Emmanuel Carrère i la vida dels altres
L’escriptor francès aplega 30 articles escrits entre 1990 i 2015 a ‘Conviene tener un sitio adonde ir’
BarcelonaL’escriptor i guionista Emmanuel Carrère (París, 1957) explica que quan ha de fer un reportatge, sigui per encàrrec o per decisió pròpia, dedica la primera setmana a aquells que, a priori, considera que li són més afins, i els dies següents s’acosta a les persones amb qui no comparteix pràcticament res. “Una bona part del reportatge consisteix a allunyar-nos de la nostra base natural -assegurava ahir a la Pedrera Carrère-. La virtut del reportatge és que et permet allunyar-te de tu mateix”. A la trentena d’articles escrits entre 1990 i 2015 que aplega a Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama), Carrère fa aquest exercici perquè intenta escoltar moltes veus i explora terrenys i vides tràgiques que li són estranyes, però la seva mirada i ironia són molt presents (sempre escriu en primera persona) a cada línia.
“Aquesta qüestió de la primera persona es podia veure com a narcisisme o egocentrisme, però també podria ser un exercici d’humilitat perquè no vull anunciar la veritat, sinó parlar del que he vist i escoltat”, diu l’escriptor francès. I aquesta voluntat s’expressa en molts dels seus escrits. “El que he descrit és aquesta habitació d’hotel i el que hi va succeir. Desconec on em porta això, però només sé escriure el que va passar”, escriu Carrère al text Habitación 304, Hôtel du Midi en Pont-Évêque, Isère.
La ironia i l’honestedat
L’escriptor francès treu el cap clarament en tots els articles. La seva ràbia i el seu desassossec traspuen en la crònica del seu viatge a Romania a la recerca de Dràcula poc després de la caiguda de Ceausescu. L’escriptor també explica com es va desbloquejar escrivint en primera persona en el cas de Jean-Claude Romand, l’home que va matar la dona, els fills i els pares perquè no volia que sabessin que sempre els havia mentit. I, amb molta ironia, Carrère -una de les seves grans virtuts és que és capaç de riure’s de si mateix- dona detalls de la seva entrevista frustrada amb Catherine Deneuve. “El problema és que amb algú com Catherine Deneuve quasi tothom, i m’he adonat que no són una excepció, pensa primer en si mateix i en la impressió que li causarà a ella”, escriu. L’escriptor explica que després l’actriu francesa li va trucar i li va dir que l’article l’havia fet riure molt. “Denueve està fatalment sotmesa a la mirada dels altres”, assegura Carrère.
També hi traspua la seva admiració per Philip K. Dick. “És un escriptor profètic que anirà creixent”, assegura. I afegeix amb un somriure: “Tots els bojos admiren Philip K. Dick”. Carrère té una relació cordial, però no són amics, amb un altre escriptor admirat, a qui va dedicar un llibre, Eduard Limónov. “Sempre em diu que si tingués poder faria afusellar un escriptor petitburgès com jo”, afirma.
Carrère fa servir tots els seus recursos literaris quan fa periodisme: “L’art de narrar és el mateix quan s’escriu un article, una novel·la, una obra de teatre o una poesia”. Tanmateix, deixa clar que, a diferència de les novel·les, quan escriu reportatges no fa ficció. “Si m’invento alguna cosa ho especifico perquè el lector ho ha de saber. No podem ser sempre honestos, però buscar l’honestedat hauria de ser un mínim sindical”, assegura l’escriptor francès, que està en total desacord amb la tesi que defensa la periodista Janet Malcolm a El periodista i l’assassí. Malcolm afirma que la feina del periodista consisteix a aprofitar-se de la vanitat, la ignorància i la soledat de les persones per guanyar-se la seva confiança i després trair-les. “La posició de Malcolm és innecessàriament masoquista. Podem intentar tenir una relació honesta amb la gent amb qui parlem, no una relació complaent però sí fer-los justícia i intentar comprendre’ls”, explica Carrère.
Carrère diu que se sent incapaç de dir amb quin bàndol aniria a parlar primer (sempre és amb el que té més afinitat) si hagués de venir a Catalunya a fer un reportatge. “Si vingués a fer un reportatge miraria la diferència que hi ha entre aquestes dues situacions”, diu l’escriptor, que creu que per una banda hi ha dos bàndols que no es parlen i per una altra amics i familiars que sí que es comuniquen. L’autor d’ El Regne confessa que ara no està escrivint cap novel·la: “No soc capaç de forçar cap situació, el voluntarisme mai m’ha dut enlloc”. Però mentre la inspiració no arriba, diu que no s’avorreix gens ni mica. “Em dedico a escriure reportatges i guions, són dues activitats que m’interessen molt”.
