Emilio Morenatti: “Abans de tenir fills, morir m’importava menys”

PalmaDiu que, quan no fa fotos, cuina; que quan era jove era molt més temerari i que el fet de tenir fills li va fer prendre consciència que no podia morir. Per ells. El fotògraf Emilio Morenatti (Saragossa, 1969) va guanyar el premi Pulitzer 2021 per unes fotografies que mostraven les vides de la gent gran en plena pandèmia del coronavirus a l’estat espanyol. És l’encarregat de la producció fotogràfica a Espanya i Portugal per a l’Associated Press, i coordina aquesta missió com a editor de contingut editorial per a Europa. El dissabte 28 de maig participa en una conversa en el marc del Formentera Fotogràfica.

Morenatti explica que la càmera és gairebé una extremitat més del seu cos, però que de vegades pensa en totes les fotos que no ha fet, que no són poques. “La majoria de vegades que ha passat això és perquè m’han prohibit fer-les. Hi pens i no puc quedar-me només amb un exemple. Record un dia que vaig ser testimoni de gent que desembarcava droga d’unes llanxes pneumàtiques i no vaig poder fer la foto. Són situacions molt específiques, i d’algunes n’he estat testimoni. De vegades pens que les millors fotografies que tenc són, precisament, totes aquestes que no he fet”. Igualment, en els darrers temps hem vist imatges molt impactants de Morenatti: des de la parella de gent major que es besa i s’abraça amb mascareta en una membrana de plàstic; fins a les cases, cementeris i edificis de La Palma ofegades per la cendra del volcà; passant per les incomptables situacions d’horror que han viscut els ucraïnesos i que el fotògraf ha immortalitzat.

De totes maneres, el fotògraf explica que no li agrada parlar de la que considera la seva millor foto, perquè és impossible triar-ne una. Recorda, això sí, l’episodi en què, per una bomba, va perdre una cama l’any 2009 a l’Afganistan. Aquest fet el va “obligar” a canviar la manera de fer feina, però assegura que no hi ha res que no pugui fer: “No tenc cap limitació ni cap barrera. Faig les coses més a poc a poc, més tranquil i amb un ànim més conservador. Però les faig”, diu.

L’edat i la sensatesa

Alguns podrien pensar, per les imatges amb què informa del que passa al món, que Morenatti és temerari o insensat, però el fotògraf sap que això és una cosa que es cura amb el temps. Ho va ser, insensat, en nombroses ocasions: “Així i tot, sempre m’ha sortit bé”, riu. 

Amb l’edat, aquest foc imprudent es calma. “Passen els anys i tornes un veterà. A més, vas perdent energia i apel·les més a la sensatesa. Als 20 ho vols fer tot i corres més riscos. Ara ús la meva experiència per no haver de gastar tanta energia com abans, és com voler compensar les insensateses comeses fa anys”, manifesta el premi Pulitzer.

La paternitat

Més enllà de les experiències viscudes a diferents indrets del món, el que de veres li ha canviat la vida i, en molts sentits, la manera d’enfrontar-se a les situacions és haver estat pare. “Abans de tenir fills, morir m’importava menys”, declara. D’ençà que té fills, quan es troba en una situació de perill, no pensa en ell, sinó en els menuts que, sigui on sigui a fer fotos, l’esperen sempre a casa. “El que em fa por és la fragilitat absoluta de tot. Des que vaig ser pare, fotografiar infants en situacions dramàtiques em commou. M’aterreix pensar que gent vulnerable, com els meus fills, pot estar en situacions dolentes. De vegades, si estic treballant en contextos complicats, pens que m’he de conservar per ells”.