"Tenia 15 anys i ell 37, ara he de gestionar l'adolescència perduda"

Barcelona“Vaig perdre tots els amics per aquesta relació. Els mentia a la cara perquè ell va demanar-me que no els digués res. Portava una doble vida”. La Júlia tenia 15 anys quan es van conèixer. Ell 37. Era professor i director d’un teatre a Barcelona, tenia la possibilitat de jugar amb el poder que això representa. Sobretot per manipular els sentiments d’una adolescent per a qui el teatre ho era tot, que va anar quedant atrapada en la seva teranyina. Li oferia papers a les obres que dirigia, jugant amb les seves il·lusions i apartant-la de la vida que duien la majoria de noies de la seva edat.

Justament poc després d’haver-se conegut, la Júlia va veure Perdona si et dic amor, l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Federico Moccia. L’obra tracta de la relació amorosa entre dues persones a qui els separen vint anys. “Vaig pensar que això no em passaria a mi. I pam, dues tasses”, rememora la Júlia sobre els inicis d’una relació que va durar dos anys i mig. Va ser consentida, però vista en perspectiva i a mesura que ella va prendre consciència del que estava passant, va resultar feridora. “Va ser tòxica i fosca. Tenia sempre la mentida a la boca per protegir la relació”, descriu ella, capaç per fi de posar paraules al que no podia entendre llavors perquè “era molt petita i perquè ho vaig consentir així”. Amb el temps, explica, no se’n sent gens orgullosa. “M’avergonyeix i em fa angúnia no haver sigut capaç d’adonar-me’n aleshores, tot i que el meu entorn m’intentava alertar”.

“No sé si em vaig enamorar d’ell o del que m’estava ensenyant”, recorda. Ella tocava un instrument i ell hi va contactar per oferir-li participar en una obra, obrint-li així de bat a bat la porta al món que somiava. Així va començar una convivència gairebé diària, en què ell es va convertir en mestre ensenyant-li molts dels secrets d’un món que la fascinava. Quan sortia de l’institut, la Júlia anava a treballar al seu teatre. “Vaig aprendre molt, però amb el temps penso que hauria pogut aprendre igual amb una relació d’amistat i no confondre l’encant d’aquest món teatral amb l’enamorament d’una persona més adulta. En tot cas, ell hauria hagut de detectar-ho i frenar-ho”, diu.

Després dels assajos la portava a casa i es va anar guanyant la seva complicitat, accentuada pel fet que ell li anava donant feina. Això sí, sense perdre mai l’oportunitat de recordar-li que feia teatre gràcies a ell. “No suportaries mai veure una altra actriu damunt de l’escenari”, li etzibava. Quan va decidir acabar amb la relació, ell va intentar fer-li xantatge: “I ara què faràs? Qui et contractarà si marxes del meu teatre?”

Maltractament psicològic

“M’estava gestionant la carrera. «Has de començar per papers petits i després ja anirem veient», em deia. Va aconseguir que tingués una gran dependència laboral i emocional d’ell”, explica la Júlia, que considera que darrere aquella relació hi va haver “maltractament psicològic” evident i “abús de poder”, amb una posició clarament preeminent, capaç de manipular-la per la diferència d’edat. Quan va tenir forces per allunyar-se’n, ell va jugar totes les cartes per fer-la sentir culpable. “Em deia: «Ja ho sabia que em deixaries i que em faries això. Estàs boja»”, explica ella. També s’adreçava als seus pares i els deia: "M’han canviat la Júlia".

A l’Institut del Teatre ell li havia d’impartir una assignatura, però la Júlia va parlar amb la direcció i van canviar-lo de grup. “Es van portar molt bé”, admet. No podia veure’l. Li havia fet mal i, quan els seus camins es creuaven, ella sentia la ferida. “Tres anys després me’l vaig trobar i el cos em va començar a tremolar”, recorda. La Júlia ha dubtat de si fer públic el nom d’ell, i més quan va saber que altres noies molt joves havien explicat a l’ARA els intents d’ell per iniciar una relació amb elles.

Amb el pas del temps, ha pogut enfrontar-se a aquella part del passat i adonar-se que “va ser una relació consentida que ningú hauria de viure, ni a aquella edat ni en cap altra”. Els anys també li han permès recuperar el vincle amb antics amics a qui havia mentit per protegir la relació. “Però a hores d’ara és una ferida encara oberta, perquè em va fer distanciar molt d’ells i dubtar de la gent que estimava”, afegeix. També s’ha pogut reconciliar amb ella mateixa. “Les moltes hores de psicòloga m’han ajudat a entendre i acceptar que tot allò em va passar, i a saber gestionar l’adolescència perduda. Ara he d’aprendre a conviure amb aquesta ferida, que intento oblidar perquè m’avergonyeix –diu–. Per sort, els meus amics i familiars em van fer obrir els ulls i vaig poder sortir del forat en què estava atrapada”.