Una emocionant reflexió sobre la mort i el dol

La terra que cobreix els morts és el nexe d’unió dels personatges convocats pel dramaturg francouruguaià Sergio Blanco a la seva nova proposta de teatre d’autoficció. De Blanco hem conegut, al llarg dels últims anys, delicioses experiències com Tebas Land (2014), Ostia (2019) i El bramido de Düsseldorf (2018). I si en aquesta última ens parlava de l’agonia i mort del seu pare, a Tierra ret homenatge a la seva mare, Liliana Ayestarán. Ho fa a través de les paraules i evocacions de tres exalumnes d'ella, a qui Blanco (l’actor que l’interpreta, volem dir) convoca a la pista esportiva de l’escola on impartia classes.

Són tres exalumnes: la dona analfabeta que netejava l’escola, marcada per la mort en accident de trànsit del seu únic fill i a qui Ayestarán va ensenyar a llegir i a escriure; una altra dona que busca les despulles del seu avi a les fosses comunes de la dictadura amb la tenacitat i la fe que li va insuflar la professora i, finalment, el jove assassí del seu germà bessó a qui va visitar assíduament quan era a la presó. Tres testimonis, més el de l’autor, que plantegen una commovedora mirada sobre la mort i una reflexió sobre el dol que comporta. Unes variacions escèniques en un pròleg, tres actes i un epíleg on conviuen de forma natural la música pop de Billie Eilish, la pintura de William Turner, Els perses d’Èsquil, Si te vas de Julio Iglesias i Leonard Cohen.

Per a Blanco el teatre és un joc molt seriós. El gènere d’autoficció en el qual treballa situa l’espectador en el territori del dubte. Aquí hi brilla la seva fantàstica habilitat per compondre justament un joc metateatral de girs i trencaments entre la veritat i la ficció, que es reprodueixen d’una manera o altra en els seus espectacles i conformen un estil molt personal. Un joc gens frívol en el qual apareixen també les referències culturals de l’autor i dels seus personatges i una perenne reflexió sobre el fet teatral, tant des del punt de vista del creador com de l’espectador. Un teatre amb una narrativa i estructura dramàtica moderna, amb els elements que la caracteritzen (càmeres, pantalla, micròfons, música) i el compromís d’abordar temes universals amb una poètica contemporània.

És una llàstima que espectacles com aquest, que ha vingut a Espanya de la mà del Festival Iberoamericà de Teatre de Cadis i el Temporada Alta, no recalin a Barcelona on ben segur tenen un públic com el que va aplaudir entusiastament a Salt.