Míriam Iscla: “Si t’enduguessis a casa segons quins personatges no podries ni dormir”

BarcelonaMíriam Iscla (Pineda de Mar, 1966) rebrà dilluns al Teatre Romea el Premi Margarida Xirgu, guardó que s’atorga des del 1973 a les millors espases del teatre. Iscla suma més de 30 anys de trajectòria al teatre i la televisió. La primera meitat dins la companyia T de Teatre i després al capdavant d’obres de gran ressò com Barcelona, Dona no reeducable, Temps salvatge o Només són dones. Quedem per Telegram perquè no té WhatsApp, i tampoc no té xarxes: “Les opinions m’agrada dir-les a la cara i als amics trucar-los, en tot cas. I la meva feina no pot dependre del que diuen. Visc molt bé perquè només m'envien el que no em deixa malament”, diu rient.     

El Premi Margarida Xirgu serveix per fer una mirada panoràmica a la teva carrera? Ho fas, això?

— El premi és per dos muntatges de l’últim any, Crim i càstig i Les bones intencions, però com que no es pot tornar a guanyar sí que tinc la sensació que recull d’on vens. Fins ara no mirava enrere i de cop i volta penso: he fet coses molt xules i m’ho he passat molt bé. Els 17 anys amb T de Teatre, creant un projecte des de zero, i des del 2008 he tingut uns bombons meravellosos.

No et vull jubilar, eh!

— No em jubilareu pas, ja ho fa la professió, no cal collar.

T’hi trobes, que et costa trobar papers?

— Costa, en general, trobar papers femenins interessants, però jo no em puc queixar. No tinc la sensació que no se’m tingui en compte.

Has viscut angoixa per la trucada?

— Sí, esclar. Durant la pandèmia vaig estar set mesos sense fer res. Més que no treballar, el que angoixa és no tenir projectes als quals agafar-te. Jo vaig tenir la sort que van revifar. Alguna vegada m’ha passat de pensar "l’any que ve no tinc res" i escriure a gent perquè compti amb mi o treure algun projecte del calaix, com Abans que es faci fosc. També és veritat que a última hora cau algun regalet.

El teatre no ha aconseguit tornar a seduir el públic després de la pandèmia. Per què?

— No tenim la clau, si no tots faríem un èxit teatral. Al principi potser hi havia la sensació d’inseguretat. Després, ¿l’oferta teatral que hi ha és la que ens ve de gust escoltar? Hi ha gent que diu que hem de fer comèdia perquè la gent ja té prou drames, però tampoc tota la cartellera pot ser comèdia. Crec que hi ha d’haver necessitat en les històries que expliquem, que no només siguin pensant en omplir la platea, que evidentment s'ha d'omplir, però hem de buscar realment què es vol explicar.

És sorprenent que el premi sigui per una obra de quatre hores filosòfiques de Dostoievski i una comèdia juganera de Marc Artigau: poques actrius poden excel·lir en els dos extrems.

— És la cara A i la cara B del disc. Em fa molta il·lusió que sigui per les dues coses, entre els dos extrems hi ha tot el que he intentat fer aquest temps. Diria que em defineixen bastant. Una cosa va ser un regal del Pau Carrió, perquè és un personatge que en principi és un home i va pensar que el podia fer jo. I a l’altra hi vam posar la banya en Joan Negrié i jo perquè teníem ganes de fer comèdia i tenir un punt lúdic a dalt de l’escenari, que ho necessito de tant en tant.

Vas patir per si t’encasellaven en la comèdia després de T de Teatre?

— Jo vaig fer 17 anys de comèdia i em va semblar curiós que tot el que m’oferien després eren coses de certa personalitat, drames densos, complicats, forts. Però també he fet comèdies com Red pontiac i Les bones intencions, que he anat a buscar jo. La comèdia em regenera molt.

Vas intentar desenganxar-te del personatge de la Diana de Jet Lag, que encara avui tothom et recorda?

— No em vull desenganxar mai de la Diana, l’adoro. No ha estat gens una llosa. Entre el que em van escriure i el que vaig anar trobant, és un personatge que m’encanta.

Amb els drames, de seguida vas despuntar com una de les grans actrius del país, entre Emma Vilarasau i Clara Segura.

— Això de gran actriu encara no sé què vol dir. Si és que puc tocar moltes tecles... A la prova de l’Institut del Teatre em vaig presentar amb un drama, jo ja tenia la sensació de saber tocar algunes tecles, sent molt jove i inexperta. Després de 17 anys amb T de Teatre tenia ganes de treballar-me aquest part, necessitava trobar-me amb altres companys, altres textos, altres maneres. Quan vas fent no penses en com se’t considerarà sinó que hi ha una necessitat d’investigar-te.

Ets una actriu torturada, de patir els personatges emocionalment?

— Soc molt obsessiva i m’agrada molt el procés de recerca abans dels assajos. Però no necessito tocar-me tecles personals per actuar, tens una tècnica. El personatge se l’ha d’endur el vent de la moto quan surto del teatre. Quan treballes, evidentment, fas una immersió molt gran. A vegades he plorat preparant personatges perquè rebusques en llocs que no són emocionalment transitables amb tranquil·litat. Però després no te’ls pots endur a casa perquè has de fer funció cada nit. Amb segons quins personatges, no podries ni dormir. No és la finalitat, tampoc. No es tracta que jo pateixi perquè l’espectador pateixi més. 

Al cinema no hi has posat el peu.

— La gent que sortia de l’Institut del Teatre fa trenta anys no pensava en aquest camp, i tampoc ha estat la meva ceba. He posat la banya a fer teatre. Al principi patia molt fent imatge i ara m’ho passo molt bé fent TV movies i sèries com Vida perfecta o Com si fos ahir. Quan fas poca imatge, et poses molta tensió i et costa deixar-te anar. No em moriré si no faig cinema, però em faria molta il·lusió.

Quan no fas teatre, què fas?

— Busco com fer-ne. No sé fer res més. M’encanta pescar, dibuixar i caminar, em projecto fent grans caminades.