Pere Joan Martorell: “Quan em ve un poema, m’encalça”

LlosetaD’una banda, aquests versos: “Mai no s’atura el viatger sense retorn / indefugible quan les palpitacions / retronen i canten a l’alba que, consumida / presenta la continuació del film”. I de l’altra, aquests: “Clos i miratge, obrint la vall. / Aquest deler de dir el teu nom / i cremar el dol que ara supura.” Entre uns i altres han passat trenta anys de poesia que ara l’escriptor Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) rememora amb l’antologia Ara que ja és fosc, publicada per Nova Editorial Moll. El pròxim 9 d’abril presentarà el volum a Palma, a la llibreria Embat, i una setmana després, dimecres dia 16, el celebrarà amb un bon grapat d’amics al Teatre de Lloseta. 

Què ha suposat, a escala personal, això de revisar trenta anys de poemes? Com ho heu viscut?

— És un exercici realment interessant. No és fàcil, però, perquè t’has d’enfrontar als diferents Pere Joan Martorell que hi ha hagut fins ara, a totes les versions que has estat, des del que va començar fa trenta o trenta-cinc anys fins a l’actual. Aleshores és interessant, perquè pots contemplar una evolució que de vegades et sorprèn en positiu i altres et provoca cert distanciament. Has de saber dir “d’acord, ho vas fer així, però ara no ho escriuria d’aquesta manera”. 

L’antologia té més poemes dels recents, fins i tot alguns d’inèdits, que no dels antics. 

— He volgut fer la mirada retrospectiva des de l’any 95, però és cert que com més m’acostava al Pere Joan Martorell actual més m’identificava amb la veu poètica. És lògic. Ara, també ha estat un exercici expiatori, de veure quines coses convenia llevar, a què havia de renunciar, però també quines s’havien de conservar o fins i tot posar en valor. 

És temptador, deixar coses fora quan un fa un repàs de tota una trajectòria?

— No pots refusar les coses que has fet perquè sempre has estat tu. Eres tu en un altre temps i unes altres circumstàncies, és cert, i fins i tot eres tu en un altre lloc i envoltat d’altra gent, però allò que queda per escrit als llibres és un testimoni viu i real de qui has estat. També m’ha servit per confrontar estils, era més directe al principi, que feia poemes més entenedors, i ara potser hi ha una mirada més opaca, més de suggeriment. 

I això per què?

— Sempre he pensat que és degut al pas del temps, que ens va modelant, però també a les lectures que anam fent. Els autors i els llibres que tens entre les mans en cada moment són molt importants. Quan vaig començar record que llegíem Estimada Marta de Miquel Martí i Pol i ara allò que més m’interessa és visitar i revisitar l’obra completa d’Andreu Vidal. Si els poses l'un devora l’altre es veuen clarament les diferències. Els escriptors ens nodrim d’experiències personals, és cert, però també de les lectures que acumulam. 

Tanmateix, hi ha alguns temes que són recurrents al llarg de la vostra trajectòria, i a Ara que ja és fosc en queda constància. Un d’ells és la tendència a “furgar cap a la banda dels morts” com diu Lluís Calvo al pròleg. 

— He d’agrair la feina que han fet tant Lluís, que és un gran poeta i amic, però també gran coneixedor de les poètiques que es mouen a l’àmbit de les lletres catalanes, com Lucia Pietrelli, que en dues paraules aconsegueix aquestes imatges tan potents que transmet a l’epíleg, i també a Tomeu Coll, que ha fet dotze postals, una per a cada capítol del llibre, i són excel·lents. Per mi, en tot cas, la poesia ha basculat sempre en tres eixos, i el primer és el pas del temps i la mort. La mort ha estat un tema que he treballat molt, de jove vaig tenir pèrdues de gent molt propera i que a poc a poc van arrelar a la meva poesia. 

Quins són els altres dos eixos?

— El binomi amor-desamor, que ha estat una constant que sempre m’ha perseguit, i després hi ha un calaix de sastre amb reflexions sobre filosofia, llengua, cultura i identitat. Són més poemes de circumstàncies, que tenen a veure amb la voluntat d’expressar un fet o una experiència. 

Una altra constant a la vostra obra és la reflexió sobre el mateix fet poètic, sobre la figura del poeta. 

— És cert. Com deia l’enyorat Bartomeu Fiol, hi ha poetes que cerquen fer un gran sonet, trobar paraules espurnejants, treballar la llengua, cercar la bellesa de les paraules. Evidentment, tots volem tenir cura per la llengua i per l’experimentació, però després hi ha una altra part de la poesia que cerca un sentit, que tenen aquesta filosofia que deia Fiol. A mi m’interessa que els poemes m’ajudin a entendre el perquè de les coses, i el com i el quan, fins i tot. Són reflexions existencials que des de sempre hi són, però que a mi també m’interessen des del vessant psicològic, supòs que per deformació professional. Com és que som capaços del bé i del mal, d’estimar i de destruir alhora. Sempre ha estat un interrogant que he volgut explorar. 

Tot allò que us ha aportat la poesia en aquests trenta anys ha estat bo?

— Diria que sí. Més enllà de les nits d’insomni, d’aquella tensió que fa que et despertis de nit a la recerca d’un adjectiu o d’un vers, quan estàs immers en un procés creatiu, crec que hauria de dir que sí, tot ha estat bo. La poesia per mi és la vida, i és cert que a la vida hi ha tragèdies i desgràcies, però precisament la poesia m’ha ajudat a acceptar-les i dur-les de manera més positiva. Hi he trobat suport, experimentació i coneixement, en la poesia, així que sí, hauria de dir que tot ha estat positiu. 

La consciència de ser poeta, quan us va arribar?

— El moment en què vaig començar a escriure el tenc claríssim. Era a les classes de física i química de segon de batxiller, quan per avorriment vàrem decidir picar-nos amb un amic a veure qui feia el poema més bo. Evidentment, eren ominosos i val més que ningú els pugui veure mai [riu]. Però eren això, experiments que van quedar o dins un calaix o directament als fems. Després hi va haver una aturada per aquestes pèrdues que em van deixar en xoc, i en sortir de tot això vaig començar a consumir compulsivament literatura i cinema. Em passava hores llegint poemes i mirant pel·lícules. 

I us va tornar el cuquet de la creació. 

— Mira, va ser la bibliotecària qui em va engrescar, va ser gràcies a ella que vaig començar a publicar poesia. Ella sabia que jo agafava una dotzena de poemaris i els tornava tres dies després, i em va dir a mem si no tenia uns versos per presentar al Premi Llorenç Moyà. Ho vaig fer i vaig guanyar, i allò va ser el tret de sortida, veure que hi havia un llibre, un objecte físic que deia que jo era capaç d’escriure i de publicar. La consciència de ser poeta, en tot cas, em va arribar més tard. I crec que em va arribar també dels altres, que són els que t’ho fan saber. Al poble hi ha molta gent que en lloc de dir-me pel nom es refereixen a mi com ‘el poeta’, cosa que jo mai he dit que sigui. Però m’han vist escriure, pel carrer o al bar o a la plaça, i els ha semblat que això havia de ser cosa de poetes. Perquè amb això soc molt caòtic, jo. No tenc horaris ni llocs ni rutines. Quan el poema em ve, he de deixar el que sigui que estigui fent perquè m’encalça.