocupat molt dels altres. M’he preocupat molt del meu nucli familiar, a casa dels pares, amb els meus germans. I el meu fill, tot i que he estat malalta molt de temps, ingressada, entrant i sortint, crec que no l’he deixat mai. He tingut el suport de la meva mare, de la meva sogra, que han estat al meu costat. Ell mai s’ha pensat que estava ingressada. Ell es pensava que anava a una escola i que em tornaven a ensenyar a menjar. Potser qui he descuidat més, i em sap molt greu, és el meu company.

L’últim projecte literari que tens és un llibre autobiogràfic o testimonial que t’havien reclamat durant molt temps.

— El que intento fer amb aquest llibre és fer justícia poètica a les meves ferides, a què m’ha portat a tenir anorèxia. Jo vaig començar al món de la poesia i de la música quan era molt jove, tenia 14 anys. I és cert que em vaig vincular a una figura masculina que potser tenia vint o trenta anys més que jo. I ara està molt de moda el tema del consentiment. No m’interessa gaire parlar-ne, però reflexionant-hi penso que em van fer molt de mal. El que he anat racionalitzant, amb aquest llibre, és la relació entra la gana i l’amor. A tothom ens passen moltes experiències, i no vol dir que siguin les culpables de la malaltia, però sí com ho gestiones. Jo, amb 14 o 15 anys, fins als 20, no tenia la maduresa per gestionar coses de gent que potser em portaven vint o trenta anys. Segurament en el món de l’art, com en d'altres, es normalitzen aquestes relacions descompensades.

Pel que m’expliques, vas tenir relacions no consentides sent tu una menor, cosa que ara seria absolutament denunciable.

— Sí, no consentides, i alguna sense la possibilitat de dir ni que sí ni que no. Sense saber què és això. Jo no sabia què eren les relacions sexuals, com era l’amor. Des del meu punt de vista no és denunciable, perquè d’alguna manera també em va atraure, com la figura del mestre, però sí que, amb el coneixement i el feminisme d’ara... Ostres, m’esgarrifo.

Quina és l'última il·lusió que tens ara mateix?

— Doncs tenir una vida digna. Tenir salut, i fer moltes menys coses però amb gent molt més valuosa.

Creus que fins ara has tingut una vida digna?

— No, jo crec que no.

I l’última por que tens?

— Home, tinc por de deixar el meu fill i el meu company. De no tenir una qualitat de vida. Esclar que tinc por, sí.

Ara tocaria demanar-te l’última cançó que estiguis escoltant, però en el teu cas digue’m una cançó de Pau Riba i una de Jaume Sisa que et faci una il·lusió especial cantar.

— És difícil, perquè tenen una obra molt poderosa. Del Pau et diria Ha passat un àngel, i del Sisa, L’home dibuixat és la que em sento més còmode cantant.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— Que aquesta no sigui l’última conversa i que a la propera puguem no parlar de malalties. Jo crec que, de totes les persones que has entrevistat, soc l'única que no té res, que no té premis, que no té grans reconeixements. Està molt bé donar valor a la conversa, més enllà de l’èxit.

Però quants discos has fet? Quants llibres has publicat?

— Sí, he fet força coses. Per tossuderia. He fet sis discos, he fet quatre llibres, i tot ho he fet ingressada, i això té un valor. I sola. No tinc una empresa de management que vetlli per mi.