Emma Vilarasau: “Tinc 65 anys, i tot el que m'arribi a partir d'ara és un regalàs”

BarcelonaLa Montse es mor de ganes de marxar a la casa de Cadaqués i passar un cap de setmana amb els fills i els nets, als quals ja gairebé no veu. Tantes, que al descobrir que la seva pròpia mare és morta –el cos inert al terra del seu pis des de fa setmanes–, decideix empassar-se les llàgrimes i fer com si res per no alterar la reunió familiar. Així de contundent és la presentació del personatge d'Emma Vilarasau a Casa en flames, la pel·lícula de Dani de la Orden que inaugura aquest dijous el BCN Film Fest, un retrat coral amb un peu en la comèdia de situació i l'altre en el psicodrama familiar, i un cabàs ple de retrets, mentides i secrets per llançar-se els uns als altres durant un cap de setmana intens. “L'Edu [Sola, guionista del film] i jo volíem fer una pel·lícula sobre les dinàmiques familiars més fosques en l'ambient de pijolàndia d'on vinc jo, que estiuejo a Begur”, reconeix Dani de la Orden. “El Dani tenia una frase: «La família és una gent que no sap estimar-se». I a partir d'aquesta idea hem volgut reflexionar sobre com estimen les nostres mares i la factura que passa haver de cuidar els altres”, afegeix Sola.

El pal de paller de la família neuròtica i disfuncional de Casa en flames és una Vilarasau en el paper més important que ha fet al cinema des de Para que no me olvides (2005). L'actriu considera “un regal” el personatge de la Montse, en qui veu “la frustració” de moltes mares “d'una generació i un cert estatus social que no han treballat mai”. “És un personatge tan contradictori, patètic, necessitat, maldestre, manipulador... tan mare!”, reflexiona Vilarasau, que s'ha mostrat encantada amb l'experiència “enriquidora” de treballar amb De la Orden. “Primer va ser una sorpresa, i després una troballa –diu–. Tinc 65 anys, i tot el que m'arribi a partir d'ara és un puto regalàs, tant a la feina com a la vida”.

Rodríguez Soto, doctorada en mares

En una pel·lícula sobre mares no hi podia faltar Maria Rodríguez Soto, que interpreta la filla de la Montse, superada pels seus fills i un marit al qual enganya amb un home més jove. Després d'interpretar una dona que es planteja si ser mare a Mamífera i de donar a llum a Els dies que vindran (2019), Rodríguez Soto assegura “molt feliç” que s'està fent “un doctorat en mares, o no-mares”. A Casa en flames es retroba amb el seu company a Mamífera, Enric Auquer, que aquí fa del seu germà, un cantant sense gaire traça i enamorat de l'amor a qui les nòvies acaben deixant perquè “les espanta amb un canó de purpurina”, com diu la seva mare al film. La cançó que canta a la pel·lícula, i que inspira el comentari “és un talent amagat... ja el trobarà”, la firma per cert Joan Dausà, que actuava al debut de De la Orden, Barcelona nit d'estiu.

Completen el repartiment Macarena García, José Pérez Ocaña, Antonio Sanjuan i Clara Segura, una barreja d'actors catalans i de la resta de l'Estat que es trasllada a un retrat lingüístic naturalista en què el castellà i el català es barregen tota l'estona, tot i el predomini general del català. De la Orden, que parla “castellà amb el pare i català amb la mare” creu que la barreja lingüística “aporta riquesa” i no creu que això sigui “un hàndicap” per a la carrera comercial de la pel·lícula. “Mira Maleïts malparits, de Tarantino: està en anglès, alemany i francès”. Els productors encara estan debatent si la pel·lícula es doblarà a la resta de l'Estat, però s'inclinen per estrenar-la en versió original subtitulada. I també Vilarasau: “A mi no m'agrada doblar-me, no ho sé fer, no és el meu ofici. Tant de bo em doblés la veu de Cate Blanchett. Però doblant es perd una riquesa lingüística important”.

Una de les escenes que es comentaran més de la pel·lícula és la d'un salt en paracaigudes d'Auquer i García, que l'equip de Casa en flames va rodar a Itàlia, país de la coproductora del film. “Els productors no saben d'on treure els diners i em fan anar a rodar fora –confessa De la Orden–. Vam tenir la brillant idea de rodar a Itàlia l'escena més perillosa de la pel·lícula. L'operador de càmera que saltava amb els actors era un italià que no parlava anglès. Jo intentava explicar-li què havia de fer i ell deia “Yeah, yeah, ciao, ciao”. Després vèiem les imatges i tot eren núvols. La productora em deia «Dani, ens queden quatre salts». Fem un altre intent i tot són plans del terra. Al final ens en vam sortir, però va ser una moguda”.