Una Emma de Barcelona deslocalitzada i poc poderosa
'La abadesa' és una aproximació irregular a una dona de fe i poder del nostre passat medieval
- Direcció i guió: Antonio Chavarrías.
- 122 minuts
- Espanya (2024)
- Amb Daniela Brown, Blanca Romero i Carlos Cuevas.
Filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona és un nom clau en la vertebració del que aviat s'entendria com a Catalunya des del seu paper d'abadessa del monestir de Sant Joan, i com a tal una figura que encarna des d'un poder concret la complexitat a l'hora de parlar de les dones a l'Edat Mitjana. En la seva aproximació a la religiosa, Antonio Chavarrías elimina tot el que tingui a veure amb la història de Catalunya i deslocalitza una figura coneguda sobretot per la seva tasca de fixar i repoblar un territori concret. Alhora, relativitza el poder i els interessos d'Emma perquè com a jove abadessa encaixi millor en el tòpic de "dona que s'empodera en un entorn de discriminació patriarcal", l'única fórmula que ara sembla vàlida per abordar personatges històrics.
Malgrat tot, a La abadesa hi ha una voluntat de forjar una protagonista complexa i en part coherent amb la seva època, que deté la seva autoritat des d'un cert recolliment i viu moguda per la fe en un entorn que vol reflectir la diversitat de perfils femenins i procedències en un ambient monàstic. La pel·lícula opta igualment per una posada en escena naturalista i contemplativa que privilegia la paraula a l'acció. Però li falta la força suficient per sostenir aquesta estètica de l'espiritualitat i la dialèctica. La paradoxa final és que, en un film que exclou el català, Emma de Barcelona es legitimi a ulls de l'audiència del segle XXI com a abadessa inclusiva d'altres cultures.