‘Emmanuelle’ a la recerca del plaer sexual perdut
Audrey Diwan actualitza el mite eròtic dels 70 en la inauguració del Festival de Sant Sebastià
BarcelonaEstrenada el 1974, Emmanuelle va ser un fenomen cinematogràfic global, una pel·lícula eròtica dirigida pel fotògraf francès Just Jaeckin que va eixamplar els límits del que es podia mostrar –sexualment parlant– en una pantalla de cinema. Cinquanta anys després, Emmanuelle té una nova versió o, més ben dit, la novel·la en què es basava la pel·lícula de Jaeckin té una nova adaptació, dirigida per una de les cineastes europees del moment, Audrey Diwan, que assegura que no ha vist l’Emmanuelle original. "Fa molt de temps en vaig veure uns vint minuts i vaig tenir la sensació que no era una pel·lícula per a mi", ha explicat la directora al Festival de Sant Sebastià, que inaugura la seva 72a edició aquest divendres precisament.
L’Emannuelle de Diwan serà una adaptació del llibre, però absolutament lliure: la protagonista, a qui interpreta Noémie Merlant amb gèlida contenció, ja no és la jove esposa d’un enginyer que s’entrega al llibertinatge en un Bangkok hedonista i salvatge, sinó l’avaluadora d’un grup d’hotels que viatja a Hong Kong per sotmetre al seu escrutini un hotel de luxe de la companyia on, mentre pren notes, s’entreté amb altres clients o amb una prostituta que hi treballa habitualment. El que sí que conserva aquesta nova versió és l’inici de l’original, en què, durant el vol a Hong Kong, l’Emmanuelle i un passatger anònim es troben als banys de l’avió i tenen una fugaç relació sexual.
No deixa de ser xocant veure dirigir una nova Emmanuelle a Diwan, que amb el seu film anterior –l’adaptació de L’esdeveniment, d’Annie Ernaux– va guanyar el 2021 el Lleó d’Or de Venècia. Després d’aquella exploració del dolor femení, ara s’ocupa de l’altre extrem, la relació amb el plaer d’una dona encaixada en la dinàmica despersonalitzadora del capitalisme extrem. En lloc de superar els prejudicis burgesos i convertir-se en la fantasia masculina d’una dona alliberada, com la Sylvia Kristel del film original, el personatge de Merlant intenta donar forma a un problema sense nom, el d’una sexualitat sense emocions ni plenitud en què ressona la fredor depredadora de la seva feina.
La complicitat que experimenta Emmanuelle amb una prostituta i amb la responsable de l’hotel (una impecable Naomi Watts) i, sobretot, la fascinació que sent per un dels clients obren escletxes en la seva cuirassa de professionalitat. Tot plegat aclareix el camí de la seva recerca d’un plaer sexual ple, que ja no passa per la transgressió com al film original, sinó per la connexió empàtica, el consentiment mutu i la capacitat per expressar el propi desig. En aquest sentit, la pel·lícula sí que és, com assegurava el director del Festival de Sant Sebastià, José Luis Rebordinos, "una versió feminista d’Emmanuelle", però sobretot una exploració del desig i el plaer femenins en una època posterior al Me Too, en què les dones poden ser el centre d’una narració eròtica sense convertir-se en objecte sexual.
El que no acaba de ser aquesta Emmanuelle és una pel·lícula particularment excitant. Segurament tampoc ho pretén. De fet, l’escena més reeixida en aquest aspecte és una conversa entre la protagonista i el client que tant l’atreu, a qui explica amb tot detall l’escena de sexe aeri que obria la pel·lícula, esplaiant-se amb les seves sensacions físiques i emocionals. Un exercici d'estricte sexe oral que despulla la subjectivitat eròtica d’una dona i en el qual Merlant agafa força i s’apodera d’un personatge que originalment havia d’interpretar Léa Seydoux.
Javier Bardem, "fill de la Pilar" fins a la mort
Trenta anys després de guanyar la Concha de Plata al millor actor per Días contados, Javier Bardem rep aquest dilluns el premi Donostia per la seva magnífica carrera. Després d'aquestes tres dècades, reconeix Bardem, ja no és el mateix actor. "Abans entrava i em trencava els dits. Ho vaig fer el 1994 rodant Éxtasis [el film de Mariano Barroso estrenat el 1996]. Abans deia: «Què cal fer? On he d’anar?» Ara miro l’escena, identifico els perills físics i els emocionals i decideixo com entrar-hi i, sobretot, com sortir-ne". L’actor més internacional del cinema espanyol ha deixat caure una primícia durant la roda de premsa: el projecte que rodarà serà El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen, en què interpretarà un famós director de cinema que es retroba amb la seva filla, una actriu sense èxit a qui interpreta Victòria Luengo.
Però el Bardem més pur ha aparegut tot recordant la seva mare, Pilar Bardem, que va morir fa tres anys. "Segueixo descobrint cada dia com d’important va ser en mi la meva mare, com em va inculcar l’empatia i la humilitat, i que no hem de perdre de vista que formem part d’una societat. Soc el fill de la Pilar, seguiré sent el fill de la Pilar i espero morir sent el fill de la Pilar". I l’esperit contestatari heretat de la mare es va desencadenar allà mateix: "El que està passant a Gaza és inadmissible. Els atacs atroços i condemnables de Hamàs del 7 d’octubre no justifiquen el càstig massiu que està patint la població palestina. La impunitat del govern d’Israel ha de canviar, i la crítica legítima no s’ha de confondre amb antisemitisme".