Emmanuel Pahud i els reclams

Tan sols escriure el nom d’Emmanuel Pahud seria suficient per mesurar l’abast del passat concert de l’Orquestra Simfònica a les ordres de Pablo Mielgo. Sens dubte el solista era un bon reclam per aconseguir omplir la pràctica totalitat del pati de butaques i bona part de l’amfiteatre. L’Auditòrium feia goig. N'hi havia un bon motiu, tot i que el programa, que no mereix el més petit retret, no era especialment comercial. Els noms dels subjectes passius de la funció són prou coneguts, com és ara Francis Poulenc i Maurice Ravel, o Carl Reinecke, no tant, però les composicions tampoc no són, ni d’un bon tros, les més mediàtiques, ni les més comercials, com no ho és l’instrument que domina a la perfecció Emmanuel Pahud, flautista principal de la Filharmònica de Berlín. Com a acotació al marge, s'ha de dir que utilitza una flauta Haynes d’or de quinze quirats. Ja sortint del marge i passant al bessó del concert, s'ha de dir que des de la primera nota l’adjectiu que em va semblar més adient va ser brillant, en tots els sentits i amb la mateixa proporció. Es tractava de la Sonata per a flauta, amb l’orquestració de Lennox Berkeley, de Francis Poulenc. Una petita gran meravella, farcida d’afrancesada elegància, senzilla i alambinada alhora, com la quadratura del cercle, molt Poulenc, personal i intransferible. Amb la primera peça, els protagonistes, pel que fa a l’orquestra encara minvada en el nombre de participants, havien posat el llistó del concert a l’estratosfera de les qualitats. La vetlada apuntava directament al cor de les inoblidables i va fer diana. 

L’orquestra es va engrandir una mica per interpretar, juntament amb el solista, el Concert per a flauta Op. 283 en re major, de Carl Reinecke, amb tres moviments molt diferents l’un de l’altre, potser mancats d’un nexe argumental, però que en qualsevol cas ofereixen tota una selecció de virtuoses possibilitats per a l’instrument solista, amb el qual Pahud va tornar a exhibir un decàleg de les seves excel·lències, que ens deixaren estabornits i entusiasmats, I el respectable va esclatar com en els dies de les grans ocasions. La propina de tres minuts, com la va qualificar el flautista, va ser per a una composició del conegut i reconegut com a saxofonista de jazz Jan Gabarek. 

Com en tantes altres ocasions, després d’una pausa farcida de comentaris laudatoris i una mica més, un voldria no tornar a entrar per poder mastegar plàcidament el que havíem escoltat i així poder anar col·locant tantes i tan delicioses sensacions al prestatge corresponent. Val a dir que encara havien quedat molts seients buits a sobre de l’escenari mentre sonava Reinecke.  S’anaren omplint amb alguns membres de l’Acadèmia Simfònica per a la següent, el primer Ravel. La valse, que s’inicia amb una sèrie de distorsions que volien significar el rèquiem de la dansa per excel·lència i al mateix temps un homenatge a Johann Strauss. Deia Ravel que “al principi, l’escena està marcada per a una mena de boira arremolinada, a través de la qual es veuen vagament les parelles ballant el vals”. Per finalitzar, més danses i més músics a sobre de l’escenari, fins a vuitanta, per interpretar la Suite núm. 2 de Dafnis et Chloé, un voluminós espectacle del qual cal destacar, com a complement perfecte de la primera part, el solo de flauta del segon moviment, Pantomime.