Sergi Carbonell: "Emocionalment, necessitàvem tancar Txarango"
Músic. Publica el disc 'Refugi'
BarcelonaSergi Carbonell (Ribes de Freser, 1986), el teclista de Txarango, s'estrena com a cantautor amb el disc Refugi (Halley Records, 2023), en què a més a més canvia el piano d'altres àlbums al seu nom com Sota la pell (2017) i Ubuntu (2022) per la guitarra. Tancada la trajectòria del grup, també deixa enrere aquell ímpetu rítmic per expressar-se amb una sonoritat més íntima i recollida.
Ara has de cuidar més la veu que abans?
— Abans ja la cuidava, però el fet que hagi esdevingut l'instrument principal comporta una responsabilitat més gran.
Hi ha altres responsabilitats que has hagut d'assumir?
— Bé, la mateixa responsabilitat d'assumir un projecte jo sol. Venia d'un espai que era compartit per deu persones, i ara em toca assumir coses que fins ara no feia.
Com seran els concerts?
— Serà un format de banda petita, amb tres músics més. Hi ha coses que ja he viscut i ara tenia ganes de fer-ne de diferents: intentar buscar espais més reposats i fer una posada en escena més teatral.
Et vas plantejar deixar els escenaris?
— Sí. Bé, em vaig arribar a plantejar si això era el que volia fer o no. Quan vam acabar amb Txarango, quan vam decidir que no podíem fer els concerts que havíem plantejat, sí que va haver-hi com una frenada. No vull fer música per inèrcia o perquè és el que la gent espera que faci o perquè és el que he estudiat. Vull fer música si realment és el que tinc ganes de fer. Aleshores va coincidir que es va acabar el contracte del pis on vivia, vaig deixar els meus trastos en un traster i me'n vaig anar a les Canàries. I allà vaig estar uns mesos sense tocar cap instrument. Va ser amb el temps, quan vaig tornar, que em vaig reenamorar de la música.
Com és que t’ha sortit un disc tan recollit?
— No vaig pensar com volia que fos ni com volia que sonés. Sí que és veritat que la música que escolto en general és tranquil·la, més calmada, més de cantautors. Em sento proper a aquestes sonoritats. I també hi influeix el fet de treballar les cançons molt a casa, de forma calmada i reposada.
Jorge Drexler és el far d'aquestes cançons.
— Jorge Drexler n'és un far, sí. M'agrada molt com escriu les cançons, com explica les històries, i que sempre ho fa amb un ull posat a la tradició i un altre a l'avantguarda.
Tot el disc Refugi està travessat per reflexions íntimes i introspectives.
— Amb les primeres cançons vaig veure que parlava de refugis, de les cançons com a refugis. Però a mesura que anava desenvolupant-se el disc, la reflexió final era que el refugi més important de tots és estar dins d'un mateix, i que és important el procés de ser sincer amb un, de cuidar-se, d'estimar-se, perquè és impossible estimar bé els altres si no t'estimes a tu mateix. Hi ha aquest procés de cura, de reflexió i d’introspecció, i aquest és el refugi que m'agradaria transmetre.
A la cançó Desaprenent, entre altres coses, parles de desaprendre determinades dinàmiques molt masculines que probablement encara es potencien més en el món de la música en directe.
— És com prendre consciència dels propis privilegis. No és només el de ser home, blanc, hetero. El mateix efecte que provoca estar en un escenari ja és un privilegi, perquè estàs establint una relació de poder amb les persones que venen a escoltar-te. El més important és prendre’n consciència i saber que no t'hi relaciones de manera horitzontal. No només parla d'això la cançó, però sí que hi és també.
¿Et tranquil·litza, o et treu responsabilitat, saber que aquest any no tocaràs davant de 60.000 persones al Bogatell, per exemple?
— [Riu.] No, en aquest sentit no. No em sento menys responsable si n'hi ha 100 que si n'hi ha 60.000. La responsabilitat és intentar portar aquestes cançons en un directe que sigui bonic.
¿L'afició per la bossa nova i la samba que esteu demostrant alguns músics, com Pau Vallvé i tu mateix, d’on surt?
— M'encanta, el disc del Pau Vallvé. Vaig al·lucinar bastant amb aquest rotllo que li vaig trobar del Brasil. En el meu cas, crec que també és influència de l'últim viatge que vam fer amb Txarango al Brasil. És que és molt rica, la música brasilera.
Hi ha artistes que estan reclamant un canvi en les músiques que dominen el circuit de festes majors. Tu has estat en un grup molt rellevant en la construcció d’aquesta hegemonia.
— Sí, n’érem conscients. De fet, l'última gira que havíem preparat era totalment fora d'aquest circuit perquè sentíem que s'havia de deixar espai, que nosaltres quan tocàvem ocupàvem molt espai. Sí, sí, n’érem plenament conscients, i cada cop intentàvem fer menys concerts de festa major, també perquè a vegades les festes majors s'havien convertit en minifestivals i havien perdut una mica l'essència. El concepte de festa major és maco, no necessites un minifestival.
A vegades també sap greu que es demani a determinats músics que cedeixin espai quan el mainstream no en cedeix ni una engruna.
— Ja, però penso que està bé que hi hagi una regeneració, que hi hagi espai perquè puguin accedir-hi grups nous. És veritat que és més complicat si hi ha uns grups fixos que toquen sempre perquè funcionen i perquè hi ha gent que els vol veure. Però si sempre es programen només grups que funcionen, estàs deixant d'intentar que n'aflorin altres. És com un peix que es mossega a la cua. Si no es visibilitzen és difícil que funcionin.
Parlaves del to més recollit del disc. Potser l'excepció en seria L'hidra.
— Sí, potser és la més política, i té tota una història al darrere. L'any passat van venir uns grups zapatistes, de Chiapas, per fer intercanvis amb col·lectius d'Europa. Un d'aquests grups, l'Escuadrón 421, va sortir d’Isla Mujeres, a Mèxic, i va venir fins a Barcelona amb un veler. Després havien de pujar fins a París, i amb la furgoneta dels Txarango els vam fer de taxista. Van estar uns dies allà, als teatres de la Cartoucherie, que els van cedir un teatre perquè hi dormissin. I arran d'aquesta convivència amb ells va sortir la cançó, perquè ells fan moltes referències a l'hidra capitalista, que és un monstre amb molts caps.
Fa unes setmanes que tenim molt present aquesta hidra, amb tot el que ha passat amb dos milionaris com Shakira i Piqué.
— L'únic que m'interessa és la part més humana, però és veritat que és com una guerra d'egos de rics. No vull ni jutjar, són les seves vides i ells decideixen. És complicat, i a mi em genera contradiccions. He llegit molts articles de molta gent defensant diferents punts de vista i he trobat que empatitzava amb moltes coses del que deien tot i pensar-hi coses molt diferents. Se’m fa difícil generar-me una opinió concreta al respecte.
L'altra cançó del disc que no és tan explícitament introspectiva és el primer senzill, El viatge, un homenatge a tot el que vas viure amb Txarango.
— Em semblava bonic començar aquesta nova etapa fent una mirada enrere i agrair tot el que vam viure. Em sembla un procés bonic emocionalment tancar aquella etapa amb una abraçada, com una carta d'amor. Era com abraçar tot allò per després obrir els braços i donar la benvinguda a aquesta nova etapa i a tot el que hagi d'arribar.
Quines condicions caldrien perquè hi hagués un retorn de Txarango?
— Un retorn no ho sé, però uns concerts finals, que potser és el que va quedar més en l'aire... Emocionalment, necessitàvem tancar Txarango, perquè amb la pandèmia tot era incert i tothom havia de continuar la seva vida en la direcció que fos. I va ser: fluïm, i si un dia ens trobem i sentim que és el que volem fer, permetem-nos-ho. Però també amb la tranquil·litat que, si no passa, està ben tancat.
Comences la gira de Refugi el 18 de març a l'Auditori de Girona.
— Sí. Hi ha anunciades algunes dates més, en auditoris i teatres. La idea és fer aquests primers concerts i després, veient en quins espais ens sentim còmodes, potser anar a festivals de petit format.
No és un disc d'estiu, per entendre’ns.
— No gaire. Però també és veritat que l'estiu és quan hi ha més concerts. Per això s'ha de mirar com trobar l'equilibri.
Alguns músics comenten que després de la pandèmia s'han trobat que molts tècnics de so...
— ...ja no són tècnics. No hi ha tècnics! Sé, per amics, que hi va haver molts tècnics que es van reinventar o van agafar altres feines fixes, i que les empreses de so i llum van de cul perquè no troben tècnics.
Pot ser també que l'excés d'oferta faci que no arribin tots els tècnics per cobrir-ho tot?
— És que és molt bèstia. Hi ha més concerts, més festivals, però els treballadors de la música continuen sent precaris. O ets un grup com Txarango, que érem uns privilegiats, o... No hi ha gaires grups que puguin viure tranquil·lament de la música. El 90% o el 95% de la gent que intenta viure exclusivament de la música ho fa en condicions molt precàries.